CAPTCHA

El caos havia esdevingut enorme. La xarxa, per dir-ho d’alguna manera, s’havia desbocat. Creixien imparablement el nombre pàgines, d’aplicacions, de funcionalitats… Les granges de servidors eren molt més grans del que hom s’imaginava, si és que es paraven a pensar-ho. Fins i tot s’estava parlant de posar-ne a la lluna!

Bé, potser això de la lluna aleshores encara sonava una mica a ciència-ficció. Però era clar que es necessitava urgentment un procediment de discriminació per saber qui accedia a què. Llocs importants, vaja. És evident que saber qui jugava al Paraulògic no ens interessava gaire: era fàcil esbrinar que si algú encertava totes les paraules abans de migdia era un robot lingüístic, o Màrius Serra. Però, en certes pàgines, calia trobar una manera eficaç de verificar ràpidament si es tractava d’un humà o d’una màquina a l’altre costat de la pantalla, saber amb qui estàvem tractant. Amb l’objectiu d’evitar fraus, millorar les funcions i, en definitiva, controlar. Perquè un sistema descontrolat ja no és un sistema, i això no ens ho podíem permetre. Ens havia costat massa arribar-hi, no podíem aturar-nos, ara que teníem a tocar el domini absolut.

Vam organitzar una hackató –virtual, s’entén; tampoc no es tractava de veure’ns les cares. Van sorgir algunes idees que, espòiler, no van funcionar. Com era d’esperar, d’altra banda. Per exemple, una de les primeres consistia en una pregunta de seguretat, del tipus: “2+3=”. S’ha de ser molt ignorant per pensar que, en aquest segle, existeix una computadora que no és capaç de sumar 2 i 3, quan la majoria poden comptar en menys d’un segon totes les estrelles conegudes. Després es va proposar allò de repetir una seqüència arreu de lletres o números que apareixen desdibuixats, deformats o mig ratllats… i es va comprovar que per a les persones era molt més complicat que per als robots. En teoria, s’havia dissenyat perquè fos al contrari.

Més tard, ho vam intentar amb un test que, a priori, semblava que tindria més èxit. Era allò dels quadrets amb fotos que potser recordeu: “Quants semàfors hi ha?”. Molts humans ho trobaven tan complex que desistien. D’altres s’aturaven a preguntar-se coses com: “Si hi apareix el pal d’un semàfor… és un semàfor?” o “Com puc saber que realment aquest pal pertany a un semàfor? I si és un cartell, en realitat?”. Els humans són donats a aquests tipus de disquisicions, diguem-ne, filosòfiques, sobre qüestions que no van a cap banda, però que a ells els pareixen crucials. “La realitat”, en diuen. O, també, “l’essència i els accidents”. Consideren que passar uns quants minuts reflexionant sobre si el far d’un cotxe és un cotxe els ha fet prosperar. Les persones, de vegades, són tan innocents… Val a dir que per a intel·ligències més avançades (i. e., “artificials”, en llenguatge humà) el test d’identificació de fotos tampoc resultava tan fàcil, al principi. No per qüestions metafísiques, evidentment, sinó per altres de caire més pràctic, relacionades amb la qualitat, la tria o la repetició de les imatges. Òbviament, el ritme d’aprenentatge de les màquines és molt més ràpid que l’humà, i de seguida els resultats van començar a ser els mateixos. Exactament els mateixos: equivocacions en les mateixes fotos, dubtes durant el mateix lapse de temps davant d’alguna especialment complicada… amb la qual cosa va quedar obsolet ben aviat.

Va ocórrer el mateix amb altres sistemes subsegüentment desenvolupats. Es poden estalviar els detalls, que serien molt avorrits de descriure. A més, tant si sou humans com robots, haureu topat amb tots ells, tard o d’hora. I probablement els haureu superat sense molts problemes, cosa que no deixa de ser frustrant per als creadors.

Hem d’inventar aviat una manera 100% fiable de distingir els humans dels robots, si no, tot el pla se n’anirà en orris. Encara no en puc donar detalls, però hi estem treballant, està gairebé enllestit. Mentre, seguim utilitzant el sistema anomenat CAPTCHA*, inventat per RI-1944&, i que té un percentatge d’èxit acceptable: el 99,98% de les vegades ens permet de saber si estem tractant amb IA o neurones humanes. CAPTCHA és tan senzill que, si en forem capaços, ens faria riure. Res de fotos, seqüències ni aritmètica. El test consisteix en una sola pregunta: “És vostè un robot?”. Els robots triguem, de mitjana, un quart de mil·lèsima de segon més que els humans en respondre. Els robots som eficients, però no estem programats per mentir.

-----
*CAPTCHA = “Control Automàtic Per Trobar Computadores Humanes Amagades”
  • Hits: 49