LA TERRA MAI HA ESTAT SOLA
Carlos
Terra estava estirada a la llitera de l’hospital quan va entrar Mart. Ella va dibuixar un
somriure fals i Mart la va mirar amb una tendresa que tampoc era del tot sincera. Masses
mentides, masses silencis, masses problemes sense resoldre. Mart sabia que, tot allò també tenia una mica a veure amb ell.
La malaltia de la Terra era incerta, però quedava clar que creixia.
La Terra va trencar el silenci.
–Ei.
–Ei. Com estàs? –va dir Mart.
–Bé... però sembla que encara no surto d’aquí, eh? –va dir ella amb un riure forçat.
Mart es mossegava els llavis. No sabia què dir. En el fons, ni tan sols sabia si realment li sabia
greu tot el que havia passat.
–Bé... me'n vaig... millora’t.
Va dir-ho gairebé en un murmuri, i va tancar la porta.
La Terra havia començat amb els símptomes unes setmanes després de començar a sortir
amb Mart. En realitat, ell no tenia res a veure amb la seva malaltia, però la
coincidència havia fet que molts ho pensessin.
Els primers dies només era una tos forta. Després van arribar la febre i les deshidratacions.
Després, els deliris puntuals, els pessigollejos interns i les paranoies que li recorrien el cos
com si alguna cosa s’hi hagués instal·lat.
Van ser Urà i Neptú els primers en adonar-se que alguna cosa no rotllava. Darrerament la
Terra no era com abans.
Ella els coneixia des de feia poc, però ells dos ja sortien llavors i sempre volien ajudar-
la i fer-la riure. Eren l’ànima del grup. Tot i això, des que l’havien ingressat, no els havia tornat
a veure.
Venus, la seva millor amiga, la va visitar un cop o dos les primeres setmanes. Però
últimament la seva nova amistat amb Saturn la mantenia distant.
Saturn era molt popular. Sempre tenia un anell de gent al voltant i semblava
gaudir de tota aquella atenció.
També hi havia Júpiter, que quan va saber la notícia, va passar uns dies sense dirigir-li la
paraula a la Terra. Sentia que havia fallat com a protector del grup.
Amb Mercuri havia passat una cosa semblant, sentia que mai havia estat un amic prou
proper.
Tots ells formaven el seu vincle d’amics... o això havia creia, perquè des que havia
emmalaltit, gairebé cap d’ells havia tornat a visitar-la.
Quan Mart va marxar, la Terra va tornar a quedar sola dins d’aquella habitació fosca,
aparentment infinita. L’única font de llum eren petits punts blancs que pampalluguejaven
frenèticament al sostre.
Allà dins, les hores es deformaven i els dies semblaven anys.
Un dia, els metges van entrar a l’habitació sense mirar-la als ulls.
La Terra va sentir un nus a l’estómac. Esperava la pitjor notícia.
–Hem revisat els resultats –va dir un d’ells– i, tot i que has millorat notablement, hem arribat
a la conclusió que des del centre no podem fer res més per curar-te.
La Terra va notar un vertigen estrany sota seu, com una llibertat forçada i massa àmplia.
–Tot depèn de tu. La teva malaltia sembla tenir personalitat pròpia... no segueix patrons
lògics.
Ella no va saber què respondre. La por li omplia el pit com un pes enorme.
–No t’espantis... només et demanem que tinguis paciència.
Els metges van sortir de l’habitació amb el paper de l’alta entre les mans.
La Terra va tornar a casa unes hores més tard. Quan va entrar, els seus pares la van abraçar
amb força.
La calidesa del pare i la protecció de la mare li van retornar la seguretat que feia
temps que havia perdut.
Es va estirar al seu llit, esgotada.
De sobte, el timbre va ressonar per tot l’edifici.
–Tens visita, filla! –va cridar la Lluna des de baix.
La Terra va dubtar un moment.
–Ja baixo, mare!
Va baixar les escales amb passes lentes i va obrir la porta del carrer.
Allà fora hi havia set parells d’ulls somrients mirant-la.
Eren estranys, tímids... però contents de veure-la.
Se li van humitejar els ulls. Per primera vegada en molt de temps va tornar a sentir aigua dins
seu.
Va voler abraçar-los tots alhora, però no tenia prou forces. Així que la van abraçar un per un,
menys Urà i Neptú, és clar, que com sempre ho van fer junts.
–Ens sap greu no haver-hi estat per tu, Terra –va dir Saturn–.Ens feia massa mal, veure’t així.
–T’hem trobat molt a faltar... –va afegir Júpiter.
Després de moltes abraçades i paraules mig trencades, la Terra els va convidar a passar.
El Sol va preparar te per a tothom.
I finalment, en aquell moment, la Terra va saber que es curaria.
somriure fals i Mart la va mirar amb una tendresa que tampoc era del tot sincera. Masses
mentides, masses silencis, masses problemes sense resoldre. Mart sabia que, tot allò també tenia una mica a veure amb ell.
La malaltia de la Terra era incerta, però quedava clar que creixia.
La Terra va trencar el silenci.
–Ei.
–Ei. Com estàs? –va dir Mart.
–Bé... però sembla que encara no surto d’aquí, eh? –va dir ella amb un riure forçat.
Mart es mossegava els llavis. No sabia què dir. En el fons, ni tan sols sabia si realment li sabia
greu tot el que havia passat.
–Bé... me'n vaig... millora’t.
Va dir-ho gairebé en un murmuri, i va tancar la porta.
La Terra havia començat amb els símptomes unes setmanes després de començar a sortir
amb Mart. En realitat, ell no tenia res a veure amb la seva malaltia, però la
coincidència havia fet que molts ho pensessin.
Els primers dies només era una tos forta. Després van arribar la febre i les deshidratacions.
Després, els deliris puntuals, els pessigollejos interns i les paranoies que li recorrien el cos
com si alguna cosa s’hi hagués instal·lat.
Van ser Urà i Neptú els primers en adonar-se que alguna cosa no rotllava. Darrerament la
Terra no era com abans.
Ella els coneixia des de feia poc, però ells dos ja sortien llavors i sempre volien ajudar-
la i fer-la riure. Eren l’ànima del grup. Tot i això, des que l’havien ingressat, no els havia tornat
a veure.
Venus, la seva millor amiga, la va visitar un cop o dos les primeres setmanes. Però
últimament la seva nova amistat amb Saturn la mantenia distant.
Saturn era molt popular. Sempre tenia un anell de gent al voltant i semblava
gaudir de tota aquella atenció.
També hi havia Júpiter, que quan va saber la notícia, va passar uns dies sense dirigir-li la
paraula a la Terra. Sentia que havia fallat com a protector del grup.
Amb Mercuri havia passat una cosa semblant, sentia que mai havia estat un amic prou
proper.
Tots ells formaven el seu vincle d’amics... o això havia creia, perquè des que havia
emmalaltit, gairebé cap d’ells havia tornat a visitar-la.
Quan Mart va marxar, la Terra va tornar a quedar sola dins d’aquella habitació fosca,
aparentment infinita. L’única font de llum eren petits punts blancs que pampalluguejaven
frenèticament al sostre.
Allà dins, les hores es deformaven i els dies semblaven anys.
Un dia, els metges van entrar a l’habitació sense mirar-la als ulls.
La Terra va sentir un nus a l’estómac. Esperava la pitjor notícia.
–Hem revisat els resultats –va dir un d’ells– i, tot i que has millorat notablement, hem arribat
a la conclusió que des del centre no podem fer res més per curar-te.
La Terra va notar un vertigen estrany sota seu, com una llibertat forçada i massa àmplia.
–Tot depèn de tu. La teva malaltia sembla tenir personalitat pròpia... no segueix patrons
lògics.
Ella no va saber què respondre. La por li omplia el pit com un pes enorme.
–No t’espantis... només et demanem que tinguis paciència.
Els metges van sortir de l’habitació amb el paper de l’alta entre les mans.
La Terra va tornar a casa unes hores més tard. Quan va entrar, els seus pares la van abraçar
amb força.
La calidesa del pare i la protecció de la mare li van retornar la seguretat que feia
temps que havia perdut.
Es va estirar al seu llit, esgotada.
De sobte, el timbre va ressonar per tot l’edifici.
–Tens visita, filla! –va cridar la Lluna des de baix.
La Terra va dubtar un moment.
–Ja baixo, mare!
Va baixar les escales amb passes lentes i va obrir la porta del carrer.
Allà fora hi havia set parells d’ulls somrients mirant-la.
Eren estranys, tímids... però contents de veure-la.
Se li van humitejar els ulls. Per primera vegada en molt de temps va tornar a sentir aigua dins
seu.
Va voler abraçar-los tots alhora, però no tenia prou forces. Així que la van abraçar un per un,
menys Urà i Neptú, és clar, que com sempre ho van fer junts.
–Ens sap greu no haver-hi estat per tu, Terra –va dir Saturn–.Ens feia massa mal, veure’t així.
–T’hem trobat molt a faltar... –va afegir Júpiter.
Després de moltes abraçades i paraules mig trencades, la Terra els va convidar a passar.
El Sol va preparar te per a tothom.
I finalment, en aquell moment, la Terra va saber que es curaria.