Com un arbre sense fulles a l’entrada de l’estiu

24 d’abril. Recordo aquell dia perfectament. Per fi havia decidit sortir de l’habitació de 8 m2 en la qual havia estat tancada aquelles últimes setmanes, quan el pou en el qual estava atrapada es va fer encara més profund. La sobtada mort de la meva àvia em va deixar paralitzada al llit. Ella era la persona que m'havia criat des de ben petita i no podia processar que només continuaria viva en el meu record, que ja no gaudiria més de la seva presència. Després de dies sense veure el sol, disposada a sortir al carrer i respirar aire fresc em vaig tornar a trobar en un laberint sense sortida en descobrir la gran quantitat de cabell present al raspall que havia utilitzat per pentinar-me. M'estava quedant calba.
Similar a com els arbres deixen caure les seves fulles durant la tardor en deixar-les de suplir amb els nutrients que necessiten, el meu propi cos estava atacant els fol·licles presents al meu cuir cabellut interrompent així el cicle de creixement del cabell. Com si es tractés d'agents externs, els meus propis limfòcits, cèl·lules de defensa pertanyents al sistema immune, estaven combatent els fol·licles pilosos responsables del creixement del pèl. Consegüentment, el cabell es quedava sense la seva font d'aliment, escurçant així la fase de creixement, coneguda com a anagen, i passant a la fase catàgena, la transició del creixement a la caiguda. Però així com els pètals d'una rosa de Sant Jordi van caient perquè no estan arrelats a la seva font de nutrients, el cabell també es va anar desprenent del cuir cabellut. I tal com arriben els arbres despullats a l'hivern, jo entrava a l'estiu sense un sol pèl en tot el cos.
Sentia com la pressió que exerceix la societat sobre la meva imatge corporal podia amb mi. Ja no encaixava dins el cànon de bellesa definit per l'estructura patriarcal en la qual vivim. Segons la societat, ja no era bella perquè no tenia la imatge que aquesta esperava de mi. No tenia pèls ni a les cames, ni a les axil·les, ni als braços... la qual cosa estava molt ben vista en el context en què vivim. Però el que la societat no podia acceptar era que jo no tenia cabell, no podia acollir en els seus braços a una dona sense cabell. I, això a mi em feia sentir menys femenina i m’ensorrava psicològicament. La pèrdua de cabell que patia no era únicament un "problema estètic", sinó que es tractava d'un trastorn autoimmune sense cura denominat alopècia areata que moltes més dones tenen, com Jada Pinkett, la dona del conegut actor: Will Smith. Pot afectar a qualsevol persona, de qualsevol ètnia i de qualsevol edat; i pot comportar la pèrdua de tot el cabell i pèl del cos, la pèrdua del cabell, o la pèrdua de cabell en clapes ben definides del cuir cabellut. En el meu cas concret, es tracta d’un tipus d’alopècia coneguda com a alopècia universal caracteritzada per la pèrdua total del pèl.
Segons el dermatòleg, la presència d'aquest trastorn depèn de diversos factors, entre ells la genètica. Ara bé, per genètica es referia que l'alopècia és resultat de la interacció combinada de molts gens, i no un gen només. Diferents segments d'ADN interaccionant entre ells donant lloc a aquest trastorn. L'ADN, però, no és l'únic, i depèn també d'agents infecciosos, de la microbiota intestinal i la dieta, i, fins i tot, de l'estrès, tot i que la seva relació amb l'alopècia sembla que és controvertit. Donat a tots els agents que influeixen en l'expressió del trastorn i l'absència de casos en la meva família, se'm feia difícil acceptar que patia aquest trastorn i que estava calba. Però, què podia fer jo?
L'alopècia areata és fàcil de diagnosticar; no obstant això, si parlem de tractament, aquest és molt més difícil. Tot i l'existència de diferents alternatives que busquen evitar l'atac dels limfòcits als fol·licles pilosos i estimular el creixement del cabell, majoritàriament per administració tòpica o oral, l'heterogeneïtat en la resposta a aquests tractaments no és precisament baixa. I el que a una pacient li pot funcionar, a mi podria no funcionar-me. No només això, sinó que per molt que un tractament funcioni, ningú m'assegurava que pogués recaure i tornar a perdre el cabell. Saber tot això era esgotador i poc esperançador. Valia la pena començar un tractament sabent que podia no funcionar o que en el cas que funcionés podria tornar a perdre tot el cabell? Em mancava la representació d'altres dones amb alopècia en la societat que parlessin obertament del tema per poder saber que fer, i com continuar endavant, però no en trobava cap. Podria ser jo aquesta figura que necessito ara per alguna altra nena o dona en el futur?
  • Hits: 132