Ensenyem a estimar-te

Ensenyem a estimar-te
Eren les dotze de la nit i, com cada dia, en Bernat es disposava a enviar-li un missatge desitjant-li bona nit. Es va aixecar rígid del llit i amb un pols rigorós va estrènyer les tecles del seu mòbil i va remetre el missatge. Es va quedar immòbil en el no-res de la nit. Observant la foscor i escoltant el silenci. No obtenia cap resposta de la Clàudia, no obstant això, no li inquietava el més mínim. De fet, res era capaç de trencar la seva cuirassa. Els minuts passaven i en Bernat seguia sense mostrar senyals de vida. De fet, realment estava viu? És a dir, ell era capaç de fer les funcions vitals, però no era capaç de sentir. Veia la seva vida passar i actuava en ella com l'actor principal. Al cap i a la fi, ell només era un espectador en la seva pròpia existència. Realment mai ni so havia parat a pensar, mai abans d'ella clar està. Des de la seva arribada només volia ser capaç de sentir, sentir el mateix que ella per ell.
No sabia com reaccionaria ella. Ell hi havia set fabricat per complaure-la i ella ni tan sols ho sabia. Ell només sabia que ella no ho podia saber. En els arxius, encriptat en codi binari, li sortia que podia ferir-li els sentiments. Així que en Bernat sabia perfectament que no podia dir res.

Les hores passaven i la Clàudia seguia sense donar senyals de vida. Una pregunta trontollava tota l'estona pel cap del robot. Què són els sentiments? Tota l'estona en sentia a parlar i semblava que la vida humana era controlada per ells. Això no obstant, ell sabia que mai podria saber que eren. Perquè no era una cosa que funciones amb un codi desxifrable. Els sentiments era la cosa que diferenciava els humans d'ells. De fet, era la cosa que feia que els humans no fossin perfectes, ja que quan aquests actuaven els humans no feien les coses que eren pertinents. Per això en Bernat pensava, en múltiples ocasions, que era positiu actuar només amb la raó i ser capaç de deixar l'afecció a una banda. Tanmateix, la paradoxa no parava de repetir-se. Potser sentir no era alguna cosa positiva, però sí que era una cosa important pels humans i ell estava fabricat per complaure els seus desitjos. No ho podia fer a la perfecció si no entenia el que els hi passava. El que donaria ell per sentir encara que fos per un instant efímer!

El seu pit pujava i baixava lentament, la nit continuava fosca i silenciosa. Se sentia el suau batec metàl·lic del cor d'en Bernat. Aquest es disposava a mirar l'hora, les dues de la nit. Aquesta era l'hora que normalment s'adormia la Clàudia, ja no li respondria. Un lleuger cop es va sentir a la finestra. L'humanoide es va aixecar, passiu, del lloc on estava tombat. Semblava que ni tan sols podia reaccionar a cap mena d'estímul. Qualsevol enginyer estaria satisfet de la seva creació, una màquina que actua segons les seves programacions. Ni més ni menys. En canvi, centenars de moralistes protestaven indignats per la falta d'ètica que aquestes noves intel·ligències suposen. Per en Bernat tot allò només eren dades en la seva base que analitzava i actuava en funció a elles. El soroll de la finestra resultar ser un ocell, amb la seva falta d'empatia el cíborg va agafar l'animalot per les ales i el va treure fora de la seva vista.

El que en Bernat no sabia era que, aquella la nit, a penes uns carrers més amunt la Clàudia estava desperta. Ella tampoc podia dormir, ja que no parava de pensar. Li frustrava el fet que el noi qui estimava no l'estimes a ella i que, realment, ni un noi fos. Havia intentat qualsevol cosa perquè s'enamorés d'ella, hauria d'haver fet cas a la Natàlia. El poc que sabien les persones comunes dels androides és que, mentre eren conscients de la seva condició, eren incapaços de sentir. En aquest moment a la Clàudia va tenir una brillant idea, i si aconseguia que ell s'oblidés del fet que era un robot? Difícil, però no impossible. A les onze de la nit va començar a programar, fins a les sis del matí de l'endemà. Amb el cor encongit i sense certesa que tot això li hagués servit d'alguna cosa.

Quatre hores més tard, aproximadament a la sis del matí, la pantalla del mòbil d'en Bernat es va il·luminar. Era ella, bon dia posava el missatge. En aquell moment el seu cor va començar a batejar més fort i un suau somriure se li va dibuixar al rostre. En aquell moment ell encara no ho sabia, no obstant per fi podia descriure el que era sentir i estimar.
  • Visto: 80