El diapasó
Origami
La meva mà dreta no tremola. Simplement, ha decidit independitzar-se de la dictadura de la meva voluntat per convertir-se en un sismògraf d'una realitat que només ella detecta.
Tot va començar amb el silenci dels missatgers. En el teatre fosc de la meva substància negra, els actors principals, les neurones dopaminèrgiques, van anar abandonant l'escenari sense fer soroll. No va ser una vaga sobtada, sinó una desaparició progressiva, com si algú hagués apagat els llums de la ciutat, barri per barri, fins a deixar les rutes sinàptiques en una penombra absoluta. El primer avís va ser subtil: feia mesos que no sentia l'olor del cafè del matí.
Jo en dic l'Arquitecte de l'Origami Maleït. Aquesta proteïna, l'alfa-sinucleïna, que hauria de ser un full llis i útil, ha decidit plegar-se malament, formant nusos de seda tòxica que s'acumulen als racons del meu cervell, asfixiant el flux de la dopamina: el correu urgent, la guspira que diu "ara, mou el dit". Sense ella, el pont entre el "vull" i el "faig" s'ha esquerdat. Soc una estàtua que crida per dins.
La Carla m'observa amb aquells ulls que encara no han après a dissimular la preocupació.
—Per què no camines, avi?
El meu peu s'ha quedat clavat a la vorera davant del pas de zebra, víctima d'un freezing que em fa sentir com si el temps s'hagués solidificat al voltant dels turmells. El cervell envia l'ordre. El missatge es perd.
—Estic negociant amb els duaners.
Ella no entén la broma, però riu igualment, perquè té set anys i la rialla encara li surt sola, sense necessitat d'entendre res. Jo li somric amb una cara que ja no m'obeeix. La hipomímia m'ha robat les expressions; m'ha deixat una màscara de cera allà on hi havia un rostre. Però per dins, la seva rialla m'ha encès alguna cosa.
Llavors passa el miracle de la física.
Un cotxe que espera al semàfor puja el volum de la ràdio. Jazz. Un ritme marcat, sec, precís: un, dos, un, dos. I alguna cosa anterior a la malaltia, anterior potser fins i tot a mi, respon des d'un racó del cervell que l'Arquitecte encara no ha colonitzat.
Els metges ho anomenen estimulació auditiva rítmica. La música, a diferència de la voluntat, no viatja pels ganglis basals danyats. Entra pel cerebel i per l'àrea motora suplementària, regions que el Parkinson ha tocat menys, i els diu exactament el mateix que la dopamina ja no pot dir: "ara, mou el peu". El ritme extern es converteix en una mena de dopamina prestada, un pont sonor que salta per sobre de la fractura.
Tanco els ulls. Amb el primer clac de la bateria, el peu s’enlaira com si no pesés res. Travessem el carrer de la mà. Ella saltant les ratlletes blanques. Jo ballant, literalment, sobre la malaltia.
Al vespre, asseguts al sofà, la tremolor torna. La Carla m'agafa la mà per aturar-la.
—No la paris, carinyo.
Agafo un llapis amb els dits que tarden a tancar-se, i dibuixo sobre el paper les ones que la meva mà ha estat traçant a l'aire tot el dia. No és una línia recta, és una serralada.
La Carla mira el dibuix molta estona en silenci. Després aixeca els ulls.
—Llavors ets com un diapasó, avi.
No responc. Però penso que potser té raó. Que potser l'Arquitecte no m'ha anat trencant, sinó afinant, obligant-me a escoltar freqüències que la resta del món, amb les seves vides massa ràpides, no té temps de sentir.
La Carla s'adorm recolzada a l'espatlla. La meva mà tremola suaument sobre els seus cabells. I per primera vegada en anys, entenc que el tremolor no és el que he perdut.
És l'únic llenguatge que m'ha quedat per dir-li que soc aquí.
Tot va començar amb el silenci dels missatgers. En el teatre fosc de la meva substància negra, els actors principals, les neurones dopaminèrgiques, van anar abandonant l'escenari sense fer soroll. No va ser una vaga sobtada, sinó una desaparició progressiva, com si algú hagués apagat els llums de la ciutat, barri per barri, fins a deixar les rutes sinàptiques en una penombra absoluta. El primer avís va ser subtil: feia mesos que no sentia l'olor del cafè del matí.
Jo en dic l'Arquitecte de l'Origami Maleït. Aquesta proteïna, l'alfa-sinucleïna, que hauria de ser un full llis i útil, ha decidit plegar-se malament, formant nusos de seda tòxica que s'acumulen als racons del meu cervell, asfixiant el flux de la dopamina: el correu urgent, la guspira que diu "ara, mou el dit". Sense ella, el pont entre el "vull" i el "faig" s'ha esquerdat. Soc una estàtua que crida per dins.
La Carla m'observa amb aquells ulls que encara no han après a dissimular la preocupació.
—Per què no camines, avi?
El meu peu s'ha quedat clavat a la vorera davant del pas de zebra, víctima d'un freezing que em fa sentir com si el temps s'hagués solidificat al voltant dels turmells. El cervell envia l'ordre. El missatge es perd.
—Estic negociant amb els duaners.
Ella no entén la broma, però riu igualment, perquè té set anys i la rialla encara li surt sola, sense necessitat d'entendre res. Jo li somric amb una cara que ja no m'obeeix. La hipomímia m'ha robat les expressions; m'ha deixat una màscara de cera allà on hi havia un rostre. Però per dins, la seva rialla m'ha encès alguna cosa.
Llavors passa el miracle de la física.
Un cotxe que espera al semàfor puja el volum de la ràdio. Jazz. Un ritme marcat, sec, precís: un, dos, un, dos. I alguna cosa anterior a la malaltia, anterior potser fins i tot a mi, respon des d'un racó del cervell que l'Arquitecte encara no ha colonitzat.
Els metges ho anomenen estimulació auditiva rítmica. La música, a diferència de la voluntat, no viatja pels ganglis basals danyats. Entra pel cerebel i per l'àrea motora suplementària, regions que el Parkinson ha tocat menys, i els diu exactament el mateix que la dopamina ja no pot dir: "ara, mou el peu". El ritme extern es converteix en una mena de dopamina prestada, un pont sonor que salta per sobre de la fractura.
Tanco els ulls. Amb el primer clac de la bateria, el peu s’enlaira com si no pesés res. Travessem el carrer de la mà. Ella saltant les ratlletes blanques. Jo ballant, literalment, sobre la malaltia.
Al vespre, asseguts al sofà, la tremolor torna. La Carla m'agafa la mà per aturar-la.
—No la paris, carinyo.
Agafo un llapis amb els dits que tarden a tancar-se, i dibuixo sobre el paper les ones que la meva mà ha estat traçant a l'aire tot el dia. No és una línia recta, és una serralada.
La Carla mira el dibuix molta estona en silenci. Després aixeca els ulls.
—Llavors ets com un diapasó, avi.
No responc. Però penso que potser té raó. Que potser l'Arquitecte no m'ha anat trencant, sinó afinant, obligant-me a escoltar freqüències que la resta del món, amb les seves vides massa ràpides, no té temps de sentir.
La Carla s'adorm recolzada a l'espatlla. La meva mà tremola suaument sobre els seus cabells. I per primera vegada en anys, entenc que el tremolor no és el que he perdut.
És l'únic llenguatge que m'ha quedat per dir-li que soc aquí.