Marques

-Pare, l’amor quines marques deixa?

L’Aina recordava haver-li fet aquesta pregunta d’adolescent. Any rere any l’Eduard se les emportava, a ella i a la Gina, a les excavacions arqueològiques. Sis metres quadrats a un abric prop del riu de la Llosa. Només arribar al jaciment, la Gina ràpidament s’arremangava, li encantava la sensació d’extreure terra amb les seves mans. L’Aina, en canvi, sempre havia estat de mirar-se les coses amb més distància, de fer preguntes, de raonar, i s’acostumava a quedar al costat de son pare i dels veterans.

-El color és una distracció. Si ho penseu bé, per trobar fòssils el color no serveix per gaire... - resava el Paco mentre enfonsava les mans a un nivell d’ocupació neolítica.

- Pare, això que fem en descobrir restes humanes… és deduir, oi? Trobem uns ossos i a partir d’aquí el que volem és deduir com vivien aquests humans…

-Sí, reina. Saps que hi ha qui diu que l’arqueologia es fa sempre en present? -va dir el pare mentre s'eixugava la suor amb la màniga- Traiem conclusions a costa de mirar-nos a nosaltres i interpretar les restes, però nosaltres, les nostres experiènces, són els miralls que utilitzem per interpretar el passat…

- Posa-li exemples, Marc! Això és massa filosòfic!

- Mira filla, aquest os -va dir mentre sostenia un fragment que semblava d’una falange- és opac, oi? Què passaria si el bullísim? Que es tornaria més translúcid. Com que sabem que en bullir un os, aquest es torna més transparent, perquè ho hem provat, aleshores quan trobem ossos que són translúcids podem considerar-los evidències de canibalisme: pensem que els hominins els devien cuinar per a menjar-se’ls…

- Però no només utilitzem una evidència, sinó vàries, Aina. Per dir que els homínids devien menjar-se els uns als altres podem fixar-nos també en les marques de tall que feien les eines de pedra sobre els ossos en tallar la carn, o en si els ossos estan trencats per tal d’accedir a l’interior, a la medul·la de l’os, que és la part més tova que es pot mossegar.

- Així que sí, Aina, el que fem és intentar deduir les seves pràctiques…

L’Aina es va quedar en silenci, paint la resposta. Però abans que la quadrilla reprengués la feina, ja en tenia una altra per fer, que va deixar anar de cop:

- Hi ha coses que no les podem llegir a partir de les restes humanes, els sentiments, oi? Per exemple, l’amor quines marques deixa?

- Aquesta pregunta sí que és bona…

Es va fer silenci, i aleshores, el pare, que va deixar el cubell de sediment que acabava de retirar del nivell excavat, va prosseguir:

- Aina, t’he parlat mai de Benjamina?

Era la primera vegada que l’Aina sentia aquest nom…

- Fa anys a Atapuerca van trobar un crani un poc peculiar, era el crani número 14, al qual se li va acabar donant el nom de Benjamina. Aquest crani, no molt gran, era estrany, no era simètric com els cranis que estem acostumats a veure… Les investigadores que el van trobar van voler saber per què era diferent, i van acabar trobant-hi una explicació: podria ser que correspongués a un individu, probablement una nena d’uns 10 anys, que tingués una malaltia que li causés deformitats a la cara i discapacitats psicomotores. I van anar més enllà… com s’explica que Benjamina sobrevisqués tant de temps? Pensa que 10 anys, era una edat avançada aleshores, i que ella segurament no podia moure’s com la resta. Alguna idea, Aina? Gina?

Però tant l’una com l’altra restaven parades, bastant hipnotitzades pel que els estava explicant.

- Les investigadores van concloure que segurament Benjamina havia viscut tants anys perquè el grup no l’hauria rebutjada sinó que n’hauria tingut cura.

I després de fer un glop d’aigua, va culminar:

- Així que en certa manera, també podem deduir que els hominins s’estimaven, reina. L’amor deixa marques i a vegades, aquestes es deixen veure durant molts i molts anys…

Havien passat més de 30 anys, i l’Aina ho recordava com si fos ahir: recordava la conversa perfectíssimament, les seves cares, el seus moviments, podia percebre la calor d’aquell dia… Ara ella sostenia la mà de son pare a un llit d’hospital. Sabia que ell marxaria, però la tristesa que sentia també amagava gratitud: el pare li havia deixat una profunda marca, que ella sentiria durant molts i molts anys.
  • Hits: 43