La mare
Regió d’Afar, actual Etiòpia, fa uns 200.000 anys.
La femella i les seves dues cries es van ajupir per beure una mica d’aigua. S’havien allunyat del campament fins a gairebé perdre’l de vista per acostar-se al rierol proper que anava a desembocar a un llac que era a un dia de camí. Van entrar dins de l’aigua que els arribava als genolls i es van remullar per netejar-se la pell i refrescar-se una mica. El sol ja baixava, però encara feia força calor.
Era una mica més alta que les seves companyes del grup, esvelta i de pell bruna. Devia tenir uns 24 o 25 anys, però és clar, això ella no ho sabia. De més jove havia participat amb destresa i habilitat en diverses partides de caça, li havia quedat una cicatriu al braç com a record.
Estava embarassada i li devia faltar poc, sovint notava els moviments que venien de dins. Ja sabia de què anava, era el seu quart fill. El primer va ser un nen que morí poc després de néixer, després van ser dues filles. La més gran ja jugava amb altres infants del grup i l’acompanyava arreu. L’altra encara l'alletava, però de feia poc caminava tota sola.
Quan va estar sadollada aixecà el cap per localitzar el campament, el sabia trobar gràcies al fum de vuit o deu fogueres que sempre eren enceses. Hi havia alguns senzills habitatges fets amb troncs clavats a terra sostinguts per grans pedrots, i rudimentàries teulades fetes amb branques. Des que ella havia nascut havia vist com l’estació de les pluges s’escurçava: el riu havia anat perdent aigua fins a convertir-se en un rierol i ara el bosc era més distant.
Mentre rumiava va localitzar les fulles d’una planta de nyam. Sortí de l’aigua, s’hi va acostar i s'ajupí. Portava una peça de pell a mig camí entre un cinturó i una bossa, i de dins en va treure un estri bifaç de pedra. Era una peça d’una bellesa extraordinària, tallada per unes mans destres i expertes, però per a ella només era un objecte d’ús quotidià. En un futur molt llunyà en dirien que era una eina acheuliana feta amb tècnica Levallois, però és clar, això ella no ho sabia.
Amb l’ajut de l’instrument començà a escarbotar el terra. A un pam de fondària va poder localitzar un parell de durs tubercles de la mida d’un puny. Els netejà per desenganxar la terra adherida i després els va desar dins la bossa. Quan tornés al campament els couria al foc per estovar-ne l’interior, en faria quatre parts: tres per a elles i una altra per al jove que feia una mica més d’una lluna s’havia trencat una cama. Quan saltava entre unes pedres havia caigut tot trencant-se l’os. El dugueren al campament, per sort la fractura era només interna. Mentre no parava de cridar de dolor li van col·locar quatre pals rectes a la zona lesionada i els van lligar ben fort amb tiges verdes d’arbustos. Des de llavors el grup l’ajudava en les seves necessitats bàsiques i compartint amb ell una o dues racions de menjar cada dia.
En aquell moment el bebè li donà una puntada de peu a la panxa. Va fer un gest a mig camí entre el dolor i l’alegria. Creia que sabia qui era el pare de les dues filles i de l’infant que portava a les entranyes.
Feia cosa d’uns sis o set anys havia arribat un home que anava sol, perdut, assedegat i famolenc que venia del nord. Ella ho recordava perquè va ser poc abans de la mort del seu primer fill. Aquell individu tenia un no sé què una mica diferent dels altres homes del clan. Tampoc es comunicava igual que ells, emetia uns sons totalment diferents i incomprensibles. Un cop refet s'incorporà al grup: participava activament en les partides de caça i va aprendre a expressar-se d’una manera bastant semblant a la d’ells. Des de llavors s’hi havia aparellat diverses vegades. De vegades per a ella era dolorós i d’altres cops li provocava unes sensacions agradables. Com a fruit de les relacions havia tingut les seves dues cries i ara n’hi havia una altra en camí.
Quan se li van esvair tots aquells pensaments creuà el rierol, cridà les seves dues filles, va carregar-se la petita a coll i van iniciar la tornada.
Aquella dona no tenia nom, però molts mil·lennis més endavant l’anomenarien Eva mitocondrial. Però és clar, això tampoc ho sabria mai.
Dr. Quatermass
La femella i les seves dues cries es van ajupir per beure una mica d’aigua. S’havien allunyat del campament fins a gairebé perdre’l de vista per acostar-se al rierol proper que anava a desembocar a un llac que era a un dia de camí. Van entrar dins de l’aigua que els arribava als genolls i es van remullar per netejar-se la pell i refrescar-se una mica. El sol ja baixava, però encara feia força calor.
Era una mica més alta que les seves companyes del grup, esvelta i de pell bruna. Devia tenir uns 24 o 25 anys, però és clar, això ella no ho sabia. De més jove havia participat amb destresa i habilitat en diverses partides de caça, li havia quedat una cicatriu al braç com a record.
Estava embarassada i li devia faltar poc, sovint notava els moviments que venien de dins. Ja sabia de què anava, era el seu quart fill. El primer va ser un nen que morí poc després de néixer, després van ser dues filles. La més gran ja jugava amb altres infants del grup i l’acompanyava arreu. L’altra encara l'alletava, però de feia poc caminava tota sola.
Quan va estar sadollada aixecà el cap per localitzar el campament, el sabia trobar gràcies al fum de vuit o deu fogueres que sempre eren enceses. Hi havia alguns senzills habitatges fets amb troncs clavats a terra sostinguts per grans pedrots, i rudimentàries teulades fetes amb branques. Des que ella havia nascut havia vist com l’estació de les pluges s’escurçava: el riu havia anat perdent aigua fins a convertir-se en un rierol i ara el bosc era més distant.
Mentre rumiava va localitzar les fulles d’una planta de nyam. Sortí de l’aigua, s’hi va acostar i s'ajupí. Portava una peça de pell a mig camí entre un cinturó i una bossa, i de dins en va treure un estri bifaç de pedra. Era una peça d’una bellesa extraordinària, tallada per unes mans destres i expertes, però per a ella només era un objecte d’ús quotidià. En un futur molt llunyà en dirien que era una eina acheuliana feta amb tècnica Levallois, però és clar, això ella no ho sabia.
Amb l’ajut de l’instrument començà a escarbotar el terra. A un pam de fondària va poder localitzar un parell de durs tubercles de la mida d’un puny. Els netejà per desenganxar la terra adherida i després els va desar dins la bossa. Quan tornés al campament els couria al foc per estovar-ne l’interior, en faria quatre parts: tres per a elles i una altra per al jove que feia una mica més d’una lluna s’havia trencat una cama. Quan saltava entre unes pedres havia caigut tot trencant-se l’os. El dugueren al campament, per sort la fractura era només interna. Mentre no parava de cridar de dolor li van col·locar quatre pals rectes a la zona lesionada i els van lligar ben fort amb tiges verdes d’arbustos. Des de llavors el grup l’ajudava en les seves necessitats bàsiques i compartint amb ell una o dues racions de menjar cada dia.
En aquell moment el bebè li donà una puntada de peu a la panxa. Va fer un gest a mig camí entre el dolor i l’alegria. Creia que sabia qui era el pare de les dues filles i de l’infant que portava a les entranyes.
Feia cosa d’uns sis o set anys havia arribat un home que anava sol, perdut, assedegat i famolenc que venia del nord. Ella ho recordava perquè va ser poc abans de la mort del seu primer fill. Aquell individu tenia un no sé què una mica diferent dels altres homes del clan. Tampoc es comunicava igual que ells, emetia uns sons totalment diferents i incomprensibles. Un cop refet s'incorporà al grup: participava activament en les partides de caça i va aprendre a expressar-se d’una manera bastant semblant a la d’ells. Des de llavors s’hi havia aparellat diverses vegades. De vegades per a ella era dolorós i d’altres cops li provocava unes sensacions agradables. Com a fruit de les relacions havia tingut les seves dues cries i ara n’hi havia una altra en camí.
Quan se li van esvair tots aquells pensaments creuà el rierol, cridà les seves dues filles, va carregar-se la petita a coll i van iniciar la tornada.
Aquella dona no tenia nom, però molts mil·lennis més endavant l’anomenarien Eva mitocondrial. Però és clar, això tampoc ho sabria mai.
Dr. Quatermass
- Hits: 148