Encara que les portes automàtiques de l'enorme edifici d’oficines estaven a punt de tancar-se, vaig saltar dins sense esperar que em detectés el sensor. Arribava tard i l’Aina, la meva cap, m'esperava nerviosa. Em volia disculpar pel retard, però sense cap salutació, em va dir: «Com va l'anàlisi multivariable?» «Ho he aplicat per correlacionar dades genètiques amb esquizofrènia i els resultats són espectaculars. Molt millors del que esperàvem.» Em va demanar que preparés una demostració per a un altre departament i quan vam arribar al lloc de la reunió, ells ja hi eren. En primera fila, hi havia dos homes i una dona i, més al fons, quatre bastant més joves que no van obrir la boca durant tota la reunió. Vaig començar descrivint com el meu algorisme millorava notablement la detecció de predisposicions en malalties genètiques però ells em van interrompre a la meitat de l'explicació. Semblava que coneixien els detalls força bé, i em van demanar si creia que podria detectar també malalties psicològiques com l’esquizofrènia o predisposició a la depressió profunda, i si podien provar-ho. «Per descomptat que sí», va dir l'Aina sense tan sols mirar-me.

Em vaig quedar amb ganes de conèixer els detalls, però l’Aina no em va deixar demanar res. Durant les següents setmanes vaig rebre molts correus amb dubtes. Eren preguntes normals fins que un dia, la consulta em va indicar que estaven treballant amb una base de dades gegantina. Vaig tractar de demanar-los més informació, però les explicacions que em donaven eren molt críptiques i no podia trobar les adreces de correu des de les quals m’escrivien. Volia concentrar-me en les meves tasques, però un dia no vaig poder més i vaig decidir rastrejar les descàrregues del meu repositori. No va ser fàcil, però els vaig identificar com treballadors del departament de fertilitat. Amb els seus usuaris, vaig aconseguir veure el que estaven fent i, a poc a poc, vaig unir totes les peces. Tenien una quantitat de dades enorme amb informació genètica i anàlisis de personalitat exhaustives amb centenars de milers de persones. Hàbits, nivell d'estudis, intel·ligència, ideologia. No ho entenia tot fins que vaig trobar una presentació. Volien aplicar-ho a la selecció d'embrions! No només és totalment il·legal sinó que segurament hauria de ser impossible. I jo era responsable! Sense el meu algorisme no seria ni un somni. L’endemà al matí em vaig encarar amb l'Aina. Després de dir-me que em tranquil·litzés i tanqués la porta, em va demanar d'on ho havia tret. No semblava sorpresa, tampoc escandalitzada. Li vaig cridar que no podien fer servir el meu mètode per a una barbaritat així. «El teu treball és de l'empresa», em va respondre, «podem fer el que vulguem». Li vaig recriminar que era antiètic i profundament il·legal. «Això ho diran els advocats. Tu tan sols ets un enginyer. Si no vols problemes, serà millor que ho oblidis tot i et concentris en les teves tasques».

Durant els dies següents notava com em vigilaven i monitoritzaven el meu ordinador. Havia d'exposar-los d'alguna manera. Treballant de nit, a casa, vaig dissenyar un virus informàtic capaç de recopilar informació i enviar-la a un lloc segur. Ho estava copiant a una memòria USB per infectar els servidors de la companyia quan van trucar a la meva porta. Era l’Aina i dos homes més. «M’has decebut profundament», em va dir mentre un dels homes corria cap al meu ordinador, arrencava la memòria i la destrossava. Els vaig cridar que se n'anessin de casa meva, que els exposaria a la premsa. També vaig apel·lar a la seva consciència i els vaig suplicar que reflexionessin. «Ens podries denunciar, és clar. No crec que puguis demostrar res, però podries intentar-ho», em va dir l’Aina, impassible. «Et proposo una alternativa». Em va fer callar amb una quantitat de diners que no diré. Podria explicar-vos que em vaig resistir durant molta estona. Seria veritat. Podia mentir-vos i dir que necessitava els diners. Durant molts mesos, em vaig enganyar a mi mateix. També podria justificar que en algun moment se sabrà, que no importa el que faci jo i que algú els posarà a lloc. Res d’això importa. La veritat és que em fa vergonya reconèixer que em vaig vendre. Sempre m’havia preguntat com podia la gent callar davant de les grans injustícies. Ara ho sé. No és gaire complicat. Tan sols has de callar les veus que et diuen que mai podràs saber totalment l'abast d’allò que has permès. Però, creu-me, les comoditats ajuden.