En carn pròpia

Benvolguts lectors, aquest relat està basat en una experiència personal. Es remunta aproximadament a fa 4 anys. La tardor s’aproximava i la pronosticada fi d’en Boom també.
Un dia un amic meu, en Pol, va aparèixer a la protectora de Mataró amb un gran somriure i ganes d’ajudar. Va ser allà on es va trobar amb en Boom. A punt de morir i sense esperances, restava estirat en una de les gàbies compartida amb altres gossos. En veure’l, en Pol desitjava donar-li una segona vida; i així ho va fer. El va acollir a casa seva a mitjans d’estiu. Li havien dit que com a molt viuria 6 mesos però li era igual. El seu objectiu era proporcionar-li una millor qualitat de vida tot el temps que l’animal aguantés. No era fàcil. La seva edat, sumada a tots els problemes de salut que tenia, feia que ningú l’hagués volgut adoptar. Però aquesta història no tracta sobre en Boom. Ell tant sols n’és la peça clau que dóna sentit a tot.
El meu horari pràcticament sempre havia estat en torn de tarda, de dilluns a divendres. Ja fos que
treballés al laboratori de química o al de microbiologia, em mantenia les 8 hores suficientment activa com per arribar cansada a casa però satisfeta. Un vespre després de treballar em vaig asseure a la taula de la cuina. Només el plat i els coberts m’esperaven per sopar. Eren quarts de dotze. La meva parella sostenia el mòbil a les mans. Va apartar una de les cadires de la taula i s’hi va asseure amb un posat seriós mentre jo engolia afamada.
–El veterinari li ha dit a en Pol que te tularèmia –va dir-me parlant d’en Boom.
–I això què és? –vaig preguntar.
La meva parella tampoc ho sabia així que ho vaig haver de buscar. El resultat de la cerca reafirmava el pronòstic que ja sabíem que tenia.
Els dies van seguir passant, cadascun similar a l’anterior. Les feines al laboratori de química em mantenien tant entretinguda que el temps volava per mi. En un obrir i tancar d’ulls el cap de setmana ja havia arribat.
Diumenge vaig quedar amb la meva millor amiga, la parella d’en Pol. Vam dinar juntes en un restaurant i vam fer una volta per Calella. Les botigues no estaven obertes però hi havia molts carrers per passejar i passar una bona estona. Em vaig adonar que de tant en tant la seva atenció es desviava de les nostres converses per estar discretament pendent del mòbil. Venint de qualsevol altre persona m’hagués molestat veient-ho com a una falta de respecte però, essent ella, senzillament entenia que esperava un missatge o una trucada important i no m’ho havia comentat.
En un moment donat em va dir que en Boom havia anat al veterinari. A la qual cosa li vaig respondre que ja ho sabia, que li havien dit que tenia tularèmia. En escoltar la meva resposta va quedar paralitzada.
–Com ho saps…? –em va preguntar en sec.
–Com que com ho sé? M’ho van dir fa uns dies –vaig respondre molt casualment. –És quan les paparres transmeten un bacteri concret i s’infecta.
–En Boom ha anat al veterinari avui…Li han dit avui... I no has tocat el mòbil en tot el dia –va contestar ella molt desconcertada.
Ben cert era que jo havia passat el dia amb ella, i que ningú s’havia posat en contacte amb mi per dir-me res.
Quan vaig arribar a casa li vaig explicar a la meva parella el que havia passat. Li vaig demanar que busqués la conversació de Whatsapp que havia mantingut feia uns dies amb en Pol: la primera vegada que m’havia arribat aquella informació. Ja no la tenia. El noi esborrava per defecte totes les converses cada vespre excepte les dels grups, i perquè no podia fer-ho!
Se’ns va girar la feina i en els següents mesos no vaig poder contactar amb la meva amiga pràcticament. Quan la oportunitat va arribar, li vaig demanar també que mirés de recuperar la seva conversació de Whatsapp d’aquell diumenge. No la va trobar tampoc.
No havien quedat proves de res del que havia passat, ni de com m’havia arribat la mateixa informació de dues maneres diferents en dos moments temporals diferents.
Tot va quedar en una anècdota que només per mi prenia sentit. Estava convençuda que havia viscut un efecte Mandela en carn pròpia. Dubtava que m’haguessin jugat una broma coneixent-los, i negava qualsevol altra hipòtesi.
Curiosament a tot això, en Boom va viure 2 anys més, enlloc de 6 mesos, i ho va fer com un senyor.
  • Hits: 31

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN