L’Schrödinger no era un gat. L’Schrödinger no tenia cap gat; o potser si, i es deia Klaus.
Des de feia mesos, l’Erwin vivia només per treballar. Dia i nit, davant de les seves pissarres i quaderns, anotant interminables línies de números i símbols estranys.
Al principi, el Klaus va intentar cridar l’atenció del seu amo saltant damunt la taula, fregant-se contra les seves cames i deixant joguines als seus peus. Però el resultat era sempre el mateix: una ma freda que l’apartava bruscament o, pitjor encara, cap resposta.
Amb el temps, va deixar d’insistir i es va quedar arraconat a la manteta de la finestra que li feia de llit. Des d’allà, observava el gat del veí, un animal robust que es passejava per la barana com si fos el rei del barri. Més avall, veia els gats de la colònia del carrer que jugaven entre els arbres i rebuscaven entre les escombraries tot saltant i corrent alegrement.
No era gran cosa, però el Klaus sentia una enveja suau. Volia ser allà, volia ser a tot arreu.
I mirava al seu amo i les seves pissarres i, tot i que no entenia aquell caos numèric, començava a entendre el seu significat.
I aquella nit va començar a somiar. Somiava que el seu cos es feia tan i tan petit que es va acabar convertint en una partícula. I, de sobte, ja no era només a la seva manteta; era alhora a la finestra, al passadís, a la cuina….a molts llocs al mateix temps!
Amb una curiositat creixent, va intentar anar més enllà. Sense moure’s – o millor dit, sense haver de moure’s com abans – va intentar arribar a la casa del veí.
La paret, que abans era un obstacle infranquejable, ara era només una probabilitat. I va passar: el Klaus va travessar la paret. Va ser com si una part d’ell aparegués a l’altra banda. Havia experimentat l’efecte túnel!
I allà estava; o almenys una de les seves possibles versions. El gat del veí el va mirar fixament, amb els ulls oberts de bat a bat. Potser no el veia del tot però intuïa alguna presencia.
El Klaus va sentir una alegria immensa, com si hagués trencat una barrera invisible.
Amb el temps – si es que el temps tenia sentit en aquell estat – va poder gaudir dels sorolls de la nit amb els gats de la colònia, va caminar per teulades llunyanes i va recórrer carrerons de llocs que no havia vist mai abans. Tot ell s’escampava com un somni sense fronteres.
Però hi havia un problema en tot això. Quan algú el mirava amb prou intensitat, la seva existència difusa es concentrava i es fixava en un sol lloc. De cop, deixava de ser totes les possibilitats i col·lapsava en una de sola.
Va passar quan el gat del veí el va mirar, o quan aquella senyora el va veure saltar al seu terrat i, per últim, quan de sobte el seu amo va aixecar els ulls dels seus quaderns i va mirar la manteta de la finestra. En aquell moment el Klaus va tornar i va tornar a ser aquell gat petitet enrotllat al mateix lloc de sempre.
Però alguna cosa havia canviat. Quan l’Erwin el va veure va allargar la ma i va acariciar el seu cap de la manera tan tendra com feia al principi, quasi com si l'hagués tornat a descobrir per primer cop. El Klaus va tancar els ull i va ronronejar dolçament. Potser ja no podria tornar a ser a tot arreu alhora però, mentre sentia la carícia del seu amo, va pensar que aquell sí era un bon lloc per col·lapsar.