Contra l'aire
Rubén Barberá López
Mai vaig imaginar que la por poguera fer olor així. No és la pudor de la sang ni la carn cremada, és un aire dens, carregat de cossos que respiren i d’uns altres que ja no ho faran.
Hui he vist morir al fill del moliner mentres la seua mare plorava, incapaç de comprendre que res del que fem salva als vius.
Diuen que és l’aire, que els miasmes penetren els porus i alteren l’equilibri dels humors, que l’aigua obri la pell i permet que el mal entre en el cos, que les sagnies, destinades a equilibrar els humors, sovint debilitaven més als malalts, i que els emplastos i cataplasmes d’herbes i excrements, aplicats sobre els bubons, pretenien extraure el verí.
Vaig repetir eixes lliçons durant anys, com qui resa una oració que no entén.
Fins hui.
He decidit actuar diferent.
Ahir vaig acudir a la casa d’un jove veí que a penes respirava. Vaig preparar la fulla per practicar la sagnia. El meu mestre diu que alleujar la sang és alleujar el desequilibri. Però quan vaig alçar el braç, els seus ulls es van clavar en els meus; no demanaven cura, buscaven alleujament, encara que només una treva de por. Vaig comprendre que ferir-lo no seria salvar-lo.
Vaig guardar el quadern i, en lloc de sagnar-lo, el vaig traslladar a una habitació apartada, lluny de la seua família. Vaig ordenar que ningú ho tocara. Ni la seua mare, ni el seu germà. Ni ningú. No ho vaig fer per compassió, sinó per dubte.
Havia d’esbrinar si la mort viatjava per l’aire o contacte.
Vaig anotar l’hora, el pols, la temperatura de la seua pell, el color de la llengua i les secrecions. Vaig apuntar qui havia dormit al seu costat els dies previs i cada visita. Si fallava, ho sabria. Si encertava, també.
Hui, el jove roman amb vida, encara que el seu germà, que dormia en una altra habitació, ha mort. La certesa m’invadix, la mort negra no viatja amb el vent ni amb els miasmes, sinó amb els cossos que freguen altres cossos.
He començat a observar les rates que creuen les passarel·les de fusta entre les cases, baixant pels sacs de gra, corrent sobre la roba tendida i desapareixent en racons humits. Allí on abunden, la plaga arriba primer. En el seu pelatge s’agiten diminutes criatures que deixen la seua mossegada en la pell i deixen després febre i bubons foscos.
Comence a sospitar que no són simples feristeles que fugen de l’hivern, sinó les verdaderes portadores del mal que aterrix al feu. Potser no és l’aire el que ens condemna, sinó vides minúscules que salten d’un cos a un altre.
El mestre del gremi m’acusaria de supèrbia si llegira estes línies. Diria que desafie tractats, que em crec més savi que segles de doctrina. L’Església cridaria traïció a Déu.
Però quina major blasfèmia que continuar repetint errors mentres els xiquets moren?
Ells repetixen.
Jo compare.
Ells obeïxen.
Jo observe.
Hui he vist una mare plorant sobre el cos de la seua filla, amb l’embalum negre del bubó que mostrava com la malaltia l’havia consumida en poques hores. Vaig sentir l’impuls d’apartar-me, però no ho vaig fer. Si el contagi existix, he de conéixer el seu camí. Si m’aconseguix, anotaré cada símptoma fins al final. I si sobrevisc, aïllaré els malalts abans que la mort trobe nous cossos, seguint quarantenes i controls sanitaris rudimentaris.
Esta nit m’he llavat amb aigua calenta i vinagre. No per superstició, sinó per prudència. Després m’he examinat com examinaria un altre: pols, pell neta, respiració ferma. He deixat constància escrita de tot.
Si la mort negra em toca, ho sabré des del primer signe.
L’aire està quiet. El vent no bufa. I, no obstant això, la malaltia avança.
La plaga es mou amb els hòmens, amb els cossos, amb la proximitat. I jo, per primera vegada, sent que l’observe amb ulls de metge i no de seguidor de llibres vells.
Si sobrevisc, continuaré investigant. Si caic, espere que algú trobe estos quaderns i continue on jo em vaig detindre. Que no repetisquen els errors dels qui creuen en humors i miasmes sense pensar. Que observen, comparen i dubten.
Potser la veritat no està en els tractats, sinó en el que mai hem volgut mirar: el contacte humà, les criatures diminutes que habiten les rates, l’ombra invisible que passa d’un cos a un altre i el silenci mortal que ningú sap nomenar.
I mentres escric això, escolte les campanes. Cada toc em recorda que la plaga avança i que jo no estic fora de perill.
Hui he vist morir al fill del moliner mentres la seua mare plorava, incapaç de comprendre que res del que fem salva als vius.
Diuen que és l’aire, que els miasmes penetren els porus i alteren l’equilibri dels humors, que l’aigua obri la pell i permet que el mal entre en el cos, que les sagnies, destinades a equilibrar els humors, sovint debilitaven més als malalts, i que els emplastos i cataplasmes d’herbes i excrements, aplicats sobre els bubons, pretenien extraure el verí.
Vaig repetir eixes lliçons durant anys, com qui resa una oració que no entén.
Fins hui.
He decidit actuar diferent.
Ahir vaig acudir a la casa d’un jove veí que a penes respirava. Vaig preparar la fulla per practicar la sagnia. El meu mestre diu que alleujar la sang és alleujar el desequilibri. Però quan vaig alçar el braç, els seus ulls es van clavar en els meus; no demanaven cura, buscaven alleujament, encara que només una treva de por. Vaig comprendre que ferir-lo no seria salvar-lo.
Vaig guardar el quadern i, en lloc de sagnar-lo, el vaig traslladar a una habitació apartada, lluny de la seua família. Vaig ordenar que ningú ho tocara. Ni la seua mare, ni el seu germà. Ni ningú. No ho vaig fer per compassió, sinó per dubte.
Havia d’esbrinar si la mort viatjava per l’aire o contacte.
Vaig anotar l’hora, el pols, la temperatura de la seua pell, el color de la llengua i les secrecions. Vaig apuntar qui havia dormit al seu costat els dies previs i cada visita. Si fallava, ho sabria. Si encertava, també.
Hui, el jove roman amb vida, encara que el seu germà, que dormia en una altra habitació, ha mort. La certesa m’invadix, la mort negra no viatja amb el vent ni amb els miasmes, sinó amb els cossos que freguen altres cossos.
He començat a observar les rates que creuen les passarel·les de fusta entre les cases, baixant pels sacs de gra, corrent sobre la roba tendida i desapareixent en racons humits. Allí on abunden, la plaga arriba primer. En el seu pelatge s’agiten diminutes criatures que deixen la seua mossegada en la pell i deixen després febre i bubons foscos.
Comence a sospitar que no són simples feristeles que fugen de l’hivern, sinó les verdaderes portadores del mal que aterrix al feu. Potser no és l’aire el que ens condemna, sinó vides minúscules que salten d’un cos a un altre.
El mestre del gremi m’acusaria de supèrbia si llegira estes línies. Diria que desafie tractats, que em crec més savi que segles de doctrina. L’Església cridaria traïció a Déu.
Però quina major blasfèmia que continuar repetint errors mentres els xiquets moren?
Ells repetixen.
Jo compare.
Ells obeïxen.
Jo observe.
Hui he vist una mare plorant sobre el cos de la seua filla, amb l’embalum negre del bubó que mostrava com la malaltia l’havia consumida en poques hores. Vaig sentir l’impuls d’apartar-me, però no ho vaig fer. Si el contagi existix, he de conéixer el seu camí. Si m’aconseguix, anotaré cada símptoma fins al final. I si sobrevisc, aïllaré els malalts abans que la mort trobe nous cossos, seguint quarantenes i controls sanitaris rudimentaris.
Esta nit m’he llavat amb aigua calenta i vinagre. No per superstició, sinó per prudència. Després m’he examinat com examinaria un altre: pols, pell neta, respiració ferma. He deixat constància escrita de tot.
Si la mort negra em toca, ho sabré des del primer signe.
L’aire està quiet. El vent no bufa. I, no obstant això, la malaltia avança.
La plaga es mou amb els hòmens, amb els cossos, amb la proximitat. I jo, per primera vegada, sent que l’observe amb ulls de metge i no de seguidor de llibres vells.
Si sobrevisc, continuaré investigant. Si caic, espere que algú trobe estos quaderns i continue on jo em vaig detindre. Que no repetisquen els errors dels qui creuen en humors i miasmes sense pensar. Que observen, comparen i dubten.
Potser la veritat no està en els tractats, sinó en el que mai hem volgut mirar: el contacte humà, les criatures diminutes que habiten les rates, l’ombra invisible que passa d’un cos a un altre i el silenci mortal que ningú sap nomenar.
I mentres escric això, escolte les campanes. Cada toc em recorda que la plaga avança i que jo no estic fora de perill.