Qui s'adaptaria millor?
Samantha Jones
De vegades ens oblidam de l'increïble que és estar on estam ara mateix. O sigui, fa moltíssims anys, l'únic que feien els éssers vius era sobreviure: alimentar-se, reproduir-se i adaptar-se al medi. I, en canvi, ara estic aquí assegut a una cadira, dins una classe, escrivint en un ordinador. O sigui, tu li comptes això a un “humà” de fa dos mil anys i o no t’ho creuria o pensaria que és màgia. El que vull dir amb això és que l’evolució de la nostra espècie ha estat espectacular.
De vegades, també pens en el cos humà, que està molt relacionat amb aquesta evolució. Ara mateix dins el meu cos hi ha una quantitat enorme de processos biològics (la circulació de la sang, el moviment dels músculs, el funcionament dels ossos, etc.) i jo no me n'adon gairebé gens. Com a molt, sent algunes vegades el cor bategar o l'estómac remugar. Fa mil anys, estic segur que la gent no reflexionava sobre això, sinó que es dedicava a caçar i a mantenir la seva família, perquè la supervivència era la prioritat principal.
En alguns moments tenc enveja de la gent de fa dos mil anys. Tenc enveja de la seva capacitat d’adaptació, de poder derrotar un animal ferotge amb les seves pròpies mans, o de no haver de fer assignatures que no m’agraden i que em pareixen molt complicades. Però, quan ho pens millor, m'adon que no, que preferesc viure en aquesta època. O sigui, abans una simple infecció o un refredat mal curat et podia matar. A més, l’esperança de vida era molt més baixa que ara, encara que hi hagués persones que arribaven a edats avançades. No, definitivament preferesc estar en el sofà amb una manta que haver d’estar caçant conills i passant fred.
A més, abans anaves pel món amb una tapa-cues i una llança a la mà, no existia ni la moda ni els videojocs ni res a l'estil. Però encara tenc aquesta petita enveja del fet que la nostra espècie hagi perdut part d’aquesta “capacitat salvatge” que tenia. És veritat que ara tenim armes i tecnologia avançada, i no hi ha risc que et mati un lleó si el dispares des de cinquanta metres, però això també ens ha allunyat de la natura.
Hi ha una paraula en anglès, “skill”, que defineix molt bé el que vull dir. En el passat, els humans tenien aquesta destresa, aquesta habilitat per defensar-se i sobreviure, però avui dia ja no és tan necessària, perquè vivim en una societat molt més protegida.
Canviant un poc de tema, què passa amb les plantes? De vegades sent curiositat per la seva bellesa. M’agraden aquests jardins superesquemàtics i molt polits. Però com eren en el passat? Les plantes devien ser tan belles com ara, o eren totes d’un color més fosc? Existien paisatges tan variats i colorits com els actuals? Supòs que els científics i biòlegs que estudien la vegetació del passat tenen alguna idea sobre això, però jo, que som un estudiant de 3r d’ESO, m’agrada creure que la natura antiga també era plena de colors, encara que no estigués tan ordenada com avui.
Amb tot això, m’agradaria plantejar una pregunta. He parlat dels humans del passat i dels d’ara, he reflexionat sobre l’evolució del cos humà i sobre com la meva imaginació em fa pensar com era la natura abans. Però aquí ve la pregunta del milió, des d’un punt de vista científic: si ara ocorre un miracle i un humà de la nostra època és traslladat a l’any 0, i un humà de l’any 0 és transportat a l’actualitat, qui s’adaptaria millor al nou entorn? L’humà actual al passat, o el del passat al nostre món modern? Jo, personalment, dubt.
L'humà
De vegades, també pens en el cos humà, que està molt relacionat amb aquesta evolució. Ara mateix dins el meu cos hi ha una quantitat enorme de processos biològics (la circulació de la sang, el moviment dels músculs, el funcionament dels ossos, etc.) i jo no me n'adon gairebé gens. Com a molt, sent algunes vegades el cor bategar o l'estómac remugar. Fa mil anys, estic segur que la gent no reflexionava sobre això, sinó que es dedicava a caçar i a mantenir la seva família, perquè la supervivència era la prioritat principal.
En alguns moments tenc enveja de la gent de fa dos mil anys. Tenc enveja de la seva capacitat d’adaptació, de poder derrotar un animal ferotge amb les seves pròpies mans, o de no haver de fer assignatures que no m’agraden i que em pareixen molt complicades. Però, quan ho pens millor, m'adon que no, que preferesc viure en aquesta època. O sigui, abans una simple infecció o un refredat mal curat et podia matar. A més, l’esperança de vida era molt més baixa que ara, encara que hi hagués persones que arribaven a edats avançades. No, definitivament preferesc estar en el sofà amb una manta que haver d’estar caçant conills i passant fred.
A més, abans anaves pel món amb una tapa-cues i una llança a la mà, no existia ni la moda ni els videojocs ni res a l'estil. Però encara tenc aquesta petita enveja del fet que la nostra espècie hagi perdut part d’aquesta “capacitat salvatge” que tenia. És veritat que ara tenim armes i tecnologia avançada, i no hi ha risc que et mati un lleó si el dispares des de cinquanta metres, però això també ens ha allunyat de la natura.
Hi ha una paraula en anglès, “skill”, que defineix molt bé el que vull dir. En el passat, els humans tenien aquesta destresa, aquesta habilitat per defensar-se i sobreviure, però avui dia ja no és tan necessària, perquè vivim en una societat molt més protegida.
Canviant un poc de tema, què passa amb les plantes? De vegades sent curiositat per la seva bellesa. M’agraden aquests jardins superesquemàtics i molt polits. Però com eren en el passat? Les plantes devien ser tan belles com ara, o eren totes d’un color més fosc? Existien paisatges tan variats i colorits com els actuals? Supòs que els científics i biòlegs que estudien la vegetació del passat tenen alguna idea sobre això, però jo, que som un estudiant de 3r d’ESO, m’agrada creure que la natura antiga també era plena de colors, encara que no estigués tan ordenada com avui.
Amb tot això, m’agradaria plantejar una pregunta. He parlat dels humans del passat i dels d’ara, he reflexionat sobre l’evolució del cos humà i sobre com la meva imaginació em fa pensar com era la natura abans. Però aquí ve la pregunta del milió, des d’un punt de vista científic: si ara ocorre un miracle i un humà de la nostra època és traslladat a l’any 0, i un humà de l’any 0 és transportat a l’actualitat, qui s’adaptaria millor al nou entorn? L’humà actual al passat, o el del passat al nostre món modern? Jo, personalment, dubt.
L'humà