I com et veus dintre de cinc anys?

Estàvem els dos tranquils, estirats panxa enlaire gaudint dels últims trossos de gel i neu on aguantar-se viu, mirant al cel, esperant i desitjant que alguna cosa bona passés, en aquest moment, és clar, jo ja sabia que tot aquest tema del canvi climàtic i el desglaç pel sobreescalfament global no podria anar molt bé, però per desitjar-ho no perdem res.

I com et veus d'aquí cinc anys? - Va dir el meu bon amic, l'Òscar, un pingüí el qual després del desglaçament pel canvi climàtic es va quedar sense família, casa, ni amics amb els quals passar l'estona. -

No ho sé, després de tot el que ha passat en aquests darrers cinc, no puc esperar-me res de bo. - Vaig dir una mica nostàlgic, jo fa cinc anys, l'any 2021, no hauria pas pensat que acabaríem sense refugi, sense casa, que la majoria del nostre bonic i apreciat àrtic es descongelaria, i bé, aquí hi som. -

Jo crec que haurem trobat una solució, a... Bé, a tot això...- Va dir amb una mica d'entusiasme. -

No ho sabrem pas fins que arribi el dia... - Vaig dir no molt convençut. -

Tens raó.- Va fer una breu pausa, com si estigués enmig d'un pla molt secret. - Vens a pitjar la neu una estona? Vinga, fa temps que no ho fem. - Va dir quasi suplicant-mo. -

D'acord, tens tota la raó, ja ni recordo l'últim cop… - I tot seguit d'aquesta frase se’n va anar tot en orris. -

Just quan vam arribar a la planta baixa del turó, tots dos ens vam quedar paralitzats, els munts de gel anaven caient a trossos, tot acabava a l'aigua, i s'acostava a poc a poc fins a casa nostra, els pocs animals que quedaven estaven corrent, amunt i avall, vulguen-se allunyar el màxim d'aquella cosa terrorífica que a poc a poc s'acostava a nosaltres. Ens vam mirar i els dos vam saber què fer en el mateix instant en què vam mirar endavant un altre cop i vam anar corrents a ajudar als animals que quedaven, els quals intentaven fugir. Tots dos ens vam posar als costats fent-los senyals, indicant cap on anar, els enviàvem a casa nostra, la qual es trobava allunyada prou de l'allau que ens venia a sobre i era prou gran per a refugiar els 12 animals que quedaven amb vida a l'àrtic.

Vam anar corrents a buscar provisions, una mica per menjar, uns quants peixos i galledes plens d'aigua, entre tots vam poder-ho transportar cap a casa, vam entrar-hi i tots ens vam quedar mirant-nos, no ens creiem el que estava a punt de passar, de cop, vam sentir un soroll molt fort que venia de fora, al cap dels segons un terratrèmol va començar a sacsejar tota la casa, tot l'àrtic, veiem als altres pingüins i ossos plorar, cridar i fins i tot espantats, va haver-hi pocs moments de silenci, però un d'aquells va ser el pitjor, vam escoltar com la neu s'acostava a la fi i com la muralla de gel estava a prop, en quant vam acostar-nos tots a la finestra per veure el que estava succeint a fora, vam saber que aquell seria el final…

Déu meu, quin ensurt! - Vaig dir cridant, havia somiat una cosa terrorífica, i estava molt espantat, tenia la respiració agitada i no podia quasi ni parlar, ràpidament vaig aixecar-me i vaig anar a mirar l'hora que era, en aquell moment vaig saber que l'Òscar, el meu millor amic, estaria contemplant les vistes de l'Àrtic, així que ràpidament vaig anar cap allà. -

Just en arribar el vaig veure tranquil, contemplant les vistes i respirant profundament, cosa que em va relaxar i em va fer oblidar d'aquell horrible somni que encara em corria pel cap, vaig seure al seu costat i de cop l'Òscar va dir-me alguna cosa.

I com et veus dintre de cinc anys? - Em va dir, en aquell moment vaig saber que el final del somni, seria el mateix que el meu, que potser els somnis sí que són realitat, però no només els que desitges, i que no tot, acaba sempre com volem, hi ha coses inevitables, entre elles, el canvi climàtic… -

  • Hits: 141