TRITÓ PEU

Com cada dissabte em trobava en el meu moment preferit, no volia perdre les tradicions que tant m'havien explicat els meus avis...fer un aperitiu abans de dinar, amb olivetes, unes patates i una beguda molt fresqueta.

Justament quan començava, em va trucar la meva cap..ostres! no podia ser més inoportuna!!

- Vera? ets tú? diga'm, alguna cosa que no pugui esperar?
- Mark en quin planeta vius? no has vist el que ha passat? Fes el favor de connectar-te a la xarxa.

I així va començar tot, un 12 de maig de l'any 2354. A la xarxa s'anunciava que el president dels EEUU estava gairebé sentenciat a mort, per culpa d'un cos tant petit que només es podia veure amb un microscopi...sembla mentida que una cosa tan petita pugui ser tan perillosa.

Començava la missió ‘Tritó PEU’. Feia setmanes que científics de tot el món estaven analitzant aquell virus, i van descobrir que hi havia una cura. Es trobava al planeta Tritó, conegut per tothom per la seva alta radiació i l’alta activitat volcànica. La cura era al nucli. Feia anys que ja no vivia ningú i el viatge seria molt perillós.

Es van fabricar uns equips especials per poder sobreviure durant 5 dies, havien d’agafar el nucli i portar-lo molt ràpid cap a la nau, perquè sinó marxaven de Tritó un cop tinguessin el nucli en 2 hores el planeta explotaria.

Ja tenia la meva propera missió com a pilot, vaig tenir 2 dies per preparar-me juntament amb la tripulació peculiar que m’acompanyaria, formada per la Vera (la meva cap), el Martí (el científic que havia descobert la cura) i l’Eduard (ajudant del Martí).

El 15 de maig sortíem cap a Tritó amb la Yeti, la millor nau. Vam trigar 3 hores viatjant a la velocitat de la llum.

Quan vam aterrar hi havia molts cràters, havíem de baixar per un d’ells per arribar al nucli i agafar el que havíem vingut a buscar. Tothom estava en silenci, sabíem que era una situació molt perillosa, perquè en qualsevol moment això es podia activar. Van passar vàries hores i era el moment de descansar i agafar forces per l’endemà.

Al dia següent, només ens vam aturar per menjar. Encara quedava molt camí i no podíem descansar.
Al día següent ens quedava un quart de camí, però justament l’Eduard va ensopegar amb una pedra i es va torçar el turmell, això no ho teníem previst i va fer que l’haguéssim d’arrossegar.

Era migdia del quart dia, i només ens faltava una hora per arribar, coneixíem el laberint que havíem de creuar per arribar al nucli, amb el que no comptàvem era amb el que ens va passar... la Vera i el Martí es van quedar atrapats i per poder sortir van haver de deixar les motxilles. Tots sabíem que significava allò, però vam continuar endavant.

Un cop al nucli, vam trobar el que havíem vingut a buscar, l’Eduard va treure de la motxilla la càpsula per posar-ho a dins. Tots ens vam mirar, què faríem ara? No teníem motxilles per tots..es va fer un silenci durant una llarga estona, la Vera va començar a parlar i jo no la volia escoltar, sabia que voldria dir, però just en aquell moment, vam sentir una tremolor i el terra es va obrir fent un forat gegant als nostres peus, i sense saber com va passar estàvem damunt d’un guèiser gegant que ens va portar a la superfície, va ser la nostra salvació.

Vam aterrar a tant sols 1 kilòmetre de la nau. Van començar a córrer, portant a l’Eduard com vam poder, no podíem trigar molt.

Quan vam arribar a la nau, vaig encendre els motors tan ràpid com vaig poder, quedaven 10 minuts perquè Tritó esclatés. Dos minuts després d’enlairar-nos, Tritó va explotar.

Vam arribar a temps, perquè el Martí en el seu laboratori pogués fabricar la vacuna que es necessitava.

Havien estat 5 dies massa intensos per mi...vaig arribar a casa i vaig estar dormint durant 24 hores seguides, de cop el meu mòbil va començar a sonar...

  • Hits: 234

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN

EFERVESCENCIA