El ressò dels records
Iria
El nom de la meva esposa va aparèixer a la pantalla: 35 anys, apunyalada. La policia buscava el culpable. El meu cor es va aturar un instant.
El seu rostre inundava la meva ment: el seu somriure, els seus ulls… i després, res.
Per més que intentés recordar, la nit anterior s’esvaïa entre els meus records.
La culpa va començar a rosegar-me sense ni tan sols voler-ho. Com havia passat? Per què no vaig poder ajudar-la?
Em vaig aixecar sense pensar i vaig anar directe a l’escriptori. L’ordinador continuava encès, mostrant dades que no recordava haver buscat. Havia estat treballant fins tard?
Aleshores vaig recordar les càmeres de seguretat. Fa uns mesos vaig decidir instal·lar-les i des d’aquell dia no les vaig treure, per si en algun moment em resultaven útils, com ara.
Vaig obrir les imatges al mòbil i vaig lliscar fins al dia anterior.
Els meus ulls van analitzar cada instant, recorrent cada habitació, fins que a la pantalla va aparèixer la meva dona —almenys això vaig deduir, ja que la qualitat de la càmera la mostrava difusa—. Era a la cuina, posant al forn el que semblava un pastís, fins que va aparèixer una altra figura: un home.
Van començar a discutir i, després, ell va agafar un ganivet i li’l va clavar repetides vegades al tors. El so del seu cos en caure va retrunyir a l’habitació i, aleshores, la pantalla es va tornar negra.
Una suor freda va recórrer el meu cos. Ni tan sols podia inculpar ningú: la pèssima qualitat de les càmeres i el fet que l’assassí romangués d’esquena dificultaven qualsevol hipòtesi.
On era jo quan va passar tot això?
De sobte, una força invisible em va empènyer cap al laboratori. Potser anar-hi aclariria els meus dubtes sobre el que vaig fer ahir a la nit.
Feia anys que analitzava, estudiava i experimentava sobre com el cervell construeix els records, com l’hipocamp ajuda a formar-los i a organitzar-los en una seqüència ordenada. I ara, tanmateix, el meu no semblava capaç de fer-ho.
Les meves investigacions sempre havien girat al voltant de la memòria. Sabia que, sota estrès extrem, el cervell podia fragmentar els records: l’amígdala s’hiperactiva i l’hipocamp falla. Un mecanisme de defensa. Això devia estar passant-me.
Era impossible ignorar el desordre que envaïa el laboratori. Hi havia cables embullats tirats pel terra i un parell de blísters buits sobre la taula.
Em vaig girar per trobar-me amb el dispositiu d’estimulació sobre la taula, encès. No recordava haver-lo utilitzat ahir.
Però el que realment va cridar la meva atenció va ser la llibreta d’assaigs. M’hi vaig acostar com a última esperança. La vaig obrir i vaig fullejar pàgina per pàgina fins a trobar alguna cosa rellevant, alguna cosa que pogués saciar la meva ànsia per saber la realitat.
Després d’estar una estona llegint tots els meus assaigs, vaig trobar el full clau.
“Assaig 27: Autoaplicació després d’un esdeveniment crític.
La memòria es debilita si s’interfereix durant la finestra de reconsolidació.
Efectes secundaris: amnèsia selectiva.”
Els records van tornar com una allau. La sang, la ira escapant del meu control. Jo vaig ser qui va matar la meva dona. Recordo que vaig veure unes fotos on hi era ella amb un altre home, no vaig voler preguntar, tot es va descontrolar. I, seguint tots els senyals, sé exactament per què vaig oblidar tot el que va passar.
Ahir, després del que vaig fer, em vaig dirigir al laboratori, intentant treure profit del que acabava de fer. Ara tenia l’oportunitat de comprovar fins on podia arribar la ment.
No pretenia esborrar el record —sabia que això era impossible—, però sí alterar-lo.
Em vaig asseure i em vaig obligar a activar i visualitzar el record, reproduint l’escena completa a la meva ment. En fer-ho, el record entrava en fase de reconsolidació. Vaig prendre el fàrmac que havia preparat anteriorment, el qual ajudaria a bloquejar els efectes de la noradrenalina a l’amígdala, provocant així que el record perdés intensitat emocional en reconsolidar-se.
Després d’ingerir el fàrmac, vaig utilitzar estimulació transcranial sobre l’escorça prefrontal dorsolateral, interferint amb la comunicació entre prefrontal, hipocamp i amígdala.
Quan vaig tornar a obrir els ulls, el que abans era memòria ara estava buit. No podia recordar l’escena, només sabia una cosa amb claredat: que havia fet alguna cosa irreparable, i per això la culpa em rosegava des de l’inici.
L’experiment havia funcionat, però fins i tot quan la meva ment descansava dels records, alguna cosa sabia amb certesa: la ciència podia manipular la memòria, però mai esborrar la culpa.
El seu rostre inundava la meva ment: el seu somriure, els seus ulls… i després, res.
Per més que intentés recordar, la nit anterior s’esvaïa entre els meus records.
La culpa va començar a rosegar-me sense ni tan sols voler-ho. Com havia passat? Per què no vaig poder ajudar-la?
Em vaig aixecar sense pensar i vaig anar directe a l’escriptori. L’ordinador continuava encès, mostrant dades que no recordava haver buscat. Havia estat treballant fins tard?
Aleshores vaig recordar les càmeres de seguretat. Fa uns mesos vaig decidir instal·lar-les i des d’aquell dia no les vaig treure, per si en algun moment em resultaven útils, com ara.
Vaig obrir les imatges al mòbil i vaig lliscar fins al dia anterior.
Els meus ulls van analitzar cada instant, recorrent cada habitació, fins que a la pantalla va aparèixer la meva dona —almenys això vaig deduir, ja que la qualitat de la càmera la mostrava difusa—. Era a la cuina, posant al forn el que semblava un pastís, fins que va aparèixer una altra figura: un home.
Van començar a discutir i, després, ell va agafar un ganivet i li’l va clavar repetides vegades al tors. El so del seu cos en caure va retrunyir a l’habitació i, aleshores, la pantalla es va tornar negra.
Una suor freda va recórrer el meu cos. Ni tan sols podia inculpar ningú: la pèssima qualitat de les càmeres i el fet que l’assassí romangués d’esquena dificultaven qualsevol hipòtesi.
On era jo quan va passar tot això?
De sobte, una força invisible em va empènyer cap al laboratori. Potser anar-hi aclariria els meus dubtes sobre el que vaig fer ahir a la nit.
Feia anys que analitzava, estudiava i experimentava sobre com el cervell construeix els records, com l’hipocamp ajuda a formar-los i a organitzar-los en una seqüència ordenada. I ara, tanmateix, el meu no semblava capaç de fer-ho.
Les meves investigacions sempre havien girat al voltant de la memòria. Sabia que, sota estrès extrem, el cervell podia fragmentar els records: l’amígdala s’hiperactiva i l’hipocamp falla. Un mecanisme de defensa. Això devia estar passant-me.
Era impossible ignorar el desordre que envaïa el laboratori. Hi havia cables embullats tirats pel terra i un parell de blísters buits sobre la taula.
Em vaig girar per trobar-me amb el dispositiu d’estimulació sobre la taula, encès. No recordava haver-lo utilitzat ahir.
Però el que realment va cridar la meva atenció va ser la llibreta d’assaigs. M’hi vaig acostar com a última esperança. La vaig obrir i vaig fullejar pàgina per pàgina fins a trobar alguna cosa rellevant, alguna cosa que pogués saciar la meva ànsia per saber la realitat.
Després d’estar una estona llegint tots els meus assaigs, vaig trobar el full clau.
“Assaig 27: Autoaplicació després d’un esdeveniment crític.
La memòria es debilita si s’interfereix durant la finestra de reconsolidació.
Efectes secundaris: amnèsia selectiva.”
Els records van tornar com una allau. La sang, la ira escapant del meu control. Jo vaig ser qui va matar la meva dona. Recordo que vaig veure unes fotos on hi era ella amb un altre home, no vaig voler preguntar, tot es va descontrolar. I, seguint tots els senyals, sé exactament per què vaig oblidar tot el que va passar.
Ahir, després del que vaig fer, em vaig dirigir al laboratori, intentant treure profit del que acabava de fer. Ara tenia l’oportunitat de comprovar fins on podia arribar la ment.
No pretenia esborrar el record —sabia que això era impossible—, però sí alterar-lo.
Em vaig asseure i em vaig obligar a activar i visualitzar el record, reproduint l’escena completa a la meva ment. En fer-ho, el record entrava en fase de reconsolidació. Vaig prendre el fàrmac que havia preparat anteriorment, el qual ajudaria a bloquejar els efectes de la noradrenalina a l’amígdala, provocant així que el record perdés intensitat emocional en reconsolidar-se.
Després d’ingerir el fàrmac, vaig utilitzar estimulació transcranial sobre l’escorça prefrontal dorsolateral, interferint amb la comunicació entre prefrontal, hipocamp i amígdala.
Quan vaig tornar a obrir els ulls, el que abans era memòria ara estava buit. No podia recordar l’escena, només sabia una cosa amb claredat: que havia fet alguna cosa irreparable, i per això la culpa em rosegava des de l’inici.
L’experiment havia funcionat, però fins i tot quan la meva ment descansava dels records, alguna cosa sabia amb certesa: la ciència podia manipular la memòria, però mai esborrar la culpa.