Fa estona que dura la reunió, però l’Andrea no escolta. Asseguda a la taula on els altres dos discuteixen, ella intenta recordar tres paraules que no pot recuperar de cap manera. Aquells tres mots maleïts que li van dir ahir, quan entrava a la consulta del neuròleg, i que una hora més tard no va poder repetir. Va quedar desconcertada, aclaparada per la vergonya, intentant orientar-se malgrat aquest llençol grisenc que en els darrers mesos li enterboleix els pensaments.
Després d’això el diagnòstic li va caure contundent com una sentència.
I ara, mentre els altres continuen barallant-se pel pressupost del departament, ella es concentra en l’esforç immens que li suposa cercar les tres paraules. Pensa que si les pogués recordar tot podria tornar a ser com abans.
Tot i que, ben mirat, no té clar si li importa. Aquí ja fa temps que s’avorreix. Deixar-ho tot i anar-se’n a descansar li sembla una idea temptadora.
—Andrea, ens escoltes? —la dona amb veu de soprano la mira enfadada—Necessitem el supercomputador, ja!
—A veure —sospira el xicot de la barba—, el supercomputador no serveix per a res si no tenim dades experimentals. Hem d’invertir en els nous seqüenciadors genètics que...
L’Andrea perd el fil. Ni les dades ni el supercomputador li preocupen gens, només vol engegar el motor de la memòria, però no sap per on començar. Ella, que sempre ha estat una investigadora metòdica, està segura que devia prendre nota de les paraules quan va sortir de la consulta. Han d’estar en alguna de les llibretes que porta a la bossa. O les va guardar al mòbil? Obre l’aplicació de notes mentre els altres continuen aixecant el to. No, aquí no hi ha res.
A la taula la discussió s’embala, cada un repeteix les seves raons a crits, cada cop més aïrats. Però li és ben igual. S’aixeca creient que els altres no s’adonaran, però de cop nota que han callat. Es gira per i veu que tots dos la miren amb les celles aixecades.
—Andrea, es pot saber on vas? Has de decidir què fem — diu la soprano.
—I per què jo?
Semblen perplexes.
—Andrea, si us plau. Ets la cap del Departament! —esclata del de la barba— El nou seqüenciador es podria instal·lar a la biblioteca vella...
Ja n’està tipa. Dona un cop a la taula.
—Prou! La biblioteca vella no es toca. Fora d’aquí!
Surten del despatx amb una mirada de retret i els sent mormolar alguna cosa. No se’n sap avenir que per fi s’hagi atrevit a fer-los fora. Fins ara, sempre havia estat més prudent, més continguda. Ara ha tirat pel dret.
Busca a la bossa. Sobre la taula.
Res.
Regira els calaixos de l’escriptori i els prestatges del despatx. Per si de cas, mira dins la paperera. Ni rastre de cap llibreta. L’ha perdut. I les paraules també. Es queda asseguda a la cadira, mirant per la finestra fins que es fa fosc.
Abans de marxar, s’atura a la biblioteca vella. Li agrada l’atmosfera de museu victorià, les vitrines que exposen col·leccions d’insectes dissecats, els llibres antics enquadernats en pell. Fa un gest automàtic, après quan era jove: estira un dels calaixos on hi ha els mostraris dels minerals.
I el que veu, és extraordinari: els colors intensos, les formes exactes.
Agafa la malaquita, de verdor absoluta, i la torna a deixar amb reverència al seu lloc. Observa la pirita, i n’admira les arestes, els plans. La precisió d’un cub perfecte. No gosa tocar la rosa del desert, té por que se li esmicoli a les mans. El guix la sorprèn amb la seva transparència impossible, tot i que el cristall bisellat que veu no li sembla coherent amb la paraula guix.
Això la confon. La paraula..., les paraules?
Potser als llibres.
Obre un volum a l’atzar:
“... es coneixen més de 180.000 espècies de líquens, organismes simbiòtics formats per un fong i una o més espècies d’algues....”
Aixeca el cap, somrient. Impossible. Malgrat que creu que ja ho havia de saber, ara li sembla que li explotarà el cervell. S’imagina: fong rudimentari busca alga responsable per a simbiosi o el que surti.
I riu.
No pot parar de llegir. Descripcions, fets. Dades acabades d’estrenar. Relacions inimaginables. Un torrent al·lucinant de descobertes que s’empassa amb avidesa.
Es gira quan sent un soroll. Un jove amb bata blanca acaba d’obrir la porta:
—Soc l’Alois. Se’n recorda, doctora Domènech?
El mira el sense respondre. El noi continua:
—Vol que l’acompanyi a la sortida?
—Encara no, gràcies.
El noi està a punt de marxar, però l’Andrea l’atura:
—Alois, t’has parat mai a reflexionar sobre la vida extraordinària dels líquens?
Eren aquestes les tres paraules? Ni idea, però tant li fa.