La petita Henrietta no podia dormir. Havia passat el dia emocionada, esperant la nit de Nadal. L’olor a fusta cremada surava per la casa, empesa pel ressò de les veus que cantaven nadales a les cases de Nova Anglaterra. Els taulons de fusta que feien de terra a la seva habitació, indiscrets, gemegaven a cada passa que anava donant cap a la finestra, on la neu del dia anterior s’acumulava a l’ampit. Els seus ulls curiosos es van alçar cap al cel, i va trobar fàcilment aquelles cinc estrelles que el seu pare li va ensenyar a distingir: dibuixaven Cassiopea, una reina de la mitologia grega amb una història convulsa. Però no gaire lluny d’aquelles estrelles n’hi havia una altra força estranya. Algunes nits mostrava una brillantor tènue, i d’altres aparentava brillar amb més intensitat. Les seves amigues li havien dit que les estrelles eren les ànimes de persones que ja havien mort, però ella no n’estava convençuda. I si fos així, qui era aquella que semblava voler cridar la seva atenció?
Al matí següent es va llevar, i va tenir una sorpresa inesperada. Malgrat que a casa seva se celebrava el Nadal de forma molt religiosa, defugint de coses materials, el seu auster pare, que era pastor congregacionista, li va atansar un paquet embolicat com regal. Els ulls de la Henrietta es van obrir de bat a bat quan, deslligant el cordill que protegia l’embolcall de paper, va aparèixer del seu interior un exemplar del llibre “El jove astrònom”, de John S.C. Abbott. Va acaronar-lo amb els seus dits, se’l va acostar a prop dels ulls, respirant l’aroma de la tela i la tinta que emanava d’aquella joia que tenia a les mans, i quan va despertar d’aquells segons d’èxtasi, va abraçar als seus pares i va sortir corrents cap a la seva habitació.
Estirada boca avall sobre el seu llit va començar a llegir les seves primeres pàgines, on explicava coses increïbles sobre el Sol i els planetes del sistema solar. Però amb els nervis a flor de pell va avançar fins a la pàgina vuitanta-dos, on va veure que hi havia un capítol destinat a les estrelles fixes, segur que esvairia les seves inquietuds sobre què eren realment aquells petit punts brillants que li feien companyia cada nit.
Abans d’anar a dormir, sota el tremolor de la llum de les espelmes, llegia i tornava a llegir les pàgines d’aquell llibre, i va saber que existien estrelles variables, que no sempre es mostraven amb la mateixa brillantor. L’Henrietta va decidir que volia dedicar tota la seva vida a estudiar les meravelles del l’Univers.
Però no ho tindria fàcil. Al segle XIX les dones no tenien accés a les universitats. L’Henrietta no era una noia que es rendís fàcilment. Va estudiar a l’únic centre que acollia noies, el Radcliffe College, i es va fer voluntària a l’observatori de Harvard. Per fi va creuar les portes d’un d’aquells majestuosos edificis que contenien telescopis gegantins que eren la porta a les estrelles. Va treballar durament, en feines que no valoraven la seva capacitat i entusiasme. Les hores passaven lentes, analitzant plaques de fotografies i comptant estrelles. No estava sola. D’altres noies amb vocació científica eren explotades pel simple fet de ser mà d’obra més barata que la masculina. Quan acabava la jornada laboral, encara mirava al cel amb passió, meravellant-se de la bellesa dels astres en el cel de Massachusetts.
El director de l’observatori, Charles Pickering, es va adonar de la tenacitat inesgotable de l’Henrietta, i la va contractar primer, i anys més tard se li va donar un lloc de responsabilitat com a cap del departament de fotometria estel·lar fotogràfica.
Del seu treball va sortir una eina cabdal per entendre l’Univers: va estudiar estrelles variables, identificant una característica essencial d’algunes d’elles. Les estrelles que tenien un període més llarg de variació de la seva brillantor eren intrínsecament més brillants, i totes les que tenien el mateix període brillaven igual. Se les va anomenar “variables cefeides”. En les dècades posteriors es van poder anar descobrint variables del mateix període de variació i, comparant les seves brillantors aparents, calcular les distàncies a les mateixes. Era una unitat de mesura de l’Univers conegut.
No li van reconèixer públicament els seus treballs. Mai va rebre un Nobel. Però quan els ossos ja li feien mal i les cames gairebé no l’aguantaven, l’Henrietta seguia mirant les estrelles i amb certa complicitat somreia quan mirava a delta Cephei, la més famosa estrella variable cefeida que li va despertar l’anhel del coneixement.