Tres, dos, un… connexió

Eren les dues del matí quan va arribar a casa. La jornada de treball havia sigut maratoniana, el projecte acumulava setmanes de retard. Els inversors esperaven, el laboratori no podia permetre's cap contratemps, però després de dotze hores de treball ininterromput avui dormiria bé.
No solament pel cansament; les proves indicaven avanços, havien sincronitzat dos electrons i els canvis d'estat aplicats a un ocorrien immediatament en l'altre. La teoria de teletransport instantani funcionava, la pràctica també; les aplicacions eren infinites, encara que tal esdeveniment quedava bastant lluny. No obstant això, les proves d'avui els garantirien fons per a un parell d'anys de treball i investigació.
Va entrar a casa, va fer el menor soroll possible per a no despertar a Rebeca, la seua dona, i es va tombar al llit. En un parpelleig es va quedar dormit i quatre hores després, el despertador va posar fi al seu merescut descans.
Dani es va alçar i va anar al seu despatx sense encendre el llum, doncs encara estava mig dormit i es coneixia aquella estada a la perfecció.
– “Caguen... “– va cridar – Qui ha deixat el despatx ple de trastos?
– Quin despatx? – contestà mig dormida la seua dona – No crides o despertaràs la xiqueta.
– Quina xiqueta? - contestà ell.
– Quina creus tu? – va preguntar la mare en un to que indicava sorpresa – Llúcia, la teua filla.
La conversa va acabar ahí. Dani no tenia ni paraules ni filla; quan es va casar amb Rebeca, tots dos van acordar que la vida professional era prioritària. La investigació sobre la vinculació de les partícules subatòmiques més enllà del temps i l'espai ocupava tot el seu temps, no hi cabia quasi res més.
Amb la ment esmussada, va encendre el llum. Al llit, on havia d'estar l’ordinador, dormia una xiqueta d'uns quatre anys. La resplendor sobtada molestà la xicoteta, que es va tapar la cara amb les mans. Dani va suposar que ell seguia dormit, submergit en un somni. En breu ocorreria alguna cosa extraordinària com una invasió alienígena o que els mobles cobraren vida. Va decidir seguir-li el joc a la seua pròpia ment: Ja despertaria, no hi havia pressa.
Una setmana després seguia atrapat, tal volta no fos un somni, era un món pràcticament igual al real. No obstant això, les xicotetes diferències generaven una rutina molt diferent a la qual estava acostumat.
No treballava al laboratori de física, sinó que impartia classes del mateix camp de la ciència en un xicotet institut de barri. Gaudia del seu temps lliure amb la seua parella, i adorava a la xicoteta Llúcia, tan inquieta, tan curiosa. Cada vegada li abellia menys despertar; la vida anterior li pareixia buida.
Acabada la jornada, tornava a casa en metro, quan de sobte, va sonar el telèfon; un curt missatge de text li va provocar un atac d'ansietat. L'avís provenia del laboratori, de l'encarregat de supervisar l'experiment. “Connexió interrompuda, els electrons ja no estan sincronitzats”. Açò li feia molt mala espina. Els sis minuts que va tardar el trajecte se li van fer eterns. Va pujar les escales com a ànima que porta el diable, va obrir la porta de la llar i entrà a la primera habitació i… ahí estava, el seu ordinador, el seu despatx…
El pobre home es va asseure en la cadira d'oficina, va començar a donar voltes, això sempre el relaxava. 3600 graus més tard, el somriure li tornà a la cara. Havia aconseguit la connexió una vegada, podia repetir-la. Llúcia, tornaré.
  • Hits: 139