Recordo els estius de la meva infantesa resumits en un sol lloc. Vent fresc, sol rogent, ombra humida i una superfície d’aigua cristal·lina naixent d’una cascada entre les roques. El xipolleig de l’aigua, jugant al gorg com una carpa; les hores estesa sobre les roques com una salamandra; passava de pedra en pedra mantenint l’equilibri, imaginant batalles i pirates i terres inexistents on jo era la reina.
I de sobte, llums de colors ballant a l’aire, iridescents. Quatre ales transparents bategant silencioses sobre un abdomen allargat de colors brillants.
Libèl·lules!, vaig pensar en aquell moment. Extasiada per la seva bellesa, vaig contemplar el seu delicat voleig, com es movien per l’aire, tan lleugeres, tan magnífiques.
Vaig contar prop d’una dotzena: tres de verdes, sis de blaves, dues violetes… I si m’hi fixava, cap era com l’altre: una tenia el tòrax més verdós i l’altre porpra, unes eren més petites, les altres tenien les ales més brillants…
Observava com volaven, de flor a mata, d’una branca a terra, plegant les ales en aterrar; com planejaven sobre l’aigua i es reflectien en el llac.
Recordo que estava tan emocionada que m’hi vaig atansar massa i, gràcilment, van marxar cap a un altre costat, lluny del meu abast.
Aquells insectes em van causar tal impressió, que vaig córrer a la biblioteca, on em van donar un llibre quasi tan gran i gruixut com era jo d’alta.
Vaig descobrir que aquells éssers tan extraordinaris eren espiadimonis, i no libèl·lules com havia pensat en un principi.
La capçalera d’un capítol clamava ≪damisel·la blava≫ seguit de descripcions anatòmiques i dibuixos científics. Quin nom tan apropiat!, vaig pensar. Volaven tan delicadament com ballaven les princeses de les històries que imaginava.
Encara guardo com una joia el quadern d’observació que vaig començar en aquell diari que em van regalar pel meu setè aniversari i que mai havia utilitzat. En comptes d’escriure les meves confidències, vaig descriure minuciosament el comportament d’aquelles criatures tan fascinants. Vaig passar cada dia dels següents mesos observant aquells artròpodes brillants sota el sol d’estiu, omplint cada pàgina amb preguntes que mai s'exhaurien, apuntant les respostes quan les trobava en els llibres que llegia a les nits. I el temps que no era al gorg, l’aprofitava per a anar amb els meus pares a museus i presentacions de divulgadors que m’omplien el cor de goig.
Quan va arribar el temps de tornar a l’escola, la passió que sentia pels espiadimonis no va sinó augmentar. Portava sempre el diari a sobre i passava el dia divagant sobre la seva alimentació o el seu hàbitat, dibuixant i pintant la seva estructura, tement oblidar-me els seus colors vius.
Així van anar passant els anys, fins que vaig entrar a la carrera. Després de graduar-me vaig especialitzar-me en entomologia i durant els anys des que vaig descobrir a aquelles espectaculars criatures he après sobre altres animals que m’han impressionat i que friso per poder estudiar més endavant.
Fa dos anys vaig publicar una enciclopèdia gràfica sobre les diferències morfològiques entre espiadimonis i libèl·lules; i el mes que ve publicaré una guia de camp sobre les espècies d’odonats de la península Ibèrica.
He estat tan feliç i plena de joia durant aquests anys que no puc fer altra cosa que agrair a aquella nena per alçar la vista i fixar-se en els petits espiadimonis que van omplir-me la vida dels colors més brillants que s’hagin vist mai.