Feia un temps que se sentia diferent. No sabia si era una percepció seva o si les altres també ho notaven.

Al principi no li va donar més importància. Va pensar que seria alguna cosa passatgera. Totes tenim dies més bons que d’altres. Però, amb el pas del temps, va començar a notar canvis subtils: tenia més gana, estava més irascible de l’habitual. I poc després, també va intuir que la resta s’havia adonat de les anomalies.

Inicialment, només eren mirades: observadores, contingudes. Lleus somriures que destil·laven una pena difícil d’amagar. Va intentar compartir el seu neguit amb les companyes amb qui tenia més confiança, però només va trobar clixés o respostes evasives.

De seguida va sentir un buit més gran. Se n’adonava que la resta ja no reaccionava com abans. Estava acostumada a ser força popular. Ara quan parlava o feia una broma, li costava molt captar la seva atenció o complicitat. Fins i tot de vegades tenia la sensació que l’esquivaven.

Observava com es comportaven les altres, intentant imitar-ne les reaccions. Però com més s’hi esforçava, més artificial semblava tot plegat, com si quelcom dins seu hagués deixat de respondre amb la mateixa precisió que abans.

Cada cop se sentia més sola. Més diferent. Hi havia alguna cosa que no encaixava, però no sabia —o no volia— posar-hi nom.

Va esperar la seva reunió cel·lular setmanal. I allà, finalment, va arribar el diagnòstic.

La cèl·lula superior va donar la benvinguda a totes i, després d’un instant massa llarg, va anunciar que tenia males notícies. Havien detectat cèl·lules canceroses entre les companyes. Era només qüestió de temps que els agents externs iniciessin les seves cribes.

Un murmuri tens va omplir tot l’espai.

Amb una calma estudiada, va intentar tranquil·litzar-les. Va explicar que ara tot era més sofisticat que abans. Les teràpies eren precises, dirigides. No calia tenir por. Les afectades ni tan sols se n’adonarien: seria com adormir-se, sense dolor. I la resta no patiria efectes secundaris; el tractament només afectaria les cèl·lules mutades.

El silenci que va seguir va ser dens, gairebé físic. Es va trencar de sobte quan una veu tremolosa va començar a entonar: “és l’hora dels adéus...”

Un calfred li va recórrer tota la membrana.

Va inspirar lentament, com si aquell gest pogués retenir el temps dins seu.

Després de tant patir, ara acceptava el que li passava.

Es va acomiadar, una per una, de les seves companyes més properes.

Va tancar els ulls.

Va notar el gust metàl·lic.