Ann

Em dic Ann. Vaig arribar en una patera, amagada enmig de pneumàtics recautxutats plens d’aigua pestilent que va ser la meva beguda durant tota la travessia. Els excrements i els orins dels meus companys de viatge s’amuntegaven al meu voltant però vaig acabar acostumant-m’hi i no sentint la seva fortor. Durant l’asfixiant calor del dia preferia estar sola, recolzada contra la tènue paret de fusta mig podrida a l’altre costat de la qual l’oceà salvatge maldava per esmicolar-nos i fer-nos saltar pels aires. Quan la freda nit arribava, però, m’arrapava als cossos calents d’aquella massa humana mig morta, tan esgotada que no era capaç ni de sentir la meva presència que de vegades era, ho reconec, insidiosa.

Quan finalment vam embarrancar en una platja deserta vaig ser la primera en sortir d’aquell maleït taüt flotant i amb fruïció vaig començar a gaudir del nou món que s’obria al meu davant ple de possibilitats, com si tots aquells dies en alta mar no haguessin existit, com si tot allò fos ja un somni llunyà que ni tan sols estava segura d’haver viscut mai. De seguida em vaig adaptar a aquella nova societat que em deixava entrar a les seves cases, compartir els seus sopars, dormir a les seves estances.

Un dia em vaig colar en una festa i vaig passar-m’ho de bé com no us ho podeu imaginar. Com qui no vol la cosa vaig acariciar primer el braç d’aquell home fort i bru, de músculs poderosos. Amb un gest brusc em va fer fora. Tan lletja sóc? No hi fa res, hi havia molta gent allà, i jo no tenia manies. Aquella noieta fràgil, tan blanca de pell i amb unes copes de més va ser una presa fàcil; em vaig amorrar al seu coll tebi i tendre i m’hi vaig estar fins a cansar-me’n. Hi havia nens també. I per què no? Sempre jugant, no se n’adonen de res i puc dir amb orgull que gairebé tots s’endugueren un record meu. Pervertida, em direu? No, i ara; els perillosos són ells; sempre em tracten a cops. Una vegada fins i tot van intentar enverinar-me amb un gas tòxic, però vaig poder fugir. Quan encara estàvem a l’Àfrica, la meva mare no va tenir tanta sort i va patir una cruel mort a les seves mans, esbudellada i amb el cap aixafat. A mi em van infectar poc després amb una malaltia, malària crec que es diu, i ara em vull venjar. Crec que va ser aquell jove amb qui vaig estar una nit tòrrida quan tota la gent dormia al carrer. Aquests d’aquí no hi van tenir res a veure, però m’és igual, són tots la mateixa púrria, i ho pagaran.

Vaig anar a beure una mica d’aigua al lavabo. No em trobava gens bé, estava molt marejada, tenia calfreds i em fallaven les forces; el paràsit es devia estar multiplicant i aviat em deixaria KO; em quedava poc temps per a triar la meva víctima. Sóc molt discreta i sovint puc escoltar converses sense que la gent se n’adoni. En aquell moment van entrar al bany dues dones que xerraven animadament; la que anava vestida de negre va dir:

- “És fantàstic aquest lloc, oi? Llàstima que darrerament hi hagi tants mosquits, en porto de matats més d’una dotzena”.

Vaig girar-me cap a ella i m’hi vaig acostar amb un petit salt, però ni em va veure. El cap estava a punt d’explotar-me, gairebé podia notar els microbis com se’m bellugaven per dins els ulls. Un odi irrefrenable es va apoderar de mi; volia matar aquella dona. L’altra va dir:

- “Sí noia, sort que ens hem pres la profilaxi contra la malària; m’han dit que aquí, amb el canvi climàtic, ha arribat fa poc una forma de la malaltia molt virulenta i resistent a tots els fàrmacs coneguts; si ens infectéssim, per a nosaltres seria mortal amb tota seguretat”.

- “Caram, no m’espantis, em vaig oblidar les píndoles a Barcelona i fins ara no hi havia pensat. Demà mateix aniré a comprar-les”.

Amb aquesta informació, sense pensar-ho m’hi vaig llençar, boja d’ira, amb les darreres forces que em quedaven. Mentre la dona de negre estava ocupada amb els retocs del maquillatge em vaig arrapar al seu peu i li vaig clavar l’agulló en aquella gran vena palpitant, però aquest cop en comptes de xuclar sang vaig escopir amb tota la meva ànima dins el seu torrent dolç i càlid els milers de plasmodis que tenia esperant impacients a les glàndules salivals, àvids de parasitar, furiosos, un nou cos que des d’aleshores estava ja condemnat sense remei. Esgotada i buida, gairebé ni he notat la mà esclafant-me sobre la seva pell. En aquest darrer alè de vida em reconforta veure-li la por a la mirada.
  • Hits: 13

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN