L'Iubai

L’IUBAI

El poblat era al recer d’una gran cova, una mica aixecada, al peu d’un serrat des d’on es dominava tota la vall. El sol la visitava des del matí fins ben entrada la tarda i els dies durs de la temporada freda feien més suportable la vida en aquell lloc.
L’Iubai era el fill gran del patriarca de la comunitat. Veia que la vida del seu pare estava arribant a la seva fi i havia animat als seus amics a construir el refugi pels morts.
Era alt i fort, pelut com son pare i enginyós com la seva mare. No feia gaire, seguint una idea d’ella, havia construït una empallissada a la boca de la cova que els resguardava de les corrents d’aire els dies d’intens fred. Des de llavors, aquells dies de vent fort no els ocasionaven allò tan empipador que són els mocs al nas a cap d’ells.
Ja feia dies que els joves anaven recorrent els voltants per trobar unes lloses prou adients per construir el refugi pels morts. Ho havien vist en altres poblats veïns; Tots tenien el seu refugi al capdamunt del turó i allà hi portaven els difunts fins que, poc a poc, tornaven a la mare terra.
A la vora del serrat van trobar una llosa que els aniria molt bé per fer la cobertura del refugi i aquell dia van decidir d’anar a buscar-la.
Amb l’ajut de troncs i pedres punxegudes van anar separant-la del terra i quan ja la tenien ben a punt, movent-la tots a l’hora, la van fer córrer una mica i després una altre mica fins que va quedar desenganxada del tot. Ara només calia fer-la pujar al damunt dels llargs troncs que tenien preparats i així la podrien traslladar al lloc que havien decidit instal·lar el refugi dels morts.
Ja tenien la llosa a punt de muntar-la damunt dels troncs, però calia, encara, fer-la córrer uns quants pams per acabar de posar-la, per això, tots els joves van col·locar-se al darrere i empentant fort la van poder enfilar al damunt. Amb el pes de la llosa el troncs van cruixir fortament. Ara vindria la feina més dura. Arrossegar els troncs i la pedra fins al lloc definitiu.
Amb molts esforços, els xicots van aixecar les puntes dels troncs per començar a arrossegar-los, però la pedra pesava tant que se’ls van trencar. Una part dels troncs es va quedar sota la pedra i com que el terreny era inclinat, els troncs van rodolar i la pedra va començar a desplaçar-se tota sola cap avall. Tothom va córrer fugint de la pedra, que seguia movent-se fins que els troncs van sortir per darrere la llosa.
L’Iubai s’ho mirava meravellat. No havia vist mai que un pes es pogués desplaçar damunt d’unes superfícies rodones.
Va tenir una idea.
Amb l’ajut de més troncs els van anar posant sota de la llosa i quan en quedava algun fora, el tornaven a col·locar al davant i així, lentament, la van fer avançar cap al lloc que havien pensat.
Allò li va donar una altre idea. Va tallar uns trossos de tronc, no massa gruixuts per tal que els hi pogués fer un forat al centre i els va fixar a un eix al capdavall d’un parell de troncs paral·lels que, convenientment lligats, va fer servir per traslladar algunes càrregues fàcilment. Tothom va veure que l’invent podria ser molt útil i de seguida van sortir algunes idees per millorar l’invent.
L’Iubai, satisfet a la vora del foc, pensava quin nom li donaria a aquelles rodones de fusta. Donant-li voltes amb la seva mare, van trobar una paraula nova que el definiria:
“RODA”

L’aprenent




  • Hits: 89