La medicina que somio, la medicina que temo
Paula
Potser que per algunes persones sigui el que es coneix com una filòmata i tingui la síndrome de l’explorador, o potser que simplement, sense etiquetes superficials, la meva set de coneixement sigui major que la de milions d’habitants ignorants. Són aquestes persones a les que deim que habiten en el món, però no viuen, no s’interessen, no cerquen… Viuen (o circulen) fascinats pel seu propi desconeixement, que els guia sense cap mena de dubte a la meva anhelada felicitat. Però bé, més concretament sóc una alumna de segon de batxillerat, i m’encantaria dir que en aquest moment visc amb calma, gaudint dels silencis i de la bona literatura, però la realitat és que no és així com descriuria el meu dia a dia actual.
Des de fa setmanes, menys de les que comentaré aquí per tal de dramatitzar la situació, convisc amb una pressió en el pit que pitja i m’ofega. I és que veritablement, canalitzant tot aquell nus de desconcert i d’incertesa que només el temps serà capaç de calmar, em vaig adonar que estic frustrada i angoixada pel que m’espera, a mi i als meus “amics”. Milers d’estudiants que dubtosos es veuen obligats a escollir el seu futur imminent segons les seves aptituds, “capacitats”, les voluntats dels seus pares, o fins i tot segons els seus amics. Moment en què pot destacar-se la influenciabilitat i sensibilitat tot i ser una etapa de vital importància.
Però, estic enfadada, no perquè tingui 16 i “és el millor moment per deambular pel món furiosa”, sinó perquè entre llàgrimes confés que vull ser una metgessa, però no vull enfonsar-me en la supèrbia del món mèdic, ni vull enfrontar-me a jornades de més de 24 hores que posin en risc la vida dels que ja nomenaré com pacients.
Em moc amb les celles arrufades i amag el somriure que em caracteritzava inconscientment perquè sé cert que tot i que la nostra sanitat pública ha avançat pel que respecta a l’edat mitjana, no vull trobar-me amb una medicina purament científica, que no observa, ni mira als ulls dels pacients que té enfront. No vull endinsar-me en una medicina que només mira, però no analitza, no pregunta, no té temps, viu massa de pressa.
Perquè sí, he de reconèixer que soc una amant del coneixement, de la ciència, de la recerca i dels avenços, però també ho soc d’una manera profunda, fins i tot melancòlica, cercant i idealitzant una medicina que combini la màgia dels coneixements amb la importància d’escoltar.
Al cap i a la fi, potser, que sigui jo l’encarregada de portar fins i tot més sensibilitat a un camp que fora de trobar-se reconegut es veu cada vegada més sobre llevat per la situació. Com el puc exigir a un metge que fa 24 hores que està despert, que a més d’arreglar, també sàpiga escoltar al pacient, els seus antecedents i el seu futur?
Veritablement, com podem garantir un benestar social, el benestar social de 46 milions d’habitants espanyols si les consultes en alguns centres no poden superar els deu minuts? Com podem dormir tranquils tots i cadascun de nosaltres, independentment de la nostra professió sabent que hi ha metges allà fora lluitant per arreglar amb aquest coneixement que jo desig posseir una situació gairebé irreparable?
Les tres de la matinada, urgències, sang, un accident de trànsit, metge que fa 20 hores que no dorm i la seva única ingesta calòrica ha estat un cafè amb sucre. Creim viable que tot això sigui esmentat en una única frase?
No ens n'adonam, o potser sí, però és aquest excés de coneixement que no és aprofitat, aquesta frustració tecnològica i científica per part dels sectors més ignorats que no poden exercir tal com la població es mereix, la que està acabant amb el somni de milers d’estudiants, que com jo, volen convertir-se en metges que sense cap dubte estan idealitzant.
I és que asseguda en la meva butaca, envoltada de llibres i d’apunts de biologia, us reconec a vosaltres que esteu llegint aquest relat, que tinc por d’obrir-me a l’ampli i immens món de la ciència i que aquest només em torni les meves il·lusions fetes una bolla. Perquè essent més concreta, el món de la medicina no és només un dels camps més amplis, bonics, bondadosos i gratificants, sinó que és també un dels que compta amb més coneixement i més desesperació.
Perquè el fet d’estudiar medicina, no et fa invencible, et fa humà. I és just per això que som tota la resta de mortals els que hem de vetllar per la salut dels que lluiten, fins quan no els surt la veu.
Des de fa setmanes, menys de les que comentaré aquí per tal de dramatitzar la situació, convisc amb una pressió en el pit que pitja i m’ofega. I és que veritablement, canalitzant tot aquell nus de desconcert i d’incertesa que només el temps serà capaç de calmar, em vaig adonar que estic frustrada i angoixada pel que m’espera, a mi i als meus “amics”. Milers d’estudiants que dubtosos es veuen obligats a escollir el seu futur imminent segons les seves aptituds, “capacitats”, les voluntats dels seus pares, o fins i tot segons els seus amics. Moment en què pot destacar-se la influenciabilitat i sensibilitat tot i ser una etapa de vital importància.
Però, estic enfadada, no perquè tingui 16 i “és el millor moment per deambular pel món furiosa”, sinó perquè entre llàgrimes confés que vull ser una metgessa, però no vull enfonsar-me en la supèrbia del món mèdic, ni vull enfrontar-me a jornades de més de 24 hores que posin en risc la vida dels que ja nomenaré com pacients.
Em moc amb les celles arrufades i amag el somriure que em caracteritzava inconscientment perquè sé cert que tot i que la nostra sanitat pública ha avançat pel que respecta a l’edat mitjana, no vull trobar-me amb una medicina purament científica, que no observa, ni mira als ulls dels pacients que té enfront. No vull endinsar-me en una medicina que només mira, però no analitza, no pregunta, no té temps, viu massa de pressa.
Perquè sí, he de reconèixer que soc una amant del coneixement, de la ciència, de la recerca i dels avenços, però també ho soc d’una manera profunda, fins i tot melancòlica, cercant i idealitzant una medicina que combini la màgia dels coneixements amb la importància d’escoltar.
Al cap i a la fi, potser, que sigui jo l’encarregada de portar fins i tot més sensibilitat a un camp que fora de trobar-se reconegut es veu cada vegada més sobre llevat per la situació. Com el puc exigir a un metge que fa 24 hores que està despert, que a més d’arreglar, també sàpiga escoltar al pacient, els seus antecedents i el seu futur?
Veritablement, com podem garantir un benestar social, el benestar social de 46 milions d’habitants espanyols si les consultes en alguns centres no poden superar els deu minuts? Com podem dormir tranquils tots i cadascun de nosaltres, independentment de la nostra professió sabent que hi ha metges allà fora lluitant per arreglar amb aquest coneixement que jo desig posseir una situació gairebé irreparable?
Les tres de la matinada, urgències, sang, un accident de trànsit, metge que fa 20 hores que no dorm i la seva única ingesta calòrica ha estat un cafè amb sucre. Creim viable que tot això sigui esmentat en una única frase?
No ens n'adonam, o potser sí, però és aquest excés de coneixement que no és aprofitat, aquesta frustració tecnològica i científica per part dels sectors més ignorats que no poden exercir tal com la població es mereix, la que està acabant amb el somni de milers d’estudiants, que com jo, volen convertir-se en metges que sense cap dubte estan idealitzant.
I és que asseguda en la meva butaca, envoltada de llibres i d’apunts de biologia, us reconec a vosaltres que esteu llegint aquest relat, que tinc por d’obrir-me a l’ampli i immens món de la ciència i que aquest només em torni les meves il·lusions fetes una bolla. Perquè essent més concreta, el món de la medicina no és només un dels camps més amplis, bonics, bondadosos i gratificants, sinó que és també un dels que compta amb més coneixement i més desesperació.
Perquè el fet d’estudiar medicina, no et fa invencible, et fa humà. I és just per això que som tota la resta de mortals els que hem de vetllar per la salut dels que lluiten, fins quan no els surt la veu.