Moviment perpetu

Paganini va arribar el juny de 1832 a un París assolat pel còlera. Està ben documentat que era assidu als llocs afectats per la malaltia i que, sense por al contagi, continuava amb els seus concerts per Europa. Potser el pacte que havia fet amb el diable, al que popularment s'atribuïa el seu virtuosisme, s'estenia també a aquesta immunitat.

Pàl·lid, prim, amb el maxil·lar inferior orfe de dents i vestit de negre, el «Rei Pesta», com el va anomenar la premsa, era una aparició fantasmagòrica en els escenaris de la ciutat del Sena. Encaixava al seu prominent mentó el seu violí favorit, al qual va batejar com Il Cannone, «el canó», pel seu potent i brillant so. Paganini era un fenomen de masses i va traspassar la seva fama a aquest violí d'acabat tosc, fabricat el 1743 per Giuseppe Guarneri.

Els violins de Guarneri eren considerats de segon nivell i pobrament acabats, però la intensa experimentació duta a terme per aquest lutier consagrà als seus instruments, dotats amb una qualitat sonora que, per a alguns, superava clarament als fabricats per Antonio Stradivari.

Si en l'època de Paganini es va establir una fèrria rivalitat entre els Guarnerius i els Stradivarius, en el món de la ciència el duel es batia entre anglesos i francesos per la qualitat d'un instrument batent i esbufegant, la màquina de vapor, un enginy mecànic al qual se subministrava calor cremant fusta o carbó perquè a canvi retornés energia mecànica. Però resultava que, cremant les mateixes quantitats de combustible, les màquines angleses proporcionaven més treball que les franceses. El rei Lluís XVIII va enviar a l'altre costat del Canal de la Mànega a un enginyer militar, Nicolas Sadi Carnot, per tal d'equiparar aquesta humiliant diferència.

Carnot es va adonar molt aviat que els avenços en la màquina de vapor s'havien produït per assaig i error, gairebé per casualitat, ja que es coneixia molt poc dels seus fonaments. També es va adonar que el vapor no era més que un mer vehicle de la calor, i va afirmar que

«aquesta és causant de les agitacions de l'atmosfera, l'ascensió dels núvols, la caiguda de les pluges, els corrents d'aigua que canalitzen la superfície del globus, i que l'home, fins al moment, només n'havia emprat una petita porció. Fins i tot els terratrèmols i les erupcions volcàniques són el resultat de la calor. D'aquest immens dipòsit podem extreure'n la força de moviment necessària per als nostres propòsits.»

D'altra banda, es preguntava si l'eficiència de les màquines podria millorar indefinidament a través d'avenços tècnics, en una constant recerca de l'aprofitament total de l'energia. Amb aquest propòsit, va decidir oblidar-se d'èmbols, bieles i cilindres i fer un exercici d'abstracció imaginant una màquina tèrmica ideal en la qual fluís la calor i en derivés treball útil. En això hi havia la clau.

Així com en una roda hidràulica de molí, l'aigua ha de caure des d'un punt més alt a un punt més baix per tal de guanyar impuls, la calor requereix d'un focus calent i d'un focus fred per fluir entre ells en la seva tendència natural a equilibrar les temperatures. Això és el que determina l'eficiència de la màquina, sent major com més gran sigui la diferència tèrmica entre ambdós focus. Carnot es pregunta a més si una determinada quantitat de calor pot ser transformada completament en treball, i de nou el símil de la roda de molí li dóna una pista. De la mateixa manera com és inevitable que l'aigua es perdi aigües avall a la cascada per fer girar la roda, una mica de calor s'ha de perdre cap al focus fred per assegurar que es manté el seu flux.

Aquests dos exemples il·lustren que no és possible construir una màquina tèrmica que funcioni indefinidament sense aportació d'energia externa (mòbil perpetu de primera espècie), com tampoc és possible que transformi la totalitat de l'energia aportada en treball útil (mòbil perpetu de segona espècie).

Amb les seves reflexions, Carnot ens va mostrar que amb la calor (i per extensió, qualsevol altra forma d'energia) només pot jugar-se al tauler de la termodinàmica, en el qual estem obligats a apostar contínuament i on els guanys sempre seran inferiors a les nostres apostes.

Carnot va sucumbir al còlera el mateix any en què Paganini va sorprendre a París demostrant que, en un nou pacte amb el diable, era capaç de crear el moviment perpetu. Va estrenar Moto perpetuo interpretant les 2242 notes de l'obra en 183 segons, a 12 notes per segon, aconseguint que aquesta cascada musical continués sonant en la ment d'un públic extasiat fins molt després que emmudís l'última nota del seu Guarnerius.
  • Hits: 237

ESCOLA D'ESCRIPTURA

EUSKAL ETXEA

AEELG

EDITORIAL GALAXIA

METODE

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

EL HUYAR

AELC

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

IDATZEN

EFERVESCENCIA