Confessions d'una astronauta en missió
La Tramuntana
Si et soc sincera, no sempre vaig voler ser astronauta. Des que tinc consciència, sempre vaig suposar que tendria una vida més bé normal; acabaria l'institut, em trauria una carrera i amb el pas de la degradació de la meva joventut, acabaria asseient cap en un lloc fix d'una oficina, treballant d'alguna cosa que, amb sort, estaria mínimament relacionat amb els meus estudis. Moriria plàcidament en el llit d'una residència pensant: “vaja, així que això és tot, al final la vida no ha estat tan malament”.
Malgrat el meu pesar, o potser no, res del que algun dia vaig pensar que m'oferiria el futur va ser realment el que em va succeir, i qui m'ho diria: ara em trobo a més de 18 milions de quilòmetres del que algun dia va ser la meva llar, amb l'estranya, però precisa sensació que mai tornaré a trepitjar aquell lloc. No record el moment exacte en el qual això em va semblar bona idea, però pel que sembla tots confien en mi i, curiosament, la persona que més hauria de creure en mi, fa anys que va deixar de fer-ho. Però ara, res d'això importa: la humanitat sencera espera que jo la salvi.
Sigui com sigui, crec que encara no ens hem presentat. Em dic Alya, soc d'una petita illa d'Espanya, Mallorca i en aquests moments em trobo pilotant la SpaceCucumber-209 rumb al qual alguns científics denominen com a “forat de cuc”, encara que jo prefereixo anomenar-ho “nostra única maleïda salvació”. T'estaràs demanant, què fa una mallorquina en una nau espacial rumb a aquest lloc amb un nom tan penós?
No sé des de quin espai-temps m'estaràs llegint, però per a sorpresa de ningú, la contaminació ha acabat amb pràcticament tot, no sols a la Terra, sinó que en tot el sistema solar: la vàrem cagar una vegada a ca nostra, vàrem colonitzar Mart, vam tornar a omplir-la de les nostres escombraries, després ho vàrem intentar en alguns satèl·lits d'altres planetes; Europa, Tità, Calisto… I sempre va ser la mateixa història, vam caure una vegada i una altra en l'avarícia, l'extracció de combustibles no reutilitzables i en la desforestació de les zones naturals, i no ens oblidem de les contínues guerres entre les grans potències mundials. La humanitat sencera es va adonar que el problema no era començar de nou en un altre planeta, sinó que hauríem de començar de nou en la Terra, en la nostra terra.
Però, si la Terra està és inhabitable, com pretenem començar de nou en aquell lloc? Doncs la resposta és aquell simpàtic concepte que abans t’he presentat, que malgrat que paregui “el cul d'un cuc”, no és més que una teoria matemàtica que suposa una espècie de “drecera” en l'espai-temps. Perquè ho entenguis de manera senzilla (per què no soc jo la més indicada per a explicar-ho, si et soc sincera) imagina un paper amb dos punts en els extrems, ara bé, si volguéssim ajuntar-los, hauríem de traçar una línia recta que acabés connectant els dos punts, però, existeix una forma més ràpida d'ajuntar aquests dos punts? Doncs al nostre famós amic Einstein se li va ocórrer la magnífica idea de simplement doblegar la fulla de tal forma que els dos punts estiguin en contacte.
No m’allargaré massa més aquí, perquè el realment fascinant de la teoria és que, si alguna vegada poguessis ficar-te en un forat de cuc, no sols arribaries a un lloc a anys llum d'aquí, sinó també a l'any i moment que més et vingui de gust. Aleshores, ja t'has d'estar imaginant per on aniran els tirs. Fa 9 mesos un grup d'investigadors de la universitat de la UIB va descobrir una zona remota en l'espai en la qual la probabilitat que aquest fenomen s'estigui donant era del 65%, aquest mateix lloc és el meu destí. La idea és que jo penetri en el forat i dirigeixi la nau fins a l'espai-temps que desitgi, aterrant en la prehistòria on educaré als homes d'aquests temps per a redirigir el rumb de la humanitat i solucionar d'una vegada per sempre l'imminent final de l'espècie.
La meva intenció no és enviar aquesta carta al centre de control ni molt menys, però en la nau no hi ha molt a fer i en cas que algú aconseguesqui llegir-la, significarà que el pla ha sortit bé i la humanitat tindrà una altra oportunitat. Per ara, només ens queda confiar en la ciència, ja que al final, la seva llum sempre ens obrirà camí cap al descobriment d'un futur millor.
Malgrat el meu pesar, o potser no, res del que algun dia vaig pensar que m'oferiria el futur va ser realment el que em va succeir, i qui m'ho diria: ara em trobo a més de 18 milions de quilòmetres del que algun dia va ser la meva llar, amb l'estranya, però precisa sensació que mai tornaré a trepitjar aquell lloc. No record el moment exacte en el qual això em va semblar bona idea, però pel que sembla tots confien en mi i, curiosament, la persona que més hauria de creure en mi, fa anys que va deixar de fer-ho. Però ara, res d'això importa: la humanitat sencera espera que jo la salvi.
Sigui com sigui, crec que encara no ens hem presentat. Em dic Alya, soc d'una petita illa d'Espanya, Mallorca i en aquests moments em trobo pilotant la SpaceCucumber-209 rumb al qual alguns científics denominen com a “forat de cuc”, encara que jo prefereixo anomenar-ho “nostra única maleïda salvació”. T'estaràs demanant, què fa una mallorquina en una nau espacial rumb a aquest lloc amb un nom tan penós?
No sé des de quin espai-temps m'estaràs llegint, però per a sorpresa de ningú, la contaminació ha acabat amb pràcticament tot, no sols a la Terra, sinó que en tot el sistema solar: la vàrem cagar una vegada a ca nostra, vàrem colonitzar Mart, vam tornar a omplir-la de les nostres escombraries, després ho vàrem intentar en alguns satèl·lits d'altres planetes; Europa, Tità, Calisto… I sempre va ser la mateixa història, vam caure una vegada i una altra en l'avarícia, l'extracció de combustibles no reutilitzables i en la desforestació de les zones naturals, i no ens oblidem de les contínues guerres entre les grans potències mundials. La humanitat sencera es va adonar que el problema no era començar de nou en un altre planeta, sinó que hauríem de començar de nou en la Terra, en la nostra terra.
Però, si la Terra està és inhabitable, com pretenem començar de nou en aquell lloc? Doncs la resposta és aquell simpàtic concepte que abans t’he presentat, que malgrat que paregui “el cul d'un cuc”, no és més que una teoria matemàtica que suposa una espècie de “drecera” en l'espai-temps. Perquè ho entenguis de manera senzilla (per què no soc jo la més indicada per a explicar-ho, si et soc sincera) imagina un paper amb dos punts en els extrems, ara bé, si volguéssim ajuntar-los, hauríem de traçar una línia recta que acabés connectant els dos punts, però, existeix una forma més ràpida d'ajuntar aquests dos punts? Doncs al nostre famós amic Einstein se li va ocórrer la magnífica idea de simplement doblegar la fulla de tal forma que els dos punts estiguin en contacte.
No m’allargaré massa més aquí, perquè el realment fascinant de la teoria és que, si alguna vegada poguessis ficar-te en un forat de cuc, no sols arribaries a un lloc a anys llum d'aquí, sinó també a l'any i moment que més et vingui de gust. Aleshores, ja t'has d'estar imaginant per on aniran els tirs. Fa 9 mesos un grup d'investigadors de la universitat de la UIB va descobrir una zona remota en l'espai en la qual la probabilitat que aquest fenomen s'estigui donant era del 65%, aquest mateix lloc és el meu destí. La idea és que jo penetri en el forat i dirigeixi la nau fins a l'espai-temps que desitgi, aterrant en la prehistòria on educaré als homes d'aquests temps per a redirigir el rumb de la humanitat i solucionar d'una vegada per sempre l'imminent final de l'espècie.
La meva intenció no és enviar aquesta carta al centre de control ni molt menys, però en la nau no hi ha molt a fer i en cas que algú aconseguesqui llegir-la, significarà que el pla ha sortit bé i la humanitat tindrà una altra oportunitat. Per ara, només ens queda confiar en la ciència, ja que al final, la seva llum sempre ens obrirà camí cap al descobriment d'un futur millor.