Un dubte vacil·lant em va envair en l’últim moment, havia estat immers molt de temps en l’abisme d’una resposta que, de confirmar-se, canviaria tots els paradigmes científics, arrencant-nos la bena que cobria el nostre cervell limitat i esbiaixat en aquella cova plena d’ombres. Em trobava realitzant els últims ajustos quan la Lia va entrar al laboratori; portàvem cinc anys de noviatge compartint teories que per a molts només eren curiositats o mera ciència ficció. Va arribar com un torrent arrasador poc després d’obtenir els primers resultats; la seva bellesa caucàsica juntament amb els seus ulls verds van ser el tiró gravitacional necessari que em va atraure cap al seu horitzó d’esdeveniments, on vaig quedar atrapat per l’atracció d’un intel·lecte molt superior al meu. Des del principi es va interessar pels meus avanços i mai no vaig sentir la indiferència o el menyspreu que molts altres, reputats noms de la comunitat científica amb ments obtuses, proferien a les meves esquenes; un pilar fonamental a la meva vida i en la teoria de la simulació que estava a un pas de demostrar, sempre que pogués connectar els portals mitjançant la matriu d’hodons.
Suport incondicional, encara que en nombroses ocasions va confessar, a contracor, que segons Ockam, la meva teoria feia aigües, però el seu esperit científic la portava a analitzar cada nova dada aportada, cada peça d’un trencaclosques en què va acabar veient, dintre del caos, una probable consistència a lloms de la papallona de Lorentz. Teoritzava que vivim en una simulació, un simple programa informàtic seqüenciat per uns i zeros; la nostra realitat física no és més que la representació d’innombrables càlculs realitzats per un ordinador amb alguna finalitat que escapava a la meva comprensió i que obria la porta a una infinitat de noves preguntes. Potser la nostra capacitat de conèixer el sistema, formant part d’ell, és mínima, però si reduïm tot als principis més bàsics podríem jugar a ser déus. Vaig prendre prestada la idea de la longitud de Planck per crear una matriu de cel·les amb la mida mínima possible que formava l’escenari de la nostra realitat de la mateixa manera que una pantalla d’ordinador està formada per una matriu de píxels; vaig abraçar la constant velocitat de la llum com a sostre físic que no podem superar i la seva independència de l’observador per comparar-la amb la velocitat del processador. Cada experiment, cada concepte tenia el seu anàleg en el món simulat: temps de Planck, entrellaçament i fins i tot l’experiment de Young que ens demostra la importància de l’efecte observador i com la realitat es construeix a mesura que l’anem observant; tot existeix en un estat de latència de probabilitats que es fan efectives en el moment que es mesura, de la mateixa manera que un ordinador no carrega tot el programa d’un joc per estalviar recursos i els crea de forma procedural a mesura que avança la partida. Poc probable, no impossible. Tot es sustentava en l’existència d’una controladora, una CPU independent que s’encarregués més que dels càlculs a la qual vaig anomenar Pandora; ella era el meu objectiu, si aconseguia arribar al codi font arribaria a obrir la caixa. Després de diversos fracassos vaig intentar una nova configuració; la Lia em va xiuxiuejar que volia que marxéssim, i el meu cansament gairebé em va convèncer quan aquell xiulit a les nostres esquenes ens va sorprendre a tots dos; l’equip estava preparat per fer història, ho estava jo? Davant de l’ordinador vaig començar a teclejar les seqüències numèriques per a cada portal; els sons del meu teclat mecànic simulaven un compte enrere quan vaig sentir que alguna cosa rígida i freda es posava sobre el meu cap. Vaig alçar la mirada de les tecles i la vaig portar sobre la pantalla del monitor per observar,amb estupefacció, com el reflex de la Lia m’apuntava sense vacil·lar amb un revòlver.
—Malauradament tens raó, estimat— Va amartellar l’arma i aquell clic minúscul va ressonar en el meu cap com si la bala ja hagués sortit.
—Pandora existeix— va prosseguir amb to tranquil sense apartar els seus ulls verds de la meva nuca —si no seria impossible gestionar totes les dades i organitzar-les per accedir-hi a través de les nostres memòries volàtils, encara que aquesta no és la seva única funció.
No entenia res, de què em parlava? Vaig girar lentament sobre l’eix de la meva tamboreta mentre la Lia acabava el seu discurs.
—L’altra funció és assegurar la integritat de la simulació sota certs paràmetres establerts, que malauradament estàs excedint, he de subsanar l’error, he d’eliminar el bug.