EL MISTERI DE LES PLANTES DEL BALCÓ
paula
Un dia vaig notar una cosa estranya a casa de la meva àvia. Ella sempre rega les
plantes del balcó cada tarda. Les cuida molt i mai no se n’oblida. Però, així i tot, moltes
vegades, l’endemà al matí la terra ja estava seca. Em va semblar estrany. Si les havia
regat feia poques hores, com podia ser que gairebé no hi quedés aigua?
A classe estàvem estudiant el mètode científic i vaig pensar que podia provar
d’aplicar-lo.
Primer vaig fer una observació: la terra dels testos s’assecava molt de pressa.
Després em vaig fer una pregunta: per què passava això? Se’m van acudir algunes
possibles respostes. Potser el sol feia que l’aigua s’evaporés. Potser els testos tenien
algun forat per on s’escapava. O potser les plantes bevien més aigua del que jo
pensava.
Per comprovar-ho, havia de fer un experiment. Vaig agafar tres testos iguals amb la
mateixa quantitat de terra. Aquesta vegada no hi vaig posar plantes, perquè volia
veure només què passava amb l’aigua. A cada test hi vaig posar la mateixa quantitat
d’aigua amb un got mesurador.
Un el vaig deixar al balcó, on toca el sol gairebé tot el dia.
Un altre el vaig deixar dins de casa, en un lloc més fresc.
I el tercer el vaig deixar al balcó, però tapat amb plàstic transparent.
Cada dia mirava com estava la terra i també pesava els testos amb una bàscula de
cuina per veure si perdien aigua. Al cap de dos dies ja es notava la diferència. El test
que estava al sol estava molt més sec. El de dins de casa continuava bastant humit.
I el que estava tapat amb plàstic estava a mig camí. Després de gairebé una setmana,
el que estava al sol estava pràcticament sec. El de dins encara tenia humitat. Això
volia dir que el sol feia que l’aigua s’evaporés més ràpidament. Així vaig poder treure
una conclusió: l’aigua no desapareix per art de màgia, sinó que, amb la calor, es
converteix en vapor. Això és l’evaporació! També vaig pensar que el vent podia influir,
perquè al balcó sempre fa corrent d’aire. I això també ajuda que l’aigua s’assequi
abans.
Quan li vaig explicar tot això a la meva àvia, va dir que ara entenia per què a l’estiu
havia de regar més sovint que a l’hivern.
Amb aquest petit experiment vaig entendre millor el mètode científic: primer observes
alguna cosa, després et fas una pregunta, penses possibles respostes, les poses a
prova amb un experiment i, finalment, treus una conclusió segons el que has
comprovat.
No va ser un experiment complicat, però em va fer veure que la ciència està en les
coses quotidianes. I des d’aquell dia, cada vegada que veig alguna cosa estranya,
intento pensar com un científic.
plantes del balcó cada tarda. Les cuida molt i mai no se n’oblida. Però, així i tot, moltes
vegades, l’endemà al matí la terra ja estava seca. Em va semblar estrany. Si les havia
regat feia poques hores, com podia ser que gairebé no hi quedés aigua?
A classe estàvem estudiant el mètode científic i vaig pensar que podia provar
d’aplicar-lo.
Primer vaig fer una observació: la terra dels testos s’assecava molt de pressa.
Després em vaig fer una pregunta: per què passava això? Se’m van acudir algunes
possibles respostes. Potser el sol feia que l’aigua s’evaporés. Potser els testos tenien
algun forat per on s’escapava. O potser les plantes bevien més aigua del que jo
pensava.
Per comprovar-ho, havia de fer un experiment. Vaig agafar tres testos iguals amb la
mateixa quantitat de terra. Aquesta vegada no hi vaig posar plantes, perquè volia
veure només què passava amb l’aigua. A cada test hi vaig posar la mateixa quantitat
d’aigua amb un got mesurador.
Un el vaig deixar al balcó, on toca el sol gairebé tot el dia.
Un altre el vaig deixar dins de casa, en un lloc més fresc.
I el tercer el vaig deixar al balcó, però tapat amb plàstic transparent.
Cada dia mirava com estava la terra i també pesava els testos amb una bàscula de
cuina per veure si perdien aigua. Al cap de dos dies ja es notava la diferència. El test
que estava al sol estava molt més sec. El de dins de casa continuava bastant humit.
I el que estava tapat amb plàstic estava a mig camí. Després de gairebé una setmana,
el que estava al sol estava pràcticament sec. El de dins encara tenia humitat. Això
volia dir que el sol feia que l’aigua s’evaporés més ràpidament. Així vaig poder treure
una conclusió: l’aigua no desapareix per art de màgia, sinó que, amb la calor, es
converteix en vapor. Això és l’evaporació! També vaig pensar que el vent podia influir,
perquè al balcó sempre fa corrent d’aire. I això també ajuda que l’aigua s’assequi
abans.
Quan li vaig explicar tot això a la meva àvia, va dir que ara entenia per què a l’estiu
havia de regar més sovint que a l’hivern.
Amb aquest petit experiment vaig entendre millor el mètode científic: primer observes
alguna cosa, després et fas una pregunta, penses possibles respostes, les poses a
prova amb un experiment i, finalment, treus una conclusió segons el que has
comprovat.
No va ser un experiment complicat, però em va fer veure que la ciència està en les
coses quotidianes. I des d’aquell dia, cada vegada que veig alguna cosa estranya,
intento pensar com un científic.