Una de robots i alienígenes

Carme és una científica de prestigi i reconeixement a nivell internacional. Li agraden molt els números; de fet, qualsevol objecte que veu el converteix en una sèrie numèrica, un antifaç és el símbol de l’infinit. El seu últim projecte ha estat construir dos robots, Xaloc i Tramuntana, amb una finalitat solidària, han d’ajudar sempre les persones, sense importar la raça, religió, sexe... «Stop a les discriminacions» és el seu lema. Ambdós són grans, brillants, amb una cara redona i uns ulls grans i quasi d’aparença humana.

Un dia, sobtadament, tot es va fer fosc. Unes naus aterraren a la seua ciutat. Els ocupants baixaven per mostrar-se: verds, amb un sol ull, dues antenes i una boca extremadament bruta. Aquesta aparença terrorífica anava acompanyada d’un comportament aborronador: tombaven edificis, llençaven els cotxes com si foren de joguet i amb els fanals destruïen tot el que trobaven per davant. La gent espantada s’amagava al clavegueram o fugia a altres ciutats. L’espectacle era dantesc, l’hora de la mort havia arribat.

Carme, la científica, des de la seua finestra, contemplava expectant el que estava passant. Sabia que prompte arribarien i a la universitat on es trobava ocorreria el mateix que a la resta de la ciutat. L’edifici tenia més de 500 anys, i ara, per la presència d’éssers d’una altra galàxia, desapareixeria i amb ell tot el saber científic de les darreres dècades. Sols calia esperar el final.

Per uns instants va pensar que eixe era el seu destí, però exclamà:

-D’això res! Per alguna raó tinc els meus robots.

Ràpidament va anar al seu ordinador i, després de nombroses operacions matemàtiques, va fabricar un xip «humanitari», que instal·laria en els androides. No volia fer mal, tan sols volia que els extraterrestres tornaren al lloc del que havien vingut. En instal·lar aquest xip, un corrent elèctric els va sacsejar, i els robots anaven canviant de color: roig, verd, blau, groc... fins que, a la fi, adquiriren una aparença humana. Llavors Carme els va dir:

-Podem fer alguna cosa per solucionar aquesta situació?

Els robots la miraren. Els seus ulls brillaven, les seues mans acaronaven la científica, alenaren profundament i amb molta tendresa, ambdós digueren

- Clar que sí! Aturar-ho aviat.

Tramuntana i Xaloc baixaren ràpidament al carrer. Semblava una pel·lícula de por; per tots els carrers hi havia destrucció, els cotxes i les cases eren en flames, i no es podia veure ni una ànima. L’aire era dens i irrespirable. Miraven a dreta i esquerra; res de res. Però quan arribaren a l’avinguda, de sobte trobaren els extraterrestres. Es posaren davant seu, no els arribaven ni al melic. Els alienígenes estaven sorpresos. Xaloc i Tramuntana, amb una veu desafiant, els digueren:

-Ací no sou benvinguts si al vostre voltant només hi ha destrucció. Els humans no la volem i el nostre crit sempre serà un no a la guerra. Les guerres ocasionen morts, misèria, desolació, treuen el pitjor de cadascú, inclús entre familiars i amics. Volem pau, volem que a la nostra societat regnen els valors de la solidaritat, la tolerància i la igualtat. D’esta manera creixerem com a individus i com a societat. Són moltes les persones que vivim en este planeta anomenat Terra i que pensem d’aquesta manera. Sempre hi ha alguna persona que, per motius egoistes o de venjança o per maldat actua com vosaltres i sembra la destrucció. Per què ho feu?

-No ho sabem -digueren els extraterrestres.

Hi havia un que semblava que manava, perquè portava un distintiu al braç esquerre, i li va dir:

-Veritablement no ho sé. He vist que altres ho feien i jo he pensat que també havia de fer-ho. En veritat, us tenim cels perquè no teniu taques a la pell, com les nostres al voltant de la boca, i no sabem com solucionar aquest problema.

-I per això tot açò? Veniu amb nosaltres! -digueren els androides.

De camí a veure a Carme, Xaloc i Tramuntana els explicaren qui era ella i que de segur podria solucionar el seu problema. La científica, en veure’ls, quasi cau de tos, però els robots li ho explicaren tot. Ella, amb la seua ment prodigiosa i buscant entre tots els llibres de ciència que tenia, va poder crear una espècie de poció miraculosa que els llevaria eixa taca. El capità alienígena fou el primer a provar-la. Carme li la va posar al voltant de la boca i, en qüestió de segons, les taques havien desaparegut. Plorava d’alegria. Els extraterrestres n’agafaren una caixa sencera i se l’emportaren a la nau, acompanyats pels robots.

-Moltes gràcies per tot – els digueren els alienígenes, acomiadant-se.

Una forta abraçada va segellar la seua amistat. Els visitants tornaren a la seua galàxia i se n’adonaren que les guerres sempre són dolentes i que amb la paraula s’aconsegueixen les coses.
  • Hits: 44