La Metaversosi

« Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat »
(V. Andrés Estellés)

Quan Batiste Gomis va despertar d'una breu cabotada després de dinar, preparà com cada dia la seua motxilla amb els llibres de text, posà una càpsula de ristretto en la cafetera compacta i el prengué d’un glop abans d’agafar l’autobús per anar a l’institut.

La parada estava buida aquella xafogosa tarda quan el 27 s’aturà davant seu i obrí les portes. A la cabina, un xofer amb un inusual uniforme negre lluent escoltava xiuxiueigs d’altres companys de la línia a través de l’altaveu interior. Batiste validà el bitllet i ocupà el seu seient habitual a la primera fila.

En aplegar a l’institut hi va trobar l’entrada infestada de gegantesques panderoles parades dempeus o caminant sobre les dues extremitats posteriors, vestides informalment i amb motxilles al llom. S’obrí pas entre elles tot esquivant-les amb una barreja de cautela i fàstic. Al receptacle de metacrilat de consergeria, dues panderoles atenien a altres de més menudes per una finestreta mentre una tercera revisava un grapat de fulls i murmurava sobtant-se a cada flaix de la fotocopiadora.

Amb calma, pujà les escales camí de la seua aula i reparà en els cartells lila que hi havia apegats a banda i banda del desèrtic passadís dels laboratoris, els quals exposaven biografies de panderoles il·lustres vestides amb bata blanca disseccionant ratolins, mirant a través de microscopis o interpretant plaques amb radiografies.

A l’entrada de la seua aula, una altra munió de blatodeus se separaren tot d’una deixant un corredor al mig per tal com ell pogués passar. Mentre treia les claus, llegí de refiló la bafarada de la setmana al panell de suro del Departament de Llengua: “Les persones felices no tenen memòria”. Obrí la porta i entraren tots desordenadament ocupant els seients per files, cadascun davant d'un ordinador.

S'adreçà al racó junt a la finestra on hi havia la seua taula i engegà l’equip. Mentre el sistema operatiu es carregava aguaità al pati i contemplà diversos rogles de panderoles vestides amb roba esportiva que dansaven, botaven a la corda o jugaven al sambori. Va sentir entre les celles una lleu picor i es va adonar de la seua incapacitat de gratar-se.

« Déu meu! » -va murmurar-. « Quina professió tan dura he triat! Que se'n vaja tot al diable! »

Va deixar al terra la motxilla, s’assegué amb el cap cot i, tancant els ulls, feu memòria de l’últim rostre humà que havia vist: aquell jove missatger que li havia dut un paquet al migdia, just abans de dinar. Recordà quan, després d’escurar, el va destapar i -eucarísticament- sostingué uns instants aquelles lents entre les mans suades i tremoloses i com, tombat al sofà, mirant al sostre de la saleta, va provar d'escapar de tantes hores de tristesa i solitud i ja ninguna amenitat.

Hauria venut la seua ànima perquè algú de la primera fila s’adonés del seu asfixiant neguit inquirint: « Que què li passa, mestre? »

Llavors va demanar:

« Lleveu-me les ulleres. »
  • Hits: 95