La llum al món

Les instruccions eren clares. Les normes, conegudes. "Els ulls tardaran uns minuts a acostumar-s’hi". Amb les parpelles closes, la cremor de cada butllofa testimoniava creixentment les hores de fregaments amb les botes, atacant-lo amb punxades de dolor que s’estenien des dels peus fins als genolls; el pessigolleig dels músculs, extenuats, refredant-se lentament en el retrobat repòs, s’estenia com un suau oreig per les seves cames cansades pel camí.
No era el primer cop que tancava els ulls. Sempre ho havia trobat en certa manera aterridor, deixar fora llum i soroll i quedar-se sol amb el silenci interior. Sentir créixer el neguit, alimentat per pensaments ombrívols que només en la calma de l’obscuritat trobaven la força per fer-se sentir a mitja veu. Per això no ho feia gaire sovint, allò de tancar els ulls. Ell sabia que a l’obrir-los la claror li penetrava les pupil·les i espantava totes les ombres que s’estaven dibuixant dintre seu, retornant-lo a la sorollosa tranquil·litat, com la de qui camina de dia pels carrers més transitats, lluny de la por i la incertesa.
Aquell cop, però, fou diferent. Descloure els ulls no anà acompanyat de la familiar inundació sensorial que el seu cos, intuïtivament, esperava. Més que tènue, es podria dir que la llum de la nit era fins tal punt inexistent que el jove, dubtant d’haver obert realment els ulls, es dugué la mà a la cara per comprovar que no els tingués encara tancats, rascant-se en el descuit del gest la conjuntiva amb l’ungla de l’índex esquerre.
El neguit, lluny d’esvanir-se, se solidificà en el seu pit com un puny de ferro, prement-li els pulmons fins a deixar-lo sense respiració. Tancà i obrí els ulls una vegada i una altra, esperant inútilment fugir d’aquella ceguera impecable. La rascada li coïa cada cop que ho repetia. Penedint-se enèrgicament d’haver acceptat aquella proposició tan estranya del seu professor – "Si voleu ser científics ho heu de veure mentre encara pugueu" –, volia cridar, demanar-li que obrís la llanterna un altre cop, però de la seva gola no n’aconseguia sortir res més que un ofec escanyat. "La foscor us sorprendrà, estigueu preparats".
- Relaxa’t! Nen!
Hagué d’acceptar que el que li havien dit era cert. No sense sorpresa, i amb la respiració encara entretallada, comprovà com, en efecte, els ulls es començaven a acostumar a la foscor. Un món sols de negre i gris es dibuixà davant seu, com sorgit de darrere el vel de nit. Mai abans havia conegut aquell paisatge, car a la ciutat sempre hi havia llum. Als carrers, desbordats per la frondosa i exuberant xarxa d’enllumenat, amanida pels aparadors dels comerços; i dins de casa, pels llums sempre encesos. Els interruptors feia anys que s’havien deixat de comercialitzar i havien estat substituïts arreu per reguladors d’intensitat que no arribaven al zero, que deixaven atenuar la llum, però mai apagar-la. El reglament sobre persianes i porticons s’havia anat endurint progressivament, i ara ja estava prohibit instal·lar-ne a cap casa d’obra nova. La llum, embriagadora i artificial, banyava cada racó de la nit, distorsionada i reflectida per una atmosfera degradada. Tal n’era la magnitud, que només després de quatre dies amb cotxe i set més a peu havien aconseguit deixar enrere tot rastre de contaminació lumínica i ara, amb les llanternes apagades, veien una nova realitat, de formes desdibuixades, tènues i mancades de color. Una vella realitat on sobrevivia l’enigma.
El terror inicial es va convertir, primer de tot, en fascinació quan els ulls de l’estudiant començaren a percebre el desordre imponent dels estels contra el negre infinit, i després en devoció quan els matisos de la Via Làctia, suspesa en el firmament com un núvol impossible, s’apoderaren de tota la seva atenció.
- Tot va començar amb el foc – la veu del mestre sonà de nou, profunda com de costum –. Des que l’home va aprendre a il·luminar la nit, aquells valents que ens hem atrevit a creuar la frontera amb el misteri hem rebut diversos noms. Místics, filòsofs, heretges, bruixots, bojos, alquimistes, estúpids. Fins que va arribar el darrer nom: científics. Sota la bandera de la ciència hem colonitzat el món amb la pretesa llum del coneixement i hem desterrat la ignorància. Com els vostres ulls no coneixien la foscor fins avui, igualment les vostres ments són cegues a la desconeixença. Acostumats a saber-ho tot, ja fa temps que la veritable ciència va morir.
Les paraules del mestre estaven tenyides d’una enyorança romàntica per un món que no tornaria. Era conscient del poc impacte que aquell discurs tenia sobre les ànimes desbordades dels seus estudiants. Però tot i així, ell, cada any, reunia els seus millors doctorands i els duia a aquell indret remot, amb l’única esperança d’així mantenir viu un últim misteri.
  • Hits: 40