L’OYUNTSETSEG LA FLOR DE LA CIÈNCIA
Alvocatdet
Ei! Soc la Oyuntsetseg, i sé que ara us estareu preguntant: “quin és aquest nom tan estrany?” Doncs bé, vol dir “flor de la saviesa” i és de Mongòlia, el meu país natal. Avui estic aquí per explicar-te la meva història, o sigui que, sense més dilació, comencem.
Hi havia una vegada, una nena que es deia Oyuntsetseg i vivia a Bulgan, un poble de Mongòlia, amb la seva mare i el seu germà, en Batbayar. Tot i que no tenien molts diners, se n’anaven sortint, ja que en Batbayar ajudava a la petita botiga que tenien.
Un dia que semblava com qualsevol altre, en Batbayar va notar un dolor al cap que anava augmentant a mesura que passaven les hores, fins que la seva mare va decidir portar-lo a l’hospital. Un cop allà li van fer unes proves i els van donar la notícia que destrossaria la mare i la germana: en Batbayar tenia un tumor al cervell que podria acabar amb la seva vida si no hi posaven solució. En assabentar-se d’això, la mare de l’Oyuntsetseg va agafar els estalvis de set anys per tal de curar el seu fill, tot i això, encara faltaven més diners per poder realitzar la cirurgia. En aquell moment la mare va imposar a la Oyuntsetseg un nou càrrec a la botiga per a substituir el seu germà. Ella mai havia ajudat a la botiga, ja que encara estava estudiant. Ara, com que treballava, i havia de caminar dues hores fins a l’escola hi arribava una hora o més tard i molt cansada perquè havia estat fent feina fins tard la nit abans.
La seva professora Sarnai li tenia molt carinyo, ja que sabia com s’esforçava per millorar el seu futur i que era molt bona estudiant. Ella, en adonar-se que la Oyuntsetseg començava a arribar tard i mostrava un rendiment molt baix, li va preguntar com li anava a casa. La nena també li tenia molta confiança i en sentir la pregunta ja no va poder més i va començar a plorar i plorar. Quan es va tranquil·litzar l’Oyuntsetseg va parlar-li sobre la malaltia del seu germà i les hores treballant a la botiga. La Sarnai de seguida va empatitzar amb ella i li va dir que no es preocupés pels retards a classe.
A partir d’aquell dia, la seva professora sempre li explicava què havien fet les hores que havia faltat.
Un dia la nena va arribar a classe dues hores tard i quan va entrar a la classe es va trobar a tots els seus companys i companyes amb la Sarnai esperant-la. Una companya li va donar una bossa i a dins hi va veure un munt de diners. En aquell moment l’Oyuntsetseg es va emocionar molt, perquè li van explicar que durant tot aquest temps havien estat recaptant diners per a la cirurgia d’en Batbayar. Amb aquells diners van tenir prou per pagar l’operació del seu germà. Unes setmanes després l’Oyuntsetseg va decidir que, per agrair-li a la Sarnai els diners, li faria un ram de flors.
Va triar l’espígol perquè era la flor preferida de la Sarnai i, com que no sabia si plantar-la en direcció al sud o al nord, va decidir començar observant alguns llocs on hi havia espígol, però no se’n va sortir perquè, tot i que va buscar molt, no en va trobar enlloc; així que va decidir que les plantaria expressament. Va preguntar a la gent del poble com es feia, però ningú tenia tota la informació sobre com s’havia de tenir cura d’aquesta planta. Tot i això, va aprendre moltes curiositats que després li van servir per saber com i quan regar-les. Va optar per formular una hipòtesi: “Segur que les de cara nord no seran tan boniques com les del sud, ja que el sol no hi toca tant”. Finalment, va decidir experimentar i plantar dos testos de cara al sud i dos cap al nord. Un mes després va observar els resultats i va veure que les flors que van créixer en direcció al nord no havien crescut tant i no eren tan boniques com les de la cara sud i va treure les conclusions de què la seva hipòtesi era certa.
Finalment, li va donar el ram a la Sarnai que es va posar molt contenta i l’Oyuntsetseg va poder reprendre els estudis sense problema.
I sí, aquesta és la meva història. Actualment amb vint-i-tres anys, treballo d’astrònoma a Los Angeles i a vegades viatjo a Bulgan per inspirar altres menuts a complir els seus somnis com es van complir els meus de la mà de la Sarnai.
Hi havia una vegada, una nena que es deia Oyuntsetseg i vivia a Bulgan, un poble de Mongòlia, amb la seva mare i el seu germà, en Batbayar. Tot i que no tenien molts diners, se n’anaven sortint, ja que en Batbayar ajudava a la petita botiga que tenien.
Un dia que semblava com qualsevol altre, en Batbayar va notar un dolor al cap que anava augmentant a mesura que passaven les hores, fins que la seva mare va decidir portar-lo a l’hospital. Un cop allà li van fer unes proves i els van donar la notícia que destrossaria la mare i la germana: en Batbayar tenia un tumor al cervell que podria acabar amb la seva vida si no hi posaven solució. En assabentar-se d’això, la mare de l’Oyuntsetseg va agafar els estalvis de set anys per tal de curar el seu fill, tot i això, encara faltaven més diners per poder realitzar la cirurgia. En aquell moment la mare va imposar a la Oyuntsetseg un nou càrrec a la botiga per a substituir el seu germà. Ella mai havia ajudat a la botiga, ja que encara estava estudiant. Ara, com que treballava, i havia de caminar dues hores fins a l’escola hi arribava una hora o més tard i molt cansada perquè havia estat fent feina fins tard la nit abans.
La seva professora Sarnai li tenia molt carinyo, ja que sabia com s’esforçava per millorar el seu futur i que era molt bona estudiant. Ella, en adonar-se que la Oyuntsetseg començava a arribar tard i mostrava un rendiment molt baix, li va preguntar com li anava a casa. La nena també li tenia molta confiança i en sentir la pregunta ja no va poder més i va començar a plorar i plorar. Quan es va tranquil·litzar l’Oyuntsetseg va parlar-li sobre la malaltia del seu germà i les hores treballant a la botiga. La Sarnai de seguida va empatitzar amb ella i li va dir que no es preocupés pels retards a classe.
A partir d’aquell dia, la seva professora sempre li explicava què havien fet les hores que havia faltat.
Un dia la nena va arribar a classe dues hores tard i quan va entrar a la classe es va trobar a tots els seus companys i companyes amb la Sarnai esperant-la. Una companya li va donar una bossa i a dins hi va veure un munt de diners. En aquell moment l’Oyuntsetseg es va emocionar molt, perquè li van explicar que durant tot aquest temps havien estat recaptant diners per a la cirurgia d’en Batbayar. Amb aquells diners van tenir prou per pagar l’operació del seu germà. Unes setmanes després l’Oyuntsetseg va decidir que, per agrair-li a la Sarnai els diners, li faria un ram de flors.
Va triar l’espígol perquè era la flor preferida de la Sarnai i, com que no sabia si plantar-la en direcció al sud o al nord, va decidir començar observant alguns llocs on hi havia espígol, però no se’n va sortir perquè, tot i que va buscar molt, no en va trobar enlloc; així que va decidir que les plantaria expressament. Va preguntar a la gent del poble com es feia, però ningú tenia tota la informació sobre com s’havia de tenir cura d’aquesta planta. Tot i això, va aprendre moltes curiositats que després li van servir per saber com i quan regar-les. Va optar per formular una hipòtesi: “Segur que les de cara nord no seran tan boniques com les del sud, ja que el sol no hi toca tant”. Finalment, va decidir experimentar i plantar dos testos de cara al sud i dos cap al nord. Un mes després va observar els resultats i va veure que les flors que van créixer en direcció al nord no havien crescut tant i no eren tan boniques com les de la cara sud i va treure les conclusions de què la seva hipòtesi era certa.
Finalment, li va donar el ram a la Sarnai que es va posar molt contenta i l’Oyuntsetseg va poder reprendre els estudis sense problema.
I sí, aquesta és la meva història. Actualment amb vint-i-tres anys, treballo d’astrònoma a Los Angeles i a vegades viatjo a Bulgan per inspirar altres menuts a complir els seus somnis com es van complir els meus de la mà de la Sarnai.