6.10 del matí. Va posposar el despertador. No acostumava a fer-ho, però no havia descansat gaire bé. Vint minuts més tard, es va veure obligat a aixecar-se i atendre les seves responsabilitats, cosa que sempre havia estat el seu punt fort. No podia deixar penjats els seus companys de feina. La seva petita atmosfera i tot el que girava al seu voltant no eren cap excusa; eren el pes silenciós que carregava cada dia.
Amb els ulls encara mig tancats i les arrugues dels llençols marcades a la cara, es va incorporar. Va pujar les persianes de l’habitació i va córrer la cortina. A fora bufava una brisa fina i freda. No se sentia absolutament res. Un silenci rotund.
Una papallona, vestida amb ales fines i de colors llampants, va impactar contra el vidre. El xoc va ser tan lleu que ni tan sols el va sentir. Però ella va continuar allà, com si volgués entrar a la cambra amb la necessitat de donar-li alguna notícia o, simplement, de resguardar-se del fred de primera hora del matí.
Va continuar amb la rutina de cada dia —la mateixa monotonia, amb certa desgana i fatiga—; l’esperava un dia llarg. Va sortir de la dutxa, abandonant el bany com si sortís d’un Londres cobert per una boira espessa i densa, amb dificultats per distingir-se al mirall, com si el Big Ben i el seu rellotge prestigiós quedessin difuminats.
Va aixecar el canell per mirar quina hora era. Anava tard. De l’armari va treure el primer que va trobar i es va vestir a correcuita. Es va asseure a la cadira del seu escriptori —l’edat ja no perdonava— per posar-se uns texans d’un blau desgastat i consumit, semblant al seu aspecte i a la seva deixadesa. I, després d’haver-se posat uns mitjons d’aquells que ara s’han posat de moda, amb dibuixos, en aixecar el cap va ser quan va divisar l’insecte a través del vidre. No n’havia vist mai cap, ni de tan a prop, ni tan bonica com aquella.
Però l’experiència —vincular les nostres sensacions i percepcions amb el medi– ens pot regalar un coneixement i una vivència sovint difícils d’explicar amb paraules. Els primers filòsofs empiristes, com Hume o Locke, ja així ho consideraven: tot coneixement ha de ser percebut a través dels nostres sentits per tal de dotar-lo de validesa; només així obtenim una imatge fidel del món que ens envolta.
Va obrir una mica la finestra i, sense que ella dubtés, la papallona es va deixar caure a sobre de la taula de l’escriptori. Li va oferir, amb delicadesa, la seva mà, tot confiant que potser s’hi atreviria a pujar. I ho va fer.
Enmig de la rutina que l’assetjava —entre la feina i els companys, saciar les seves necessitats bàsiques i donar-se una mica de temps—, allò havia estat un regal. No va saber posar-li paraules; més aviat, se’n va quedar amb el record, gravat per sempre a la memòria del seu ADN.
I, per uns moments, havia quedat completament aïllat del món, centrant la seva atenció en un ésser petit, però que amagava alguna cosa especial. Ara ja sí que arribava tard a la feina i s’hauria d’empescar qualsevol excusa; perquè, si explicava que s’havia quedat mirant una papallona, com qui queda admirat davant d’un prodigi, no se’l creurien.
Es va cordar la jaqueta, es va posar uns guants i es va girar, per darrer cop, a veure si la papallona encara hi era. Ja no. S’havia esvaït com el fum d’una xemeneia.
Quan va ser al carrer, disposat a agafar el transport públic per anar cap a la feina, intentava trobar un per què a tot allò que li havia passat aquell matí. Tot havia començat simplement amb la posposada de l’alarma, quelcom que no solia fer. A partir d’aquí, va sorgir la troballa de la papallona, la seva evasió i un estat de pau i calma que feia temps que no percebia. Tot això el va portar a mirar cap a l’interior de si mateix, com qui sent la necessitat de canvi però encara no sap per on començar.
I de cop, una imatge va quedar gravada en la seva ment: les ales de la papallona, tremolant lleument, com si l’aleteig d’aquell ésser diminut pogués moure el temps mateix. Enmig del seu caos i del seu desordre, aquell gest fràgil semblava tenir el poder de transformar tot el que havia estat, recordant-li que fins les accions més petites poden desencadenar efectes inesperats i profunds: l’efecte papallona en la vida mateixa.