De bon matí, el paisà entoma el camí cap a la pleta. La boira encara no s’ha aixecat i les malves del marge gotegen rosada. És un matí de març, sense fred. Les ovelles han dormit al ras, tancades per una malla lleugera. La terra està trepitjada, pixada, cagada, sense verd. Les ovelles s’hi remouen, impacients, esperant sortir a rosegar herba fresca.

L’any següent, el paisà hi torna amb les ovelles. Ja no dormen al ras. Aquella terra humida s’ha tornat un prat fi i tupit. Les ovelles hi van amb delit, l’herba no s'acabarà mai. El paisà hi torna any rere any, per primavera, amb el ramat, repetint el mateix gest, el mateix camí. El paisatge es manté així, mentre ell hi torna.

Fins que un any no hi torna més. Ja no té forces per continuar. Els fills han marxat cap a ciutat. Les ovelles ja no pasturen. Al poble, ara, hi ha porcs i pollastres estabulats. El paisatge ja no recorda els temps antics.

La pastura desapareix ràpidament, envaïda per farigoles, romaní i garrics. Els fills del paisà parlen del temps del pare, i de la por que el foc un dia entri dins la casa del poble. Qui ens rescalbalarà dels anys sense ramats?, es pregunten.

Un fill dels fills del paisà estudia a ciutat com gestionar pastures. Estudia allò que el seu avi sabia. Se sent guardià d’un temps que ja no existeix. Sap que un dia es llevarà de bon matí i entomarà el camí cap a la pleta, mentre la boira encara no s’ha aixecat.