La Muntanya i el Silenci
Ruthing 010
El meu pare i la meva mare capturats en la cabanya, se m'havien acabat les idees, el meu germà es va posar a plorar de la desesperació. Ho intenti tranquil·litzar, quan es va començar a tranquil·litzar, em vaig recordar que la canoa seguía en la riba del riu i podem passar aquí la nit.
L’arribada del senyor Fibonacci i Ruffini
Quan tu i el Santi vau arribar a la riba del riu per passar-hi la nit, el bosc estava tan silenciós que fins i tot l’aigua semblava contenir la respiració. La canoa seguía allà, mig trencada, però encara útil. Vau encendre una petita llanterna i us vau asseure a la sorra, intentant no pensar en els emmascarats ni en la cabanya.
Però llavors… va passar una cosa que no esperàvem.
Un home vell amb una llibreta
D’entre els arbres va sortir un home prim, amb barba blanca i una llibreta plena de números. Caminava lentament, com si comptés cada pas.
—Vosaltres sou els germans? —va preguntar amb una veu suau.
El Santi es va espantar, però tu vas fer un pas endavant.
—Qui és vostè?
L’home va somriure lleument.
—Em diuen el senyor Fibonacci. I crec que heu estat atrapats en un bucle.
Va obrir la llibreta i us la va ensenyar. A cada pàgina hi havia seqüències de nombres, però no eren les típiques. Eren coordenades, rutes, camins… i totes acabaven al mateix punt: la cabanya.
—Això no és un bosc normal —va dir—. Aquí, els camins es ordenen seguint patrons. I algú els controla.
Un altre home apareix
Abans que poguessin preguntar res més, un segon home va sortir del bosc. Portava ulleres rodones, una capa llarga i un compàs metàl·lic penjant del cinturó.
—Fibonacci, els has espantat. —va dir amb un to mig burleta.
—No els espanto, Ruffini. Els explico la veritat.
El nouvingut es va presentar amb una reverencia exagerada:
—Jo sóc Ruffini. I si voleu sortir d’aquí, necessiten més que números. Necessitareu… reduir el problema.
Va fer un gest amb la mà, i a la sorra van aparèixer línies, com si algú hagués dibuixat un mapa invisible.
—Això és el que passa —va dir—. Algú ha “factoritzat” el bosc. L’ha dividit en zones que sempre us porten al mateix lloc. És com una equació sense solució… tret que trobis el truc.
El que us revelen
Els dos homes, que semblaven més savis que humans, us van explicar tres coses importants:
Els emmascarats no són persones. Són “formes” creades per mantenir el bosc tancat.
La cabanya és el centre del patró, el punt on tot convergeix.
La vostra família encara és viva, però atrapada en una part del bosc que no segueix les regles normals.
Fibonacci va tancar la llibreta i us va mirar seriosament.
—Per salvar-los, haureu de trencar el patró. I només vosaltres podeu fer-ho, perquè heu vist el que ningú més veu.
Ruffini va somriure i va afegir:
—Però no patiu. Nosaltres us guiarem. Només heu de seguir la seqüència correcta.
L’arribada del senyor Fibonacci i Ruffini
Quan tu i el Santi vau arribar a la riba del riu per passar-hi la nit, el bosc estava tan silenciós que fins i tot l’aigua semblava contenir la respiració. La canoa seguía allà, mig trencada, però encara útil. Vau encendre una petita llanterna i us vau asseure a la sorra, intentant no pensar en els emmascarats ni en la cabanya.
Però llavors… va passar una cosa que no esperàvem.
Un home vell amb una llibreta
D’entre els arbres va sortir un home prim, amb barba blanca i una llibreta plena de números. Caminava lentament, com si comptés cada pas.
—Vosaltres sou els germans? —va preguntar amb una veu suau.
El Santi es va espantar, però tu vas fer un pas endavant.
—Qui és vostè?
L’home va somriure lleument.
—Em diuen el senyor Fibonacci. I crec que heu estat atrapats en un bucle.
Va obrir la llibreta i us la va ensenyar. A cada pàgina hi havia seqüències de nombres, però no eren les típiques. Eren coordenades, rutes, camins… i totes acabaven al mateix punt: la cabanya.
—Això no és un bosc normal —va dir—. Aquí, els camins es ordenen seguint patrons. I algú els controla.
Un altre home apareix
Abans que poguessin preguntar res més, un segon home va sortir del bosc. Portava ulleres rodones, una capa llarga i un compàs metàl·lic penjant del cinturó.
—Fibonacci, els has espantat. —va dir amb un to mig burleta.
—No els espanto, Ruffini. Els explico la veritat.
El nouvingut es va presentar amb una reverencia exagerada:
—Jo sóc Ruffini. I si voleu sortir d’aquí, necessiten més que números. Necessitareu… reduir el problema.
Va fer un gest amb la mà, i a la sorra van aparèixer línies, com si algú hagués dibuixat un mapa invisible.
—Això és el que passa —va dir—. Algú ha “factoritzat” el bosc. L’ha dividit en zones que sempre us porten al mateix lloc. És com una equació sense solució… tret que trobis el truc.
El que us revelen
Els dos homes, que semblaven més savis que humans, us van explicar tres coses importants:
Els emmascarats no són persones. Són “formes” creades per mantenir el bosc tancat.
La cabanya és el centre del patró, el punt on tot convergeix.
La vostra família encara és viva, però atrapada en una part del bosc que no segueix les regles normals.
Fibonacci va tancar la llibreta i us va mirar seriosament.
—Per salvar-los, haureu de trencar el patró. I només vosaltres podeu fer-ho, perquè heu vist el que ningú més veu.
Ruffini va somriure i va afegir:
—Però no patiu. Nosaltres us guiarem. Només heu de seguir la seqüència correcta.