La ciència dels ulls ametllats i els llavis amb què sempre havia somiat

Eren uns ulls ametllats. Una mirada tendra. Un mirada amb un deix de melangia, potser tristor. La mirada que mai no hauria esperat en un metro rovellat i xerricós que agafava cada matí cap a la Universitat. Entre simfonies de badalls i rostres d'indissimulable somnolència, els metros que s'acabaven de despertar eren com zombis incrustats en metaversos ucrònics.
Ella estava dreta, arrambada a una barana de ferro. Primeta, fina, dolça, dolça, molt dolça. Eren setmanes de COVID-19. De por, o almenys prudència. Tots portàvem la mascareta de rigor, perquè la ciència així ho aconsellava. Havíem acumulat una temporada massa llarga de confinaments, de restriccions, de tests d'antígens i de PCR, la reacció en cadena de la polimerasa. Eres les fórmules més ràpides i eficaces de detectar el virus del malson, l'ARN o àcid ribonucleic del virus.
Jo estava assegut. Ben bé és com si estigués al seu costat, puix que les nostres cames gairebé s'acariciaven. Sí, els seus ulls eren tan bonics que un aleatori contacte entre les nostres cames era per a mi com una carícia. La noia devia ser més o menys de la meva edat. Portava una bossa de la qual sobresortia una carpeta. Un traqueteig del tren la va sacsejar, i vaig poder observar el logotip d'un Institut a tocar de la meva Facultat. Bé. Si arribés el cas em podria fer el trobadís o deixar-m'hi caure a l'entrada, perquè jo donava classe en altres Facultats i disposava d'una certa mobilitat. Sé que als Instituts els horaris són molt continus i estressants, però ja trobaria la manera d'intentar coincidir.
Abans d'enlluernar-me pels ulls de la noia, jo estava capficat en el meu article científic. Portava mesos analitzant les tècniques de distribució del material contra la COVID-19. La logística de les PCR, els tests d'antígens i les mascaretes m'atrapava hores i hores. La ciència havia creat eines per combatre el virus, i les empreses de distribució havien de trobar, amb urgència, la manera de fer-les arribar a la ciutadania.
Estava amb l'adrenalina al màxim perquè el que jo estudiava era sincrònic, estava condicionant el dia a dia, era decisiu. Moltes vegades, les recerques analitzen fenòmens antics, i poc aplicables a la realitat. Ara jo estudiava el fenomen, el gran fenomen. La pandèmia. I em sentia per un costat cofoi, i per un altre exigit per una espècie de responsabilitat que no em pertocava però que, sense voler-ho, assumia. De fet, havia trobat informacions preocupants que alertaven sobre possibles robatoris de material per part de màfies que el volien revendre a preus exorbitants. La corrupció ens envolta, i la gràcia rau a ser enginyós i descobrir-la, deixar-la en evidència, derrotar-la.
Jo consultava articles científics a Scholar, tot intentant que fossin indexats en JCR o en Scopus. I, alhora, resseguia les notícies que apareixien als mitjans de comunicació, ja que la producció científica és molt més lenta que el periodisme. Ja havia publicat un devessall d'articles científics, alguns de molts aplicables, d'altres de modelitzadors, alguns amb tècniques quantitatives i estadística inferencial, d'altres amb eines qualitatives, molts amb triangulacions. M'agradava i confesso que m'hi enganxava. Cada article publicat és una gran victòria, és com conquerir un títol d'un esport. La competència és enorme, i els filtres, molt exigents. Per elaborar l'article i publicar-lo no es rep cap remuneració, però en poden brollar acreditacions, sexennis de recerca... Tot plegat és divertit i, alhora, absorbent.
Entre càbales i reflexions matineres anàvem deglutint parades de metro. Ella seguia al meu costat. El seu perfum m'amarava. Es pot afirmar que la respirava, que la sentia intensament pròxima, que bategava amb ella. En uns moments de sotrac del metro, la seva mirada es va creuar amb la meva. Va ser una llambregada, van ser mil·lisegons, que a mi em van semblar eterns per corprenedors. Fins i tot em va semblar que la noia enrojolia. No em volia fer massa il·lusions, però.
De sobte, vaig adonar-me que la noia es cobria el rostre amb les mans. La sacsejada del metro havia provocat que la seva mascareta es trenqués per un costat. I aleshores, en un flaix, vaig poder observar els seus llavis, carnosos, sensuals, els llavis amb què sempre havia somiat.
-Tingues. Porto sempre mascaretes de recanvi.
-Moltíssimes gràcies! Estava patint perquè al metro, amb mascareta trencada... Sóc la Marta. I tu?
Aquell matí, en un metro que badallava de son, en plena pandèmia de malsons i plors, pensant en un article científic sobre distribució de PCR, test d'antígens i mascaretes, vaig descobrir que la logística diària pot il·luminar la vida. Aquell matí anònim, solcant els meandres soterrats de la ciutat del ciment i el ferro, vaig descobrir l'amor. I l'amor són uns ulls ametllats i els llavis amb què sempre havia somiat.
  • Hits: 183