Les Variacions Einstein no eren una peça qualsevol. La partitura exigia una execució extremament ràpida i precisa només apta per a grans intèrprets. Únicament les grans orquestres podien afrontar el repte d’interpretar-la atès el grau de perfeccionament tècnic i instrumental que requeria. De fet, molts crítics musicals afirmaven que mai no s’havia tocat com realment estava pensada. Sempre era un voler i no poder, musicalment parlant.

El mestre Borodin, una de les grans batutes del moment, capaç d’afrontar repertoris antics i contemporanis amb aquella passió característica, sempre obsessionat amb el tempo, va voler afrontar el gran repte i va programar les Variacions Einstein tot i la seva dificultat. A una de les publicacions més importants del sector afirmava que “havia arribat a un grau de maduresa personal que sentia que podia fer-li front”.

La Gran Sala de Concerts estava plena com un ou. No hi faltava ningú. Una obra d’aquestes característiques, considerada un dels grans bastions de la música, no deixa a ningú indiferent, i tothom volia assistir a l’esdeveniment. Aquell nerviosisme tan viu de les grans ocasions es palpava a l’ambient. No només a platea, sinó també entre els molts crítics musicals que s’havien registrat per poder fer una ressenya d’aquell concert. Molts es pensaven que, tot i el prestigi de Borodin i la seva orquestra, la cosa quedaria en un nou intent i ja gairebé tenien preparades les cròniques negatives pels diaris del dia següent.

La primera part del concert es va basar en peces cèlebres dels grans autors de sempre —Beethoven, Schubert, Mozart. Música celestial que tothom coneixia molt bé i que l’orquestra va executar amb un professionalisme inigualable. Quin goig escoltar aquells músics! Tot i així, el públic se’l veia distret i no prou atent a la densitat orquestral: no havia vingut per sentir clàssics sinó per escoltar com afrontaven el gran Everest de la música.

Després d’uns minuts de descans, va arribar el moment més esperat. Als músics se’ls veia tensos amb cares de molta concentració. Borondin va adreçar-se al públic per contextualitzar l’obra i va explicar que intentarien fer l’execució més fidel a la partitura que mai s’hagués realitzat. La gent es va sentir partícip d’una cosa realment gran. Un moment històric. El silenci era sepulcral quan Borodin va aixecar la batuta per donar l’entrada.

Al primer compàs, l’auditori ja va entrar en ignició. El prestissimo era tan frenètic que de seguida els moviments dels músics es van tornar imperceptibles a l'ull humà; els violins treien fum, literalment. Els arcs, fregant les cordes cada vegada més de pressa fins a arribar a velocitats properes a les de la llum, havien començat a brillar amb una llum blavosa. I la peça continuava exigint més accelerandos encara. Els músics sentien que el temps s’estirava com un xiclet. Per a ells, cada compàs era una eternitat de dificultat tècnica; per al món exterior, un encenall d'energia. Per complir amb la mètrica d'Einstein, els intèrprets no podien afluixar ni un moment si no volien que la simfonia col·lapsés sobre si mateixa.

Borodin, amb la seva batuta frenètica, estava aplicant la relativitat especial: havia aconseguit que el temps dels músics es tornés de plom mentre el de la resta del món volava.

Mentre els músics despatxaven el Prestíssimo en el que ells creien que era un obrir i tancar d’ulls, a platea anaven passant unes quantes dècades. El públic, immòbil i bocabadat, va veure com la moda de les pells passava a la història, com algunes parets de l’auditori s’esquerdaven i com els seus propis fills, que havien entrat agafats de la mà, es convertien en avis amb la pròstata delicada.
Cinc minuts més tard, quan el Mestre va marcar el darrer temps de la partitura, es va girar triomfal, eixugant-se la suor amb un mocador blanc.

Però no hi va haver aplaudiments. Només el silenci d'un bosc de cranis blancs que encara subjectaven el programa de mà, ara groguenc i desfet. L'orquestra, jove i vigorosa, mirava amb horror el cementiri en què s’havia convertit la platea.

—Mestre —va xiuxiuejar el primer violí—, crec que ens hem passat de frenada.
—Bé —va dir el mestre, guardant la batuta—, almenys cap crític no dirà que teníem problemes amb el tempo!