Fred. Foscor. Tot ha sortit com estava previst.

El silenci s’escampa per la vall com una manta espessa, només trencat pel frec de les botes sobre la terra seca i l’herba curta. L’Arnau s’atura un moment i aixeca el cap. El cel és immens, net, esquitxat d’estrelles que brillen amb una llum antiga. I, de tant en tant, una ratlla fugaç travessa la nit: petits fragments de pols còsmica entrant a gran velocitat a l’atmosfera i desintegrant-se per fricció. Les llàgrimes de Sant Llorenç.

—N’has vist cap? —xiuxiueja la Laia, embolicada amb la bufanda fins al nas.

—Tres —respon ell—. Meteoroides diminuts, però prou ràpids per encendre el cel.

Ella somriu, tot i que ell gairebé no ho pot veure. Han pujat fins allà dalt seguint un pla senzill: fugir del soroll, de les presses, de tot allò que els havia anat omplint els dies fins a fer-los pesants. Sense cobertura, sense rellotges, sense res més que una motxilla, una llanterna i una manta.

S’asseuen sobre una roca plana encara tèbia del sol del dia, que va perdent lentament la calor per radiació. El descens de la temperatura es nota a la pell, però cap dels dos es mou. Hi ha alguna cosa en aquell instant que sembla prou fràgil com per trencar-se si fan un gest de més.

—Recordes quan érem petits? —diu la Laia—. Pensàvem que les estrelles queien per nosaltres.

—En realitat, ni tan sols són estrelles —respon ell fluix—. Però potser això no ho fa menys especial.

Una altra llum travessa el cel, més brillant que les altres. Tots dos callen. No demanen res. No cal.

El temps passa lentament, o potser s’atura. L’Arnau treu un termo i serveix dues tasses de xocolata calenta. El vapor s’enfila cap amunt, visible només uns segons abans de dissipar-se en l’aire fred. La Laia agafa la tassa amb les mans lleugerament fredes i en fa un glop petit.

—Està massa calenta —riu.

—Millor això que la fresca.

Comparteixen la manta. Les espatlles es toquen. El món sembla reduït a aquell petit sistema en equilibri: calor que es transfereix, respiracions que es sincronitzen, silenci que ho omple tot. Cap pensament sobre demà, cap record que faci nosa. Només el present, mesurable i alhora intangible.

Una altra ratlla de llum.

La Laia tanca els ulls un segon.

—Ara sí que he demanat un desig —confessa.

—Quin?

Ella dubta, però finalment diu:

—Que aquest moment no s’acabi.

L’Arnau no respon de seguida. Mira al seu voltant: la muntanya adormida, el cel en moviment constant, fenòmens que es poden explicar… però no del tot repetir. I entén, sense fórmules, que potser la felicitat no és una gran descoberta, sinó una suma de petits instants.

Com partícules invisibles que, de sobte, brillen.

I, per primera vegada en molt de temps, li sembla suficient.