VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA

Tres escales, trenta hores de vol, estem esgotats. Ens ha recollit un cotxe a l'aeroport i després d’una bona estona només sóc capaç d’albirar a l'horitzó la frondosa selva de Yucatán. Anem a una zona que els nadius anomenen la verola perquè el terreny està ple de forats anomenats cenotes. És un nom maia que significa l'entrada a l'inframón. L'expedició és petita: Joan, un prestigiós geòleg, Julià el representant del govern mexicà, el guia, un nadiu maia poc parlador de nom impronunciable i jo, Pere, científic. El guia ens porta a corre-cuita per un camí pel qual tot just podem avançar i repetint constantment que ja estem arribant. La humitat és del 95%, les nostres robes estan amarades. Per fi arribem al gran cenote, una meravella natural amb una aigua blava intensa. Des d'una cornisa vàrem començar a fer fotos. Tot d'una se sent un lleu so d'algunes pedres, es trenca la lleixa i ens precipitem a l'aigua; vint metres de caiguda. La primera reacció és comprovar que tots estem vius i que sabíem nedar. Vam poder adonar-nos que no era possible pujar. Per sota de nosaltres havia cinquanta metres de profunditat. Cridem perquè ens veiés el guia, però havia desaparegut. Llavors vam haver de pensar ràpid o morir ofegats. Vaig començar jo: estem en l'aigua d'un aqüífer, una antiga cova col·lapsada. L'aigua per tant es mou en direcció a la mar. En Joan va dir; ¡Darcy i gradient hidràulic!; d'acord amb els fonaments de la llei, en la direcció de moviment de l’aigua és on hi ha major probabilitat que hagi una sortida. L'aigua subterrània es mou en la direcció en què decreix el potencial hidràulic i, per poc que es mantinguin constants els altres factors, podrem decidir la direcció correcta. Julià ens mira com si estiguéssim bojos i cridà: voleu bussejar basant-vos en una llei matemàtica!. Esteu pitjor que el guia. Vaig dir, Julià, ho faré jo primer. Si trobo alguna bombolla d'aire en la qual puguem descansar o sortir, no morirem ofegats. Encara que Julià va seguir malparlant, Joan i jo vam agafar unes quantes fulles que havien caigut, les ajuntàrem i sense moure'ns esperem a veure cap a on es dirigien. Després d’uns segons es van començar a moure i efectivament, cap a unes fractures. Sense pensar-ho dues vegades em vaig submergir amb una petita llanterna, vaig baixar uns metres i vaig veure una galeria per la qual em vaig endinsar. De seguida vaig veure sobre mi un canvi, la refracció que produeix la llum al canviar en el seu pas per un altre objecte. Vaig pujar i vaig accedir a una càmera per la qual es colava una petita espurna de llum. Vaig poder inspeccionar per veure si continuava, semblava que si. Llavors, vaig tornar per avisar als meus companys i guiar-los. Quant em van veure van dir: explica’ns, què hi ha? Panteixant dic; una sala i crec que podem arribar. Julià es va resistir, però calia intentar-ho. Així ho vam fer i, en arribar a la sala van dir; I ara què? Llavors responc; he vist que hi ha dues galeries i hem de triar bé perquè només tenim una oportunitat. A Julià se li torna a canviar el gest de la seva cara i diu, no em penso moure d'aquí, esteu bojos. Intento tranquil·litzar-lo; Julià si pares atenció veuràs que hi ha un corrent d'aire cap a aquella galeria. Les diferències de temperatura i pressió atmosfèrica entre la cova i l'exterior generen un flux d'aire que en època d’estiu sol ser cap a alguna sortida, i per la intensitat j jo diria que cap allà hi ha la sortida. Així ho vam fer, a cada pas havia menys distància entre el terra i el sostre, però teníem la impressió que el recorregut era descendent. Escoltem un soroll, és com una tempesta, però a intervals de segons. Joan diu: això és el mar!. Jo dic, si és així, aquest petit llac que hi ha a allà baix serà aigua salobre, típic d'aqüífers costaners. Joan diu doncs baixa i prova l'aigua, si és salobre apunta amb la llanterna en la direcció del so. No havia acabat de parlar i ja havia constatat que era aigua salobre, els hidrogeòlegs anomenem aigua de mescla (dolça i salada). Em fico a l'aigua i busseig per una galeria cada vegada més estreta, veig llum, brilla com l'or i a la fi vaig sortir a la superfície. Darrere meva s'alça un enorme penya-segat, però a l'moure la vista veig una platja de sorra blanca. Torno a pels meus companys i diuen: guia'ns fins a la sortida.! i això vaig fer; l'aire i el sol són l'aliment que necessitàvem després d'un dia. Nedem cap a la platja amb totes les nostres forces i de sobte taurons...
  • Hits: 31

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN