DESPRÉS DELS NEONS
Sofía
La gran ciutat, aquella que sempre està plena de llums de neó, tanques publicitàries que es mouen, homes i dones corrent d’un costat a l’altre a tota pressa, sense temps d’aturar-se; amb un cafè a la mà i saltant-se els passos de zebra quan no hi ha cotxes i ignorant els semàfors per anar més depressa. Tots ficats en els seus pensaments, sense adonar-se de tots els invents i la tecnologia que els envolten. Allò, per a una persona que ve de fora, és impressionant.
Un noi, un estudiant de cabell castany i ulls verds que passeja per aquests mateixos carrers, impressionat per les magnituds d’aquests, compara la seva nova vida, plena de luxes, amb la del seu antic poble.
Aquí, on viure en un pis és el normal; on l’ús de l’aigua calenta no és una cosa que hagi de mesurar en dutxar-me perquè altres puguin fer el mateix darrere meu; o la quantitat de botigues i supermercats que hi ha, els hospitals moderns amb totes aquestes màquines que utilitzen per saber què et passa, o les freqüències d’autobusos que passen cada cinc minuts i no cada hora, tot és diferent. Però, què passaria si tot desaparegués? Com actuaria la gent de la gran ciutat? I si tot acabés en un obrir i tancar d’ulls, com seria això sense els invents i tecnologies avançades que hi ha?
Com si algú hagués escoltat la meva línia de pensaments, de no-res tot s’atura.
Les llums brillants dels carrers s’atenuen fins a quedar només il·luminades per la llum de la lluna i les estrelles, que no eren visibles, perquè als carrers semblava que fos de dia fa només uns instants. Els semàfors no funcionen. La gent mira desesperada els seus telèfons mòbils, que tampoc emeten cap llum. La publicitat s’esvaïa i les pantalles queden negres; els clàxons comencen a sonar amb impaciència, un cotxe s’estavella i tot es descontrola.
Més tard, tots sabíem que això no seria una cosa temporal; es convertiria en el dia a dia de tots nosaltres. Incomunicats, sense llum, sense aigua calenta; les cases intel·ligents tancades a pany i clau, els panys intel·ligents destruïts per entrar a les cases. Un descontentament general que no va arribar fins al tercer dia; aquest va ser el temps necessari perquè tot es descontrolés. Però, després d’aquest caos, les coses van tornar a la normalitat. És a dir, no van tornar les coses que teníem, ni la llum, ni l’internet ni res d’això, però ens hi estem acostumant.
Ara, l’objectiu de la humanitat és tornar a començar: redescobrir tot allò que altres ja van crear i que es va deixar en l’oblit, ja que vam assumir que les màquines ho farien i no ens vam molestar a aprendre-ho. Aquest va ser el nostre gran error, l’error de l’any 2129. El nostre principal objectiu és recuperar els coneixements de Thomas Alva Edison. La teoria de la llum no és tan complicada; el que és complicat és crear una xarxa estable, resistent i que funcioni, o això és el que diu el professor. Per a mi, el principal problema és que pocs són els que comprenen la teoria al cent per cent. Tot el coneixement va ser emmagatzemat digitalment, de manera que l’únic que ens queda són aquells pocs que el conserven el coneixement de forma manual. Sense piles, bombetes o internet, tot es dificulta més.
El professor irromp a l’estudi des d’on busquem una solució estable i a llarg termini.
—Si volem restaurar la llum, no només podem dependre de la combustió; és ineficient i difícil de mantenir si l’utilitzem a gran escala.—
—Aleshores necessitem alguna cosa més fàcil de gestionar, oi?—
—Bona suposició. Si generem un corrent elèctric podem fer que un material emeti llum en escalfar-se; a això ho anomenem incandescència.—
—I què necessitem per a això, professor?—
—N’hi haurà prou amb un flux continu d’electrons i un material molt resistent, és a dir, un filament que suporti temperatures elevades sense destruir-se.—
—Això no ens donaria només llum estable en un lloc?—
—Sí, per això necessitem una xarxa, amb uns conductors que distribueixin l’energia central a diversos llocs.—
—Es refereix a un sistema ramificat?—
—Exacte, però amb interruptors i proteccions; si una part fallés, cauria tot el sistema.—
—Aleshores, ja podem portar la llum a algun lloc.—
—L’hospital serà el primer lloc; la llum és summament necessària, ja n’han mort molts.—
—Aleshores, amb un subministrament continu sense interrupcions, encara que alguna cosa falli, continuarà funcionant, oi?—
—Així és. Recorda, la llum va ser un gran descobriment que va canviar la humanitat; ara recrear-la és el nostre deure. No som els primers a crear llum, però sí que sembla que som els únics que pretenem beneficiar tothom, i no utilitzar-ho com un generador de doblers.—
Un noi, un estudiant de cabell castany i ulls verds que passeja per aquests mateixos carrers, impressionat per les magnituds d’aquests, compara la seva nova vida, plena de luxes, amb la del seu antic poble.
Aquí, on viure en un pis és el normal; on l’ús de l’aigua calenta no és una cosa que hagi de mesurar en dutxar-me perquè altres puguin fer el mateix darrere meu; o la quantitat de botigues i supermercats que hi ha, els hospitals moderns amb totes aquestes màquines que utilitzen per saber què et passa, o les freqüències d’autobusos que passen cada cinc minuts i no cada hora, tot és diferent. Però, què passaria si tot desaparegués? Com actuaria la gent de la gran ciutat? I si tot acabés en un obrir i tancar d’ulls, com seria això sense els invents i tecnologies avançades que hi ha?
Com si algú hagués escoltat la meva línia de pensaments, de no-res tot s’atura.
Les llums brillants dels carrers s’atenuen fins a quedar només il·luminades per la llum de la lluna i les estrelles, que no eren visibles, perquè als carrers semblava que fos de dia fa només uns instants. Els semàfors no funcionen. La gent mira desesperada els seus telèfons mòbils, que tampoc emeten cap llum. La publicitat s’esvaïa i les pantalles queden negres; els clàxons comencen a sonar amb impaciència, un cotxe s’estavella i tot es descontrola.
Més tard, tots sabíem que això no seria una cosa temporal; es convertiria en el dia a dia de tots nosaltres. Incomunicats, sense llum, sense aigua calenta; les cases intel·ligents tancades a pany i clau, els panys intel·ligents destruïts per entrar a les cases. Un descontentament general que no va arribar fins al tercer dia; aquest va ser el temps necessari perquè tot es descontrolés. Però, després d’aquest caos, les coses van tornar a la normalitat. És a dir, no van tornar les coses que teníem, ni la llum, ni l’internet ni res d’això, però ens hi estem acostumant.
Ara, l’objectiu de la humanitat és tornar a començar: redescobrir tot allò que altres ja van crear i que es va deixar en l’oblit, ja que vam assumir que les màquines ho farien i no ens vam molestar a aprendre-ho. Aquest va ser el nostre gran error, l’error de l’any 2129. El nostre principal objectiu és recuperar els coneixements de Thomas Alva Edison. La teoria de la llum no és tan complicada; el que és complicat és crear una xarxa estable, resistent i que funcioni, o això és el que diu el professor. Per a mi, el principal problema és que pocs són els que comprenen la teoria al cent per cent. Tot el coneixement va ser emmagatzemat digitalment, de manera que l’únic que ens queda són aquells pocs que el conserven el coneixement de forma manual. Sense piles, bombetes o internet, tot es dificulta més.
El professor irromp a l’estudi des d’on busquem una solució estable i a llarg termini.
—Si volem restaurar la llum, no només podem dependre de la combustió; és ineficient i difícil de mantenir si l’utilitzem a gran escala.—
—Aleshores necessitem alguna cosa més fàcil de gestionar, oi?—
—Bona suposició. Si generem un corrent elèctric podem fer que un material emeti llum en escalfar-se; a això ho anomenem incandescència.—
—I què necessitem per a això, professor?—
—N’hi haurà prou amb un flux continu d’electrons i un material molt resistent, és a dir, un filament que suporti temperatures elevades sense destruir-se.—
—Això no ens donaria només llum estable en un lloc?—
—Sí, per això necessitem una xarxa, amb uns conductors que distribueixin l’energia central a diversos llocs.—
—Es refereix a un sistema ramificat?—
—Exacte, però amb interruptors i proteccions; si una part fallés, cauria tot el sistema.—
—Aleshores, ja podem portar la llum a algun lloc.—
—L’hospital serà el primer lloc; la llum és summament necessària, ja n’han mort molts.—
—Aleshores, amb un subministrament continu sense interrupcions, encara que alguna cosa falli, continuarà funcionant, oi?—
—Així és. Recorda, la llum va ser un gran descobriment que va canviar la humanitat; ara recrear-la és el nostre deure. No som els primers a crear llum, però sí que sembla que som els únics que pretenem beneficiar tothom, i no utilitzar-ho com un generador de doblers.—