La Xarxa
La Xarxa
Nico Gregara
I. Matí
Nosaltres som punts.
Punts diminuts que s’aguanten els uns als altres dins la matèria silenciosa del seu cervell. No som un lloc ni un nom, sinó un teixit de contactes. Entre nosaltres circula un corrent feble, una espurna química i elèctrica que els humans anomenen sinapsi. Quan el corrent passa, el record viu; quan el contacte es debilita, el record tremola.
Avui sabem amb certesa que ella té setanta-nou anys. El nombre travessa la xarxa amb calma, com una pedra al centre d’un cercle.
També transmetem un nom amb una fermesa antiga: Joan. No és només un nom; és una constel·lació de connexions que s’encenen juntes. Quan una s’activa, les altres la segueixen. Nosaltres guardem la seva veu, la manera com ella pronunciava aquell nom amb una calma fonda, com si en ell hi hagués tota una casa.
I hi ha dues llums més petites però persistents: Carla i Marc. Els vam veure arribar com descàrregues noves i tendres. Recordem l’allau d’hormones, la reorganització dels circuits, el cervell modificant-se per fer lloc a aquells dos noms.
Mentre els punts es toquin, la seva vida continua sencera.
---
II. Migdia
Nosaltres continuem sent punts.
Ens sostenim encara, però alguns contactes triguen més del que haurien. El corrent passa amb una lleu vacil·lació. Els humans dirien que algunes sinapsis s’afebleixen, que proteïnes invisibles s’acumulen entre nosaltres. Nosaltres només sentim que el camí és menys clar.
Abans sabíem amb exactitud que ella tenia setanta-nou anys. Ara el nombre es mou. Hi ha instants en què ens sembla que en té dotze: llum del matí, una carrera pel carrer, una rialla sense pes. Però el corrent canvia i, de sobte, en té trenta: el cos viu amb una altra intensitat. Després les xifres es dispersen.
Hi ha, però, una cosa que encara es manté amb força. Sabem que ella estima algú.
El vincle continua intacte, com un corrent profund que no necessita gaire precisió. El nom, en canvi, ja no és tan estable. A vegades el sostenim amb claredat: Joan. Altres vegades només arriba la forma del record: una mà, una presència, una calma compartida.
Carla i Marc encara apareixen, però alguns punts que els sostenen tremolen. La memòria del seu creixement necessita més esforç perquè el corrent hi arribi.
Avui hem sentit, per primera vegada, el buit d’un contacte que no ha tornat.
III. Tarda
Nosaltres encara som punts, però ja no formem una figura tan clara.
Alguns hem deixat de tocar-nos i el corrent busca camins nous. Els humans ho anomenarien plasticitat neuronal; nosaltres només sabem que, quan un punt cau, un altre prova d’allargar-se per sostenir el record. No sempre ho aconseguim.
L’edat d’ella s’ha tornat incerta. Durant un instant sembla que torna a tenir trenta… però la descàrrega es desplaça i tot es torna petit i llunyà: torna a tenir dotze anys, olor de pati, claror d’estiu. Després no queda cap número.
També els noms perden contorn.
Ca…
Mar…
Intentem completar els camins, però alguns punts ja no hi són. Només queda la certesa que van existir, que ella els va mirar amb una alegria profunda.
En canvi, el vincle d’amor continua travessant la xarxa amb obstinació.
Jo…
Jo…
El corrent es trenca abans d’acabar la paraula.
IV. Nit
Nosaltres som encara alguns punts.
No tants com abans, però persistim. El corrent circula lentament, amb interrupcions. Ara sabem que el que passa en aquesta xarxa els humans ho anomenen neurodegeneració. Algunes sinapsis han desaparegut, altres ja no transmeten amb precisió. Malgrat tot, continuem intentant-ho.
Els nombres ja no s’aguanten. Dotze, trenta, setanta-nou: ombres breus que es dissolen.
Els fills són ara dues presències sense contorn. De tant en tant una emoció travessa els circuits: orgull, tendresa, una alegria antiga.
Car…
Mar…
Només queda el sentiment. I encara hi ha una altra presència més profunda. Una calma que continua circulant pels punts més resistents. Sabem que és amor.
És aquí on arribem a comprendre alguna cosa.
Quan els contactes es perden, el cervell intenta crear-ne de nous. Cada neurona busca altres camins perquè el corrent continuï. Si aquest procés fos ajudat, si la matèria trobés suport per reconstruir ponts, la xarxa podria resistir més temps.
La resposta és aquí. És simple, és visible.
Però en el mateix instant en què el pensament està a punt de fixar-se per sempre, un dels punts centrals deixa de respondre.
El corrent s’atura. La idea, gairebé paraula, es dissol abans de poder existir.
I el silenci ho engoleix tot.
Nico Gregara
I. Matí
Nosaltres som punts.
Punts diminuts que s’aguanten els uns als altres dins la matèria silenciosa del seu cervell. No som un lloc ni un nom, sinó un teixit de contactes. Entre nosaltres circula un corrent feble, una espurna química i elèctrica que els humans anomenen sinapsi. Quan el corrent passa, el record viu; quan el contacte es debilita, el record tremola.
Avui sabem amb certesa que ella té setanta-nou anys. El nombre travessa la xarxa amb calma, com una pedra al centre d’un cercle.
També transmetem un nom amb una fermesa antiga: Joan. No és només un nom; és una constel·lació de connexions que s’encenen juntes. Quan una s’activa, les altres la segueixen. Nosaltres guardem la seva veu, la manera com ella pronunciava aquell nom amb una calma fonda, com si en ell hi hagués tota una casa.
I hi ha dues llums més petites però persistents: Carla i Marc. Els vam veure arribar com descàrregues noves i tendres. Recordem l’allau d’hormones, la reorganització dels circuits, el cervell modificant-se per fer lloc a aquells dos noms.
Mentre els punts es toquin, la seva vida continua sencera.
---
II. Migdia
Nosaltres continuem sent punts.
Ens sostenim encara, però alguns contactes triguen més del que haurien. El corrent passa amb una lleu vacil·lació. Els humans dirien que algunes sinapsis s’afebleixen, que proteïnes invisibles s’acumulen entre nosaltres. Nosaltres només sentim que el camí és menys clar.
Abans sabíem amb exactitud que ella tenia setanta-nou anys. Ara el nombre es mou. Hi ha instants en què ens sembla que en té dotze: llum del matí, una carrera pel carrer, una rialla sense pes. Però el corrent canvia i, de sobte, en té trenta: el cos viu amb una altra intensitat. Després les xifres es dispersen.
Hi ha, però, una cosa que encara es manté amb força. Sabem que ella estima algú.
El vincle continua intacte, com un corrent profund que no necessita gaire precisió. El nom, en canvi, ja no és tan estable. A vegades el sostenim amb claredat: Joan. Altres vegades només arriba la forma del record: una mà, una presència, una calma compartida.
Carla i Marc encara apareixen, però alguns punts que els sostenen tremolen. La memòria del seu creixement necessita més esforç perquè el corrent hi arribi.
Avui hem sentit, per primera vegada, el buit d’un contacte que no ha tornat.
III. Tarda
Nosaltres encara som punts, però ja no formem una figura tan clara.
Alguns hem deixat de tocar-nos i el corrent busca camins nous. Els humans ho anomenarien plasticitat neuronal; nosaltres només sabem que, quan un punt cau, un altre prova d’allargar-se per sostenir el record. No sempre ho aconseguim.
L’edat d’ella s’ha tornat incerta. Durant un instant sembla que torna a tenir trenta… però la descàrrega es desplaça i tot es torna petit i llunyà: torna a tenir dotze anys, olor de pati, claror d’estiu. Després no queda cap número.
També els noms perden contorn.
Ca…
Mar…
Intentem completar els camins, però alguns punts ja no hi són. Només queda la certesa que van existir, que ella els va mirar amb una alegria profunda.
En canvi, el vincle d’amor continua travessant la xarxa amb obstinació.
Jo…
Jo…
El corrent es trenca abans d’acabar la paraula.
IV. Nit
Nosaltres som encara alguns punts.
No tants com abans, però persistim. El corrent circula lentament, amb interrupcions. Ara sabem que el que passa en aquesta xarxa els humans ho anomenen neurodegeneració. Algunes sinapsis han desaparegut, altres ja no transmeten amb precisió. Malgrat tot, continuem intentant-ho.
Els nombres ja no s’aguanten. Dotze, trenta, setanta-nou: ombres breus que es dissolen.
Els fills són ara dues presències sense contorn. De tant en tant una emoció travessa els circuits: orgull, tendresa, una alegria antiga.
Car…
Mar…
Només queda el sentiment. I encara hi ha una altra presència més profunda. Una calma que continua circulant pels punts més resistents. Sabem que és amor.
És aquí on arribem a comprendre alguna cosa.
Quan els contactes es perden, el cervell intenta crear-ne de nous. Cada neurona busca altres camins perquè el corrent continuï. Si aquest procés fos ajudat, si la matèria trobés suport per reconstruir ponts, la xarxa podria resistir més temps.
La resposta és aquí. És simple, és visible.
Però en el mateix instant en què el pensament està a punt de fixar-se per sempre, un dels punts centrals deixa de respondre.
El corrent s’atura. La idea, gairebé paraula, es dissol abans de poder existir.
I el silenci ho engoleix tot.
- Hits: 139