UNA OPORTUNITAT ESPACIAL
Ara que l'Univers m'ha donat una altra oportunitat, no tornaré a fallar.
Aquell dia, no era un dia qualsevol, almenys per al meu equip i a mi. Aquell dia anàvem a anar a l'espai, però no a la Lluna o a Mart, no. Anàvem a investigar les parts desconegudes d'aquest. Estàvem l'any 2090, i l'exploració espacial ja estava molt avançada.
El que no vam comptar als nostres superiors era que nosaltres volíem trobar un forat de cuc.
Volíem comprovar per nosaltres mateixos si la teoria del pont Einstein-Rosen era veritat. Aquesta teoria deia que si eres absorbit per un forat negre, podries d'una regió a una altra en l'espai-temps desembocant a través d'un forat blanc.
Havíem arribat a l'estació espacial unes hores abans perquè havíem d'estar a punt per a la nostra gran expedició. Ens vam posar els nostres vestits espacials i vam muntar-nos en la nostra nau per anar cap a l'espai exterior.
Un cop a l'espai, canviaríem la nostra ruta: en lloc d'estudiar la Nebulosa d'Orió, aniríem a visitar un forat negre que estava a prop seu. Sabíem que no tots els forats negres eren de cuc, però segons els nostres estudis, les probabilitats que ho fos, eren molt elevades.
El meu equip estava format per quatre tripulants: l'Agnès, el Jaume, l'Aleix i jo, la Beatriu, la capitana.
Estàvem molt impacients i jo sobretot estava entusiasmada. Seríem les primeres persones a descobrir alguna cosa com aquella, o, pot ser, de no tornar mai més d'un forat negre.
Al cap d'unes hores, ja estàvem a prop de la nebulosa, el pla era aturar-se a estudiar la formació dels estels dins d'ella. No obstant nosaltres vam canviar la ruta. Vam perdre comunicació amb la base (intencionadament) i vam anar endinsant-nos a poc a poc. No sabria com descriviu-lo: era gran, majestuós, però a la vegada aterridor, era un gran forat que semblava que no tenia fi. Ens va començar a absorbir, cap cosa imaginable podia fugir de la seva força gravitacional. Poc després, els meus companys tenien unes grans nàusees i tots van perdre el coneixement, com era possible? Sense saber com, jo vaig quedar l'única dempeus i vaig intentar gravar tot el que passava amb la meva càmera. La nau estava revestida d'un material molt resistent, superior al titani per poder suportar el viatge a través del forat. Al cap d'uns instants, que per a mi se'm van fer eterns, la nau va sortir a l'espai. Efectivament, era un forat de cuc! Havíem pogut viatjar a través de l'espai-temps! Però, a quin espai, o a quina època? No tardaria molt a esbrinar-ho.
L'indicador semblava que no funcionava, i si... havíem viatjat a un altre univers? Però, i perquè podia distingir tots els planetes del sistema solar? Seria un univers paral·lel?
Havia de comprovar-ho, vaig despertar a la tripulació, els vaig contar tot el que va passar i es van quedar bocabadats. Jo estava molt impacient, havíem d'aterrar a la Terra. Vam deixar la nostra nau en un descampat, ens vam quitar els vestits espacials i vam començar a caminar. No vam tardar molt a arribar a una població. Vam veure que era l'any 2075! No podia ser... podia ser que ella estigués viva? No tenia temps per a perdre.
Vaig contar a la meva tripulació que feia temps en tenia una amiga en l'institut i unes companyes de classe van començar a ficar-se amb ella. Això la va afectar molt, fins que un dia no ho va poder suportar més. Jo no vaig poder salvar-la, solament vaig mirar cap a un altre costat, com tothom. Ara, l'Univers m'estava donant una altra oportunitat, havia d'actuar. Havia d'anar a l'institut i posar fi a tot allò.
Aquell dia, vaig canviar la vida a la meva amiga. Em vaig fer passar per una professora i vaig anar a la zona del pati on se solia posar. Llavors, vaig veure a les companyes que la solien assetjar. Em vaig aproximar a elles i els vaig ordenar que anessin al despatx de la directora a contar tot el que li havien fet. Ràpidament, van ser expulsades.
Jo volia quedar-me més amb ella, però havíem de tornar al nostre univers, així que li vaig explicar tota la meva història, qui era de veritat i el que havíem descobert. Al principi, no em creia, així que li vaig mostrar la meva identificació d'astronauta i els documents on demostraven que els forats de cuc eren reals. Li vaig prometre que algun dia tornaríem a trobar-nos per a compartir el nostre èxit.
En unes hores ja estàvem de retorn a la nostra Terra havent fet un gran descobriment i havent-hi salvant la vida de la meva amiga. Ella es va convertir en la millor astrofísica del seu univers i nosaltres també.
Aquell dia, no era un dia qualsevol, almenys per al meu equip i a mi. Aquell dia anàvem a anar a l'espai, però no a la Lluna o a Mart, no. Anàvem a investigar les parts desconegudes d'aquest. Estàvem l'any 2090, i l'exploració espacial ja estava molt avançada.
El que no vam comptar als nostres superiors era que nosaltres volíem trobar un forat de cuc.
Volíem comprovar per nosaltres mateixos si la teoria del pont Einstein-Rosen era veritat. Aquesta teoria deia que si eres absorbit per un forat negre, podries d'una regió a una altra en l'espai-temps desembocant a través d'un forat blanc.
Havíem arribat a l'estació espacial unes hores abans perquè havíem d'estar a punt per a la nostra gran expedició. Ens vam posar els nostres vestits espacials i vam muntar-nos en la nostra nau per anar cap a l'espai exterior.
Un cop a l'espai, canviaríem la nostra ruta: en lloc d'estudiar la Nebulosa d'Orió, aniríem a visitar un forat negre que estava a prop seu. Sabíem que no tots els forats negres eren de cuc, però segons els nostres estudis, les probabilitats que ho fos, eren molt elevades.
El meu equip estava format per quatre tripulants: l'Agnès, el Jaume, l'Aleix i jo, la Beatriu, la capitana.
Estàvem molt impacients i jo sobretot estava entusiasmada. Seríem les primeres persones a descobrir alguna cosa com aquella, o, pot ser, de no tornar mai més d'un forat negre.
Al cap d'unes hores, ja estàvem a prop de la nebulosa, el pla era aturar-se a estudiar la formació dels estels dins d'ella. No obstant nosaltres vam canviar la ruta. Vam perdre comunicació amb la base (intencionadament) i vam anar endinsant-nos a poc a poc. No sabria com descriviu-lo: era gran, majestuós, però a la vegada aterridor, era un gran forat que semblava que no tenia fi. Ens va començar a absorbir, cap cosa imaginable podia fugir de la seva força gravitacional. Poc després, els meus companys tenien unes grans nàusees i tots van perdre el coneixement, com era possible? Sense saber com, jo vaig quedar l'única dempeus i vaig intentar gravar tot el que passava amb la meva càmera. La nau estava revestida d'un material molt resistent, superior al titani per poder suportar el viatge a través del forat. Al cap d'uns instants, que per a mi se'm van fer eterns, la nau va sortir a l'espai. Efectivament, era un forat de cuc! Havíem pogut viatjar a través de l'espai-temps! Però, a quin espai, o a quina època? No tardaria molt a esbrinar-ho.
L'indicador semblava que no funcionava, i si... havíem viatjat a un altre univers? Però, i perquè podia distingir tots els planetes del sistema solar? Seria un univers paral·lel?
Havia de comprovar-ho, vaig despertar a la tripulació, els vaig contar tot el que va passar i es van quedar bocabadats. Jo estava molt impacient, havíem d'aterrar a la Terra. Vam deixar la nostra nau en un descampat, ens vam quitar els vestits espacials i vam començar a caminar. No vam tardar molt a arribar a una població. Vam veure que era l'any 2075! No podia ser... podia ser que ella estigués viva? No tenia temps per a perdre.
Vaig contar a la meva tripulació que feia temps en tenia una amiga en l'institut i unes companyes de classe van començar a ficar-se amb ella. Això la va afectar molt, fins que un dia no ho va poder suportar més. Jo no vaig poder salvar-la, solament vaig mirar cap a un altre costat, com tothom. Ara, l'Univers m'estava donant una altra oportunitat, havia d'actuar. Havia d'anar a l'institut i posar fi a tot allò.
Aquell dia, vaig canviar la vida a la meva amiga. Em vaig fer passar per una professora i vaig anar a la zona del pati on se solia posar. Llavors, vaig veure a les companyes que la solien assetjar. Em vaig aproximar a elles i els vaig ordenar que anessin al despatx de la directora a contar tot el que li havien fet. Ràpidament, van ser expulsades.
Jo volia quedar-me més amb ella, però havíem de tornar al nostre univers, així que li vaig explicar tota la meva història, qui era de veritat i el que havíem descobert. Al principi, no em creia, així que li vaig mostrar la meva identificació d'astronauta i els documents on demostraven que els forats de cuc eren reals. Li vaig prometre que algun dia tornaríem a trobar-nos per a compartir el nostre èxit.
En unes hores ja estàvem de retorn a la nostra Terra havent fet un gran descobriment i havent-hi salvant la vida de la meva amiga. Ella es va convertir en la millor astrofísica del seu univers i nosaltres també.
- Visto: 52
