Tot va començar com en aquells videojocs retro on el personatge travessava una paret que no havia de travessar. Un error de renderització, un detall estrany que ignores perquè penses que és cosa del sistema i que, fins i tot, et fa gràcia.

Jo tenia setze anys. No fumava, no bevia, no complia cap dels factors de risc que escupen les pantalles de salut pública. Aquells anuncis que ens mirem amb por però que "sudem"completment quan sortim de festa. Però a mi, des de feia mesos, em faltava l’aire. "Asma", van dir els metges després de consultar els vells escàners robòtics de la beneficència. "Inflamació lleu per pol·lució. Res greu".

La ciutat brillava amb un verd neó constant. Hologrames gegants que anunciaven teràpies genètiques personalitzades i implants de silici que prometien la immortalitat. Mirant-les, apareixia el somriure perfecte del doctor Jim: "Res no pot amb nosaltres". Havíem conquerit la biologia. Déu havia mort, érem superhomes. El càncer era una relíquia del passat, com la pesta negra o els portatils. Quina ironia: havíem curat la metàstasi, però l’asma seguia sent el rastre de cendra dels pobres. Com deia la mare, hi ha fronteres que cap algorisme pot saltar.

Suposo que va ser culpa d’aquella tempesta solar. O potser de la magnetosfera debilitada que ja no ens protegeix de res; ens vam carregar el planeta per imbècils i ara ens queixem que el cel ens torna el cop amb pluja de partícules ionitzants. I jo què sabré! tens sort que a dia d’avui sàpiga què és un fotó. Però el cas és que, quan l’atmosfera és un colador i les mutacions no demanen permís.

El nostre cos és un sistema immens de cèl·lules que cooperen, cadascuna amb el seu manual d’instruccions en l’ADN. És fascinant pensar que algun dia només vam ser cèl·lules procariotes que es van devorar les unes a les altres per acabar col·laborant. I si pares l'orella, podras sentir com dins nostre encara batega l'ADN mitocondrial, un record obstinat d'un temps en què la vida era una competició salvatge i unicel·lular per sobreviure.

Bip! Bip! Bip! Les primeres cèl·lules tumorals. No eren asma. Eren una línia de codi mal escrita en un gen de control del cicle cel·lular. "Res no pot amb nosaltres", repetia jo amb sarcasme mentre notava que alguna cosa s'arrelava als meus pulmons.


El tumor va començar a teixir la seva pròpia xarxa. Va reclutar vasos limfàtics i fibres nervioses, estenent filaments que buscaven el meu nervi vague, l’autopista neuronal que connecta les entranyes amb el cervell. Va fer una innervació perfecte. El tumor enviava senyals i el meu cervell, enganyat, responia amb un "Do not disturb". Era intel·ligent.

El meu sistema immunitari va quedar bloquejat. Les cèl·lules tumorals, unides a les fibres vagals, activaven un circuit neuroimmune que pujava fins al nucli del tracte solitari, al tronc cerebral. Des d’allà, el meu propi cervell ordenava l’alliberament de noradrenalina a través del sistema simpàtic.
Els meus macròfags no tenien intenció ninguna de devorar l’intrús. Només rebien el senyal a través dels receptors β2-adrenèrgics i s’aturaven. Literalment. El meu propi cos li estava posant la catifa vermella a la meva mort. Ja us he dit que el fill de puta era intel·ligent...

Però, per què matar-me? Si jo moria, moríem els dos! Però no volia el meu cadàver, volia el meu control. Ho sentia. Com els CD vells que tenien els avis a casa, m’estava sobreescrivint. No amb paraules, sinó amb impulsos. I el més aterridor? No sentia por. El tumor no era una cèl·lula que havia decidit deixar de cooperar. Havia tornat a l’egoisme primigeni. Un biohack evolutiu, suposo. L'admirava, sabia jugar les seves cartes.

Recordo el dia que els metges de la clínica van veure l’escàner. Xarxes de nervis entraven al tumor com cables connectant-se a un servidor central.

Era en el personatge del videojoc travessant la paret. Els metges parlaven de bloquejadors adrenèrgics, inhibidors de la innervació tumoral, teràpia VEGFC, tallar cables. Pero per mi ja era massa tard. Havia trobat el hack definitiu. Potser no era una malaltia, sinó una versió antiga i feroç de la vida reclamant el seu tron.

"No volia morir... volia viure!" em dic mentre miro el somriure perfecte del Jim. Ric, que més puc fer? "Res no pot amb nosaltres", diu la seva veu gravada. I per primer cop, té raó. Però no parla de la meva espècie de déus de silici, parla de la bèstia que m'habita. Em deixo endur per la simbiosi. El glitch ja és total. Ara ja erem un nosaltres.