ASTRE CARMESÍ
Bestioleta
Pinzellades de carmesí decoren el cel, esvelts dits que s'estenen pel rostre de l’immens safir lluent. El sol radiant es refugia entre cims escarpats, deixant enrere una corona de flames escarlates. El dia s’ajeu sota el regnat viciós de la lluna mentre que la negror inunda l’infinit, la calor plàcida és substituïda pel gèlid palau de la nit. Un calfred em recorre la pell tova, la pell d’un infant dèbil, la pell immaculada però frívola d’una ànima innocent.
Observo, encisat, com els estels ruixen el buit i formen constel·lacions, vastes estructures etèries teixides en la foscor.
El meu pare, Prusias II, rei de Nicea, sempre m’havia portat a veure les estrelles a la caiguda del vespre; ens escapàvem de la ciutat adormida per a observar els camps oberts d’atzur, però tots dos veiem mons oposats: ell em parlava sobre batalles, murals d’herois mítics combatent viciosament contra criatures ancestrals i jo li explicava les diverses formes de les galàxies, l’edat de les estrelles segons la celístia reminiscent, la seva posició exacta utilitzant l’horòscop.
Després d’interminables crepuscles passats contemplant l’espai i els milers de llumetes que l’il·luminaven, el meu pare va anar decaient i cada dia es mostrava menys il·lusionat, gairebé no escoltava res de les meves conjectures. Va arribar el dia que no em va acompanyar a observar el cel nocturn com fèiem habitualment, i poques jornades després va caure malalt. Mai sabré si van ser els déus, castigant el meu pare per algun motiu ocult dels seus qui van originar les seves afliccions. La qüestió és que abans de morir va enviar diversos sacerdots i profetes a mostrar-me els camins místics dels déus i continuar amb les seves ensenyances.
Jo, però, mai vaig abandonar el meu interès, l’interès per la ciència que cremava dins meu com un foc abrasador. Malgrat que profeta rere profeta es van anar rendint i interrompent les meves lliçons mitològiques sobre herois i déus celestes, un dia en va arribar un de diferent. Hiparc de Nicea es considerava astrònom i matemàtic, cosa que va despertar el meu interès, i ràpidament va substituir la figura elogiada del meu pare.
Passàvem nits senceres contemplant les estrelles, calculant la distància entre elles i formulant teoremes complexos que només enteníem nosaltres. Amb ell gaudia de l’astronomia, del coneixement, de la vida.
Quan menys ho esperava va arribar la temuda notícia, les urpes inexorables de la mort van emportar-se la vida d’un altre grec: era orfe. El meu pare va defallir l'any 149 abans de Crist (encara no sabíem qui era Crist), cosa que va marcar la meva vida per sempre més. El meu entusiasme, il·lusió i eufòria va desaparèixer com ombres davant el rostre enlluernador del sol.
Vaig sortir un darrer cop a llegir els astres amb el nou invent d’Hiparc de Nicea, l’astrolabi, pensant que el remolí interior d’emocions que sentia no em deixaria mesurar la posició de les estrelles amb precisió.
Anava ben errat, ja que els grecs tenim la creença que els nostres difunts es veuen projectats eternament al firmament, i finalment ho vaig poder veure tot. La mitologia, la fantasia i les llegendes divines que caracteritzaven els quadres celestials de la nostra Grècia es veien projectades com parauler en un papir marmori. Al centre de la paleta d’ònix resplendia una nova espurna, un nou robí, un nou astre carmesí.
Era l’estrella del meu pare.
Observo, encisat, com els estels ruixen el buit i formen constel·lacions, vastes estructures etèries teixides en la foscor.
El meu pare, Prusias II, rei de Nicea, sempre m’havia portat a veure les estrelles a la caiguda del vespre; ens escapàvem de la ciutat adormida per a observar els camps oberts d’atzur, però tots dos veiem mons oposats: ell em parlava sobre batalles, murals d’herois mítics combatent viciosament contra criatures ancestrals i jo li explicava les diverses formes de les galàxies, l’edat de les estrelles segons la celístia reminiscent, la seva posició exacta utilitzant l’horòscop.
Després d’interminables crepuscles passats contemplant l’espai i els milers de llumetes que l’il·luminaven, el meu pare va anar decaient i cada dia es mostrava menys il·lusionat, gairebé no escoltava res de les meves conjectures. Va arribar el dia que no em va acompanyar a observar el cel nocturn com fèiem habitualment, i poques jornades després va caure malalt. Mai sabré si van ser els déus, castigant el meu pare per algun motiu ocult dels seus qui van originar les seves afliccions. La qüestió és que abans de morir va enviar diversos sacerdots i profetes a mostrar-me els camins místics dels déus i continuar amb les seves ensenyances.
Jo, però, mai vaig abandonar el meu interès, l’interès per la ciència que cremava dins meu com un foc abrasador. Malgrat que profeta rere profeta es van anar rendint i interrompent les meves lliçons mitològiques sobre herois i déus celestes, un dia en va arribar un de diferent. Hiparc de Nicea es considerava astrònom i matemàtic, cosa que va despertar el meu interès, i ràpidament va substituir la figura elogiada del meu pare.
Passàvem nits senceres contemplant les estrelles, calculant la distància entre elles i formulant teoremes complexos que només enteníem nosaltres. Amb ell gaudia de l’astronomia, del coneixement, de la vida.
Quan menys ho esperava va arribar la temuda notícia, les urpes inexorables de la mort van emportar-se la vida d’un altre grec: era orfe. El meu pare va defallir l'any 149 abans de Crist (encara no sabíem qui era Crist), cosa que va marcar la meva vida per sempre més. El meu entusiasme, il·lusió i eufòria va desaparèixer com ombres davant el rostre enlluernador del sol.
Vaig sortir un darrer cop a llegir els astres amb el nou invent d’Hiparc de Nicea, l’astrolabi, pensant que el remolí interior d’emocions que sentia no em deixaria mesurar la posició de les estrelles amb precisió.
Anava ben errat, ja que els grecs tenim la creença que els nostres difunts es veuen projectats eternament al firmament, i finalment ho vaig poder veure tot. La mitologia, la fantasia i les llegendes divines que caracteritzaven els quadres celestials de la nostra Grècia es veien projectades com parauler en un papir marmori. Al centre de la paleta d’ònix resplendia una nova espurna, un nou robí, un nou astre carmesí.
Era l’estrella del meu pare.