EL PRIMER DIA D’INSTITUT

– Benvingut a l’Institut Mendeleiev, jo sóc l’Hazel - una noia petita, de poca alçada i prima em saluda, somrient. Porta una única trena que li recull tots els cabells.
Em miro les mans, tímid davant la seva espontaneïtat. Abans que hagi desenganxat els llavis per contestar, ella torna a parlar.
– M’han demanat que et faci una visita per aquí. Segueix-me!
Es posa a caminar de seguida, amb passes lleugeres. No aconsegueixo seguir el seu ritme. Noto les inseguretats a flor de pell, amenaçant-me, dient-me que estic massa gras, que se’m jutjarà i no encaixaré. Abans que siguin massa tortuoses, l’Hazel em parla de nou.
– Espero que et sentis molt bé aquí. Ja veuràs que els companys t’acolliran de seguida. Ja sabíem que vindries. A la classe hi havia una taula de més des del principi de curs.
– Ah sí? – tracto de deixar enrere la vergonya. – Doncs jo vaig prendre la decisió de canviar-me d’institut fa un parell de setmanes.
L’Hazel no em respon, perquè pel nostre cantó passa una noia que se l’hi assembla força. Mira cap endavant, aliena a tot, estrenyent contra el seu pit un parell de llibres.
– Aquella és l’Helena. És una noia solitària. Jo només l’he sentida un cop i parla molt agut. Potser per això és tan vergonyosa…
Hi empatitzo de seguida perquè se que és estar acomplexat de quelcom que no es pot canviar.
La Hazel em convida a mirar per una finestra rodona que dóna a l’habitació.
– Aquesta és la sala de la llum.
M’hi atanso, estranyat. Està a les fosques. Obro la porta i encenc l’interruptor, per poder-la observar, però només veig un parell de còmodes, cremades per les puntes i brutes.
– NO! – em crida. – En quin món vius? No veus que estaven descansant? Vinga nois, pareu pareu, que ja l’apago...
Em quedo mut. Amb qui està parlant l’Hazel? De sobte, apareixen unes figures. Només les copso un parell de segons i aleshores és tot fosc de nou. Eren brillants, amb els cabells punk i petites, com nans. I reien.
– No em diguis què és el primer cop que veus un fotó. Nosaltres no els tenim tancats per aquells antics cables de coure. Quan encenem els interruptors es posen a córrer per l’edifici, lliures, i ens il·luminen les classes.
– NOI! – una veu m’escridassa – Has encès el llum d’aquesta sala? No saps que està prohibit? Digues-me ara mateix com et dius...
– Bon dia Flor – l’Hazel em rescata i la dona de seguida dulcifica la mirada – He estat jo, perdona. Li estic ensenyant l’institut perquè acaba d’arribar.
– Bé, no passa res. Però que no es torni a repetir, eh? – s’allunya, immersa en la seva foscor. L’Hazel sospira.
– De la que ens n’hem lliurat. Teorema u, mai encendre el llum a aquesta sala. Teorema dos, si algun cop has de fer enfadar a algun professor, que mai sigui la Flor. És molt negativa i et portarà al seu terreny, mai li guanyaràs una discussió.
Intento recordar tot el que em diu l’Hazel mentre avancem.
– Aquest és l’orbital. Hi guardem els electrons que utilitzem per a l’energia dels ordinadors. Però és clar, mai els ha vist ningú, perquè si passen els fotons, s’animen i abandonen la posició on estan... – em diu, tot assenyalant una porta massissa.
Cada cop m’anima més. Em parla de la Cloe i la Natalia, que són molt salades i sempre estan juntes, fent riure a tothom. Del Neil, Artur, Kristoff i Xènia, que es consideren l’elit de la classe i no es relacionen gaire. Em parla del Carles, què és un amant de la natura i sempre s’involucra en tot. Em descobreix la Lily, que fa els millors apunts de la classe perquè guarda molt bé la informació. I la Key, que beu tants refrescs que sembla al·lèrgica a l’aigua.
La conversa se’m fa tan amena que de seguida arribem a la classe.
– Doncs ja som aquí. – L’Hazel pica a la porta i em somriu.
Una noia s’atansa i toca l’estructura que ens separa, amb suavitat. Aquesta llisca cap a l’esquerra, endinsant-se en la paret, i quan passem, es tanca amb immediatesa, aïllant la classe.
– Classe, aquest és el... – em mira en prendre consciència que no m'ha preguntat el meu nom.
– Tennes. Em dic Tennes.
Quan pronuncio les paraules, sento que m’he tret un pes de sobre. Observo la sala amb deteniment. Els alumnes seuen en unes butaques de diferents mides. Semblen senzillament feliços.
– Doncs benvingut a la classe. Aquest és el teu lloc a la taula. – el riure envaeix l’habitació – A l’aula, vull dir. La taula set de la fila disset. No t’espantis, semblem molta gent però som com una petita família – em diu el professor. Du la barba molt frondosa i els cabells llargs i desarrapats.
M’assec i de sobte, sento que estic on he d’estar.
  • Hits: 186

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN

EFERVESCENCIA