El Superheroi en miniatura
Biel Tahull Ortiz
Desde ben petit, sempre m’ha apassionat la ciència, és un món ple de misteris i molt curiós. Jo no soc com els altres nens del col·legi, no m’agrada jugar a la pilota, al pica paret, al fet i amagar, etc… Des del meu punt de vista, ho veig com alguna cosa inútil, que no serveix per a res. Al pati, enlloc de fer aquestes activitats, observo la bella naturalesa: les plantes, els insectes, les flors, etc… La meva mare sempre diu: Biel ets molt bon científic.
Fa 2 setmanes, al meu avi, li van diagnosticar càncer de pulmons, estic molt trist perquè li queden 2 setmanes de vida. Quan vaig sentir que no hi havia solució, vaig esclatar per dins. Com pot ser que uns metges que han estudiat medicina, que treballen per això, no poden trobar una solució!
Avui tornant del col·legi, un home alt, d’uns 50 anys, amb barba blanca, m’ha parat i m’ha dit: nen, vols venir amb mi a fer un experiment al pati de casa meva?
Clar, jo en sentir això, he pensat que m’anaven a segrestar, i he dit rotundament que no. A casa ho he estat reflexionant i, potser, podríem inventar una cura pel càncer! Però era una mica perillós que un nen de 12 anys anés amb una persona que no coneix de res, però jo ho vull fer pel meu avi!
L’endemà, el vaig anar a buscar al mateix lloc on ens havíem trobat després del cole. A més a més, tenia l’excusa perfecta per no arribar a casa fins demà, li havia dit als meus pares que em quedava a dormir a casa del meu amic Pere. Aleshores vaig esperar 10,15,20 minuts, però no arribava, quan de cop i volta, va arribar!
Li vaig exposar la meva situació de com estava el meu avi i també que el volia curar fos com fos.
Em va acompanyar al seu pati i vaig flipar, quanta naturalesa, quants invents, hi havia un fotimer de coses. Aleshores ens vam presentar mútuament, nom, edat…Li vaig dir que el volia salvar fos com fos. En un moment em va explicar tots els seus invents i em va dir: Crec que tinc una cura per al càncer! Consistia en el disseny d’una màquina minimitzadora, ho havia provat amb objectes de casa seva, però mai amb humans, perquè jo entrés dins el meu avi!
Em va provocar molta por, podia morir, però pel meu avi, em tiraria d’un pont! Al cap d’uns minuts vaig entrar a la màquina i… Em vaig fer diminut! Les formigues eren del meu tamany. Aleshores ell i jo vam anar a l’hospital i sense que ningú se n’adonés, em va ficar pel seu nas i vaig baixar fins als pulmons, clar, portava unes sabates especials i un vestit especial.
Allí em va guiar fins al punt on tenia el causant del càncer i em va dir que tallés un fil que hi havia, no n’estava segur però ho vaig fer. Aleshores, em va dir que em treuria amb un tub xuclador molt potent. Vaig sentir un vent, flipant! Vaig sortir disparat pel nas i em va agafar amb un got, vam tornar a casa seva i em va fer gran, a la meva mida normal. Em vaig acomiadar d’ell, li vaig donar mil gràcies i ara només faltava esperar què funcioni.
Al dia seguënt em vaig aixecar pels crits de la meva família, que em deien: L’avi s’ha curat!, L’avi s’ha curat! Aleshores vaig pensar:
SOC UN SUPERHEROI EN MINIATURA!
Fa 2 setmanes, al meu avi, li van diagnosticar càncer de pulmons, estic molt trist perquè li queden 2 setmanes de vida. Quan vaig sentir que no hi havia solució, vaig esclatar per dins. Com pot ser que uns metges que han estudiat medicina, que treballen per això, no poden trobar una solució!
Avui tornant del col·legi, un home alt, d’uns 50 anys, amb barba blanca, m’ha parat i m’ha dit: nen, vols venir amb mi a fer un experiment al pati de casa meva?
Clar, jo en sentir això, he pensat que m’anaven a segrestar, i he dit rotundament que no. A casa ho he estat reflexionant i, potser, podríem inventar una cura pel càncer! Però era una mica perillós que un nen de 12 anys anés amb una persona que no coneix de res, però jo ho vull fer pel meu avi!
L’endemà, el vaig anar a buscar al mateix lloc on ens havíem trobat després del cole. A més a més, tenia l’excusa perfecta per no arribar a casa fins demà, li havia dit als meus pares que em quedava a dormir a casa del meu amic Pere. Aleshores vaig esperar 10,15,20 minuts, però no arribava, quan de cop i volta, va arribar!
Li vaig exposar la meva situació de com estava el meu avi i també que el volia curar fos com fos.
Em va acompanyar al seu pati i vaig flipar, quanta naturalesa, quants invents, hi havia un fotimer de coses. Aleshores ens vam presentar mútuament, nom, edat…Li vaig dir que el volia salvar fos com fos. En un moment em va explicar tots els seus invents i em va dir: Crec que tinc una cura per al càncer! Consistia en el disseny d’una màquina minimitzadora, ho havia provat amb objectes de casa seva, però mai amb humans, perquè jo entrés dins el meu avi!
Em va provocar molta por, podia morir, però pel meu avi, em tiraria d’un pont! Al cap d’uns minuts vaig entrar a la màquina i… Em vaig fer diminut! Les formigues eren del meu tamany. Aleshores ell i jo vam anar a l’hospital i sense que ningú se n’adonés, em va ficar pel seu nas i vaig baixar fins als pulmons, clar, portava unes sabates especials i un vestit especial.
Allí em va guiar fins al punt on tenia el causant del càncer i em va dir que tallés un fil que hi havia, no n’estava segur però ho vaig fer. Aleshores, em va dir que em treuria amb un tub xuclador molt potent. Vaig sentir un vent, flipant! Vaig sortir disparat pel nas i em va agafar amb un got, vam tornar a casa seva i em va fer gran, a la meva mida normal. Em vaig acomiadar d’ell, li vaig donar mil gràcies i ara només faltava esperar què funcioni.
Al dia seguënt em vaig aixecar pels crits de la meva família, que em deien: L’avi s’ha curat!, L’avi s’ha curat! Aleshores vaig pensar:
SOC UN SUPERHEROI EN MINIATURA!