Una cèl·lula fora de control
Lunona
UNA CÈL·LULA FORA DE CONTROL
El cos humà està compost per milions de cèl·lules, on cada una d'elles fa una funció diferent. És una estructura biològica complexa que va des d'una cèl·lula… fins a sistemes especialitzats! Els quals treballen en harmonia per mantenir la vida. Cada una de les cèl·lules que tenim tenen una tasca i totes són iguals d'importants per l’equilibri i la salut de l’organisme.
Hola! Jo soc una cèl·lula localitzada al pulmó, un pneumòcit tipus I, però la gent em coneix com a Neu. Soc una cèl·lula molt plana i fina. Jo i les cèl·lules com jo formem l'estructura dels alvèols i som els encarregats a què es pugui dur a terme l’intercanvi de gasos. Fins ara la meva vida quotidiana era normal se centrava en oxigen i diòxid de carboni. El meu món es resumia en un intercanvi constant d’oxigen, diòxid de carboni, oxigen…… un ritme permanent, quasi com un compàs musical. La meva cèl·lula veïna era idèntica a mi, però tot va canviar quan aquesta va començar a tenir comportaments anormals a l'haver sofert una mutació genètica. Ningú va comprendre el que passava, tot va arribar tan ràpidament! Va començar a dividir-se sense control, fins i tot pareixia que es va convertir en una cèl·lula immortal!! Ja sé que això sona impossible, però… Havia ignorat l’apoptosi, la mort cel·lular programada!, la qual és essencial per al manteniment de la salut i l’equilibri en el cos. De sobte el meu espai vital es va començar a reduir dràsticament. Ja no era una cèl·lula o dues descontrolades ara era una massa amb parets irregulars que creixia a una velocitat inexplicable! Aquesta, la qual els humans la coneixen com a carcinoma (més conegut com a càncer), de cada vegada m'asfixiava encara més contra els vasos capil·lars. Estàvem amb crisi; l’oxigen i els diferents gasos ja no passaven amb facilitat, i sense l’oxigen suficient no es pot viure. A part, com he dit abans, el cos és com un engranatge si hi ha una peça que no funciona correctament acaba tenint repercussions a tot el cos. Hi havia un problema, aquest càncer volia tot l’espai, i per això va començar a propagar-se pel cos (metàstasi); la batalla havia començat.
L’humà de cada vegada se sentia més fatigat, a causa de la falta d’oxigen. La cosa no millorava. Però tot va canviar quan una poció mèdica, que segons els humans es diu quimioteràpia, va començar a destruir les cèl·lules canceroses, encara que …. També les que estaven en bona salut. Eren moments de crisi, aquesta quimioteràpia també afectava a la medul·la òssia la qual és essencial perquè fabrica glòbuls blancs, glòbuls vermells i plaquetes; a part causava moltíssims d’altres problemes de salut. El problema era la falta de glòbuls blancs, que formen part del sistema immunitari, que és l'encarregat d’intentar combatre el senyor càncer. Actua com un exèrcit per poder restablir l’equilibri en el cos. Però a l'haver estat danyats per la quimioteràpia no tenien tanta eficàcia. La quimioteràpia no bastava, sinó que a més, era necessari un estil de vida saludable, per a una bona recuperació. Per poder estar en bona salut l’humà havia de tenir una alimentació amb una dieta variada (proteïnes, fruites i verdures), i sempre estar ben hidratat. També havia de procurar tenir moviment, un exercici moderat per combatre la fatiga. Un altre punt molt important era el descans i finalment evitar el tabac, l’alcohol i el contacte amb persones malaltes.
Després de mesos combatent aquesta massa que havia canviat per complet tot el funcionament del cos, els primers senyals de benestar i que el càncer a la fi havia desaparegut varen aparèixer. Hi havia més energia gràcies a l'oxigen que viatjava millor. Però a la fi, vàrem aconseguir matar i eliminar al senyor càncer, i la nostra vida va tornar a la normalitat. Una vegada que ja havia tornat tot a la normalitat, a l’exterior l’humà ja havia trobat la seva capacitat física normal i ja havia tornat a la seva rutina diària. A l’interior, el sistema immunitari ja s’havia tornat a enfortir i els òrgans afectats ja s’havien recuperat. Doncs, gràcies a això jo vaig poder tornar a la meva rutina diària d’oxigen, diòxid de carboni, oxigen… Bé, ja la coneixeu. Estàvem tots en bona salut, i treballant en harmonia una altra vegada. Ho havien aconseguit, érem uns autèntics supervivents!!
Així que, encara que només us conti aquesta història sent una cèl·lula microscòpica en un cos amb milers de milions de cèl·lules, en un món amb milions d’organismes, no oblideu que, encara que tot sembli perdut, treballant en equip sempre queda una mica d’esperança que us ajudarà a continuar endavant.
Fins aviat!,
Neu (o pneumòcit tipus I)
Lulona
El cos humà està compost per milions de cèl·lules, on cada una d'elles fa una funció diferent. És una estructura biològica complexa que va des d'una cèl·lula… fins a sistemes especialitzats! Els quals treballen en harmonia per mantenir la vida. Cada una de les cèl·lules que tenim tenen una tasca i totes són iguals d'importants per l’equilibri i la salut de l’organisme.
Hola! Jo soc una cèl·lula localitzada al pulmó, un pneumòcit tipus I, però la gent em coneix com a Neu. Soc una cèl·lula molt plana i fina. Jo i les cèl·lules com jo formem l'estructura dels alvèols i som els encarregats a què es pugui dur a terme l’intercanvi de gasos. Fins ara la meva vida quotidiana era normal se centrava en oxigen i diòxid de carboni. El meu món es resumia en un intercanvi constant d’oxigen, diòxid de carboni, oxigen…… un ritme permanent, quasi com un compàs musical. La meva cèl·lula veïna era idèntica a mi, però tot va canviar quan aquesta va començar a tenir comportaments anormals a l'haver sofert una mutació genètica. Ningú va comprendre el que passava, tot va arribar tan ràpidament! Va començar a dividir-se sense control, fins i tot pareixia que es va convertir en una cèl·lula immortal!! Ja sé que això sona impossible, però… Havia ignorat l’apoptosi, la mort cel·lular programada!, la qual és essencial per al manteniment de la salut i l’equilibri en el cos. De sobte el meu espai vital es va començar a reduir dràsticament. Ja no era una cèl·lula o dues descontrolades ara era una massa amb parets irregulars que creixia a una velocitat inexplicable! Aquesta, la qual els humans la coneixen com a carcinoma (més conegut com a càncer), de cada vegada m'asfixiava encara més contra els vasos capil·lars. Estàvem amb crisi; l’oxigen i els diferents gasos ja no passaven amb facilitat, i sense l’oxigen suficient no es pot viure. A part, com he dit abans, el cos és com un engranatge si hi ha una peça que no funciona correctament acaba tenint repercussions a tot el cos. Hi havia un problema, aquest càncer volia tot l’espai, i per això va començar a propagar-se pel cos (metàstasi); la batalla havia començat.
L’humà de cada vegada se sentia més fatigat, a causa de la falta d’oxigen. La cosa no millorava. Però tot va canviar quan una poció mèdica, que segons els humans es diu quimioteràpia, va començar a destruir les cèl·lules canceroses, encara que …. També les que estaven en bona salut. Eren moments de crisi, aquesta quimioteràpia també afectava a la medul·la òssia la qual és essencial perquè fabrica glòbuls blancs, glòbuls vermells i plaquetes; a part causava moltíssims d’altres problemes de salut. El problema era la falta de glòbuls blancs, que formen part del sistema immunitari, que és l'encarregat d’intentar combatre el senyor càncer. Actua com un exèrcit per poder restablir l’equilibri en el cos. Però a l'haver estat danyats per la quimioteràpia no tenien tanta eficàcia. La quimioteràpia no bastava, sinó que a més, era necessari un estil de vida saludable, per a una bona recuperació. Per poder estar en bona salut l’humà havia de tenir una alimentació amb una dieta variada (proteïnes, fruites i verdures), i sempre estar ben hidratat. També havia de procurar tenir moviment, un exercici moderat per combatre la fatiga. Un altre punt molt important era el descans i finalment evitar el tabac, l’alcohol i el contacte amb persones malaltes.
Després de mesos combatent aquesta massa que havia canviat per complet tot el funcionament del cos, els primers senyals de benestar i que el càncer a la fi havia desaparegut varen aparèixer. Hi havia més energia gràcies a l'oxigen que viatjava millor. Però a la fi, vàrem aconseguir matar i eliminar al senyor càncer, i la nostra vida va tornar a la normalitat. Una vegada que ja havia tornat tot a la normalitat, a l’exterior l’humà ja havia trobat la seva capacitat física normal i ja havia tornat a la seva rutina diària. A l’interior, el sistema immunitari ja s’havia tornat a enfortir i els òrgans afectats ja s’havien recuperat. Doncs, gràcies a això jo vaig poder tornar a la meva rutina diària d’oxigen, diòxid de carboni, oxigen… Bé, ja la coneixeu. Estàvem tots en bona salut, i treballant en harmonia una altra vegada. Ho havien aconseguit, érem uns autèntics supervivents!!
Així que, encara que només us conti aquesta història sent una cèl·lula microscòpica en un cos amb milers de milions de cèl·lules, en un món amb milions d’organismes, no oblideu que, encara que tot sembli perdut, treballant en equip sempre queda una mica d’esperança que us ajudarà a continuar endavant.
Fins aviat!,
Neu (o pneumòcit tipus I)
Lulona