Els ulls fixos en els números, però sense veure res. Clavats en el full de paper, però inútils en l’intent de llegir l’equació que sembla cada cop més i més petita en una pàgina emboirada que es manté davant teu. Saps que ja no hi ha marxa enrere, la teva concentració es dispersa malgrat els esforços i no hi ha res a fer perquè mantingui un rumb fix. Mai havies sentit de manera tan eixordadora el tic-tac del rellotge, mai t’havies sentit tan subjecta per les costures de la roba, mai havies estat tan conscient de la força de la gravetat.

Pots palpar-te les ulleres i saps immediatament que són profundes i fosques. La cafeïna que has ingerit just abans de sortir de casa es recol·loca còmode en el receptor de l’adenosina, impedint la inducció del son. Així i tot, el cap et pesa cada cop més i les parpelles demanen clemència.
Et mantens inquieta sense moure't, sents que t’ensorres sense caure i que a la teva caixa toràcica li falta espai, de cop s’havia tornat esfereïdorament petita. No aconsegueixes omplir els teus pulmons del tot o bé no els pots buidar? La sang respon en conseqüència, sent un medi cada cop més bàsic.

El cor va augmentant els batecs per minut, està agafant tanta velocitat que comences a témer que pugui fallar en qualsevol moment com un motor que arriba al seu final.

De la pell cada cop més pàl·lida te’n destaquen les galtes roges i calentes. I tot i trobar-se envoltada d'un oxigen viciat en un volum d’aula reduït i temperatura enganxosa, un calfred. Un calfred que et recorre cada micròmetre del sistema nerviós perifèric el qual ho enllesteix tot per tensar els teus músculs, preparant-los per córrer o lluitar.

Dins teu un munt de molècules treballaven sense descans. És quasi com si poguessis sentir els engranatges de cada via metabòlica prenent ressò com un eco que s'estén al llarg de totes les cèl·lules. Es metabolitzen lípids sense descans, perquè quasi no hi havia glucosa en sang. Havies tan sols ingerit res sòlid des de feia 12 hores? Se secreta cortisol com si s'hagués d'acabar el món.

S’observa un creixement exponencial en les teves pupil·les, es dilaten.
Les glàndules sudorípares treballen sense descans produint una suor horriblement freda i, al mateix temps, els ulls se t'humitegen deixant que la sal de la primera llàgrima llisqui galtes avall, impactant contra la superfície llisa de la taula.

La gota es deforma i la taula es manté intacte, però la força que han sentit ambdós cossos és la mateixa en sentits oposats. I penses que precisament allò és tot el que seràs capaç de processar en aquell moment perquè el teu pensament és lluny, ocupant-se d’altres qüestions.

A la teva ment es dibuixen imatges efímeres. Canvien constantment, però totes venen a dir el mateix, totes et venen a dir prou. “Què vols demostrar?” “Com no saps la resposta?” “No t’has preparat prou?” “Perquè tothom sembla poder?” “Soc una somia truites i per molt que ho intenti això no és per mi?”

I llavors, com un llampec, una seqüència d’imatges mostrant un moviment, un record que s'extent i s’amplia en el més profund de la ment. Una mirada d’orgull, un somriure encoratjador, uns ulls que creien incondicionalment que valia la pena. Una veu que et deia que la ciència era prova i error i que no calia ser perfecte per trobar-hi un lloc.

Aleshores, l’esbós d’un mig somriure seguit d’una llarga inspiració. La pell de gallina i la valentia dibuixada els ulls. El cor alenteix, el pH baixa, els ulls es senten més vius que mai. Els dits aturen el tremolor i ressegueixen la tinta del paper. El llapis comença a escriure sol. T’atures. T’ho mires. T’ho penses i t’ho tornes a repensar.

El cervell comença a cavil·lar sense parar, ja no té por d'equivocar-se. Se sent el fis-fis del bolígraf, el tap-tap de la calculadora i les respiracions profundes i ocupades.

El genoll porta la percussió de l’escena i es mou amunt i avall. Ja no és nerviosisme el que l’impulsa, sinó al ritme pausat de la concentració.
Finalment, una xifra que brilla enquadrada en una pàgina de nombrosos càlculs i símbols que dansen en harmonia. Una xifra prova de cada hora, intent rere intent, interpretació rere interpretació, plantejament rere plantejament. Al cap i a la fi, una xifra de moltes de les que t’esperen en practicar la ciència.