Colorit de mons

Seria bonic començar citant el color blau del cel, que tan serè es presentava avui, o els tons ataronjats amb què s’havien abillat els arbres de fullatge caduc. Però no vindria al cas.

L’Ada es trobava entre tota la gentada. Tots es movien d’una banda a l’altra, excepte ella. Ni tan sols el xivarri del carrer la distreia. Amb un bloc de paper i la seva col·lecció de llapis de colors «Faber-Castell», retratava el paisatge als seus ulls.

I, ves per on, al seu escenari s’hi van plantar dos nois. Discutien. Algú podria pensar que feien nosa i tacaven el romàntic paratge que dibuixava l’Ada. Ella no ho veia així. Dotaven de realisme a la seva obra. És més, per evitar que marxessin i els perdés de vista abans d’esbossar-los, va capturar el moment amb la càmera del seu mòbil.

Va tenir tan mala sort que la disputa va acabar just en aquell moment, quan un dels nois va girar en rodó per allunyar-se i l’altre va percebre com l’Ada apuntava cap a ells amb el seu telèfon. Com un llampec, va recórrer els metres que els separaven per cridar-li:

—A tu qui t’ha donat permís per gravar-nos, si es pot saber?

L’Ada es va mostrar sorpresa pel to arrogant de la pregunta, però això no va ser cap impediment per respondre-li pausadament, perquè ho entengués a la primera:

—Tranquil·litza’t, maco. No us gravava. Si tens ulls a la cara, podràs veure que estic dibuixant. Només us he fet una foto per poder dibuixar-vos bé.

—Ja. I jo com puc saber que no faràs ves a saber què amb aquesta foto?

—O em creus o t’hi pots quedar al meu costat fins que acabi i l’elimini. Tu mateix.

De mal grat, l’Eloi, que així es deia, va acceptar la segona opció i s’hi va asseure al costat, en silenci. No va ser fins que l’Ada es disposava a pintar quan va alçar la veu:

—Ei, ei! Es pot saber què fas amb el color lila? La meva jaqueta és verda.

—Que ràpid t’ofens tu, no? Normal que el teu company t’hagi donat l’esquena. —L’Eloi va girar la cara i l’Ada es va sentir una miqueta culpable, així que es va mostrar compassiva amb ell—: Perdó. Mira, no soc capaç de distingir els colors.

—Però si el lila i el verd són ben diferents. No li veig cap problema.

—Vull dir que no percebo cap color. És una malaltia que tinc de naixement.

—Ostres! I veus en blanc i negre?

—Sí, és el que toca quan no et funcionen bé el cons. Ja saps, les cèl·lules que tenim als ulls i que permeten que vegem en color.

—Sí, sí. Això ja ho sé. Però..., llavors, si et dic «verd» no m’entens?

—A veure, sé que tothom associa aquest color al de la majoria de plantes. Però el color no és més que allò que el cervell interpreta. La llum que arriba a un cos és absorbida i, la resta, és reflectida cap a l’ull. Els cons són els que diferencien les longituds d’ona corresponents a cada color, i jo no en tinc, així que el meu cervell no pot interpretar-ne cap.

L’Eloi va haver de processar tota aquesta informació. No pel procés físic, sinó per la visió del món de l’Ada. Ella no podia sentir la serenitat que transmet el blau del mar ni el del cel. No s’alterava amb la intensitat del vermell de la sang. No abraçava el verd que guarneix la natura. No era conscient del pas del temps de les fulles grogues, taronges i marrons a la tardor.

Això li va evocar la tribu dels dani, a Nova Guinea. Un poble amb un idioma que només fa servir dues paraules per designar els colors: «mola» pels tons clars i càlids, i «mili» pels tons foscos i freds. Per què només dues paraules? No necessiten diferenciar el blau del verd, com l’Ada? Com és, llavors, la seva visió de la realitat?

—Que tens les orelles a cal ferrer? —li va preguntar l’Ada—. T’has quedat empanat.

—Perdó. Estava pensant. No m’imagino estant a la teva pell. El teu món ha de ser tan trist en blanc i negre...

—Jo no ho veig trist. No puc trobar a faltar allò que mai he tingut. Els humans no veiem l’ultraviolat i no veus a cap tirat a terra plorant. —L’Eloi va riure—. El que vull dir és que no ens hem de centrar en allò que ens manca, sinó en el que posseïm i ens fa feliços.

—Mirat així, tens tota la raó.

I l’Eloi va reflexionar en tot el que tenia i li feia feliç. Salut, la seva família, el seu xicot amb qui es reconciliaria en arribar a casa, i, si l'Ada volia, una nova amiga.
  • Hits: 202

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN

EFERVESCENCIA