Caiguda lliure

Hi ha dies en els que tot canvia per sempre.
Per a la Lynn Anderson, aquell havia començat amb una rutina francament espessa a l’Estació Espacial. Experiments rutinaris, discussions rutinàries, comunicacions rutinàries. També l’última amb la família. Mentre la Lynn raonava tot el possible per fer-los entendre la importància de la seva missió, la Gillian donava ullades poc discretes al mòbil i en Greg contenia amb prou feines els badalls.
Qui era per a ells, aquella dona a qui anomenaven mare però a la que feia ja dos anys pràcticament només veien en una pantalla? Es va tocar la bandera que duia cosida a l’espatlla, fent-se moltes preguntes i obtenint molt poques respostes.
Però això havia estat al matí. A la tarda van saber de la ruptura de relacions diplomàtiques entre els Estats Units i la Xina i això ho havia empantanegat tot. Els tres cosmonautes havien elevat el to de les seves habituals trifulgues, amb l’Oleg sent titllat de proamericà i els dos més veterans, de proxinesos. Semblava que volguessin reproduir, en versió reduïda, el guirigall en el que s’havia convertit la diplomàcia terrestre les setmanes anteriors. El pilot Sato se’ls mirava amb preocupació; en McGill, què dir-ne, era en McGill: havia trobat recer en els seus auriculars i la seva música electrònica.
Però ara era plena nit a l’estació. A l’estació i en aquella part de la Terra, puntejada per infinitat de llumenetes, que emmarcaven els continents i les illes sobre el fons de l’oceà negre. Té, allà hi ha Taiwan, va pensar, observant l’illa i patint pels que hi vivien. Que tingueu molta sort.
Els altres ja feia estona que dormien en els seus petits habitacles. Ella intentava concentrar-se en l’experiment biològic del que calia recollir les últimes dades. No tenia son, només una mena de cansament apàtic. L’acompanyaven amb monòtona atonalitat els zumzejos dels aparells electrònics i dels ventiladors. Era a punt de plegar quan el va sentir. Un gemec, com el d’un animal ferit o el d’algú que pateix un malson. Va pensar que seria això últim. Era a punt d’oblidar-lo quan va sentir-lo de nou. Encara més alt i més agut. Es va inquietar i encara ho va fer més quan va sentir les paraules:
-Niet. Niet... Niet!
Aquesta última la va acabar d’alarmar. Es va impulsar hàbilment amb les cames i va abandonar el mòdul Columbus. En sortir es va ancorar a un agafador i, per un inesperat instint, va desprendre del velcro una de les eines de’n McGill. Li va semblar prou esmolada.
Va tornar a impulsar-se i quan ja s’apropava al mòdul Zarya, la va sobtar un so gutural que provenia de l’interior. Es va aferrar a l’eina i va travessar la comporta, tot agafant-se al marc amb l’altra mà. El que va veure allà sí que li va semblar un malson.
Al bell mig del mòdul hi era l’Oleg, envoltat de petites gotes roges que suraven al seu voltant; algunes d’elles encara escapaven d’un tall profund que li obria el coll. Una de les gotes, més grossa, va passar davant dels ulls espantats del cosmonauta, uns ulls dels que desapareixia ràpidament la vida mentre el cos, cada cop més inert, girava en una estranya dansa de la mort.
La Lynn va trigar tres segons a reaccionar, un temps que es va fer etern com una condemna, mentre seguia amb la mirada el petit sistema solar en el que s’havia convertit el jove cosmonauta. Finalment es va impulsar un darrer cop i es va aferrar al cos de l’Oleg. L’empenta els va dur als dos a xocar contra la paret del mòdul i rebotar. Va subjectar-se a un dels agafadors i va cercar inútilment la ferida del coll per taponar-la. Inútilment perquè, un instant després, un fort cop al cap la va deixar inconscient.
Hi ha dies en els que tot canvia per sempre, va pensar malgrat no tenir temps per fer-ho.
Després, la foscor més absoluta.
  • Hits: 42