EL SEGON DESPERTAR

La gota queia mentre la Marina la mirava, brillava amb tota la immensitat de la llum quan reflexa en un metall. Els ulls anhelaven sense saber, la llum groguenca del sol, que mai havia conegut i la puresa de la pluja, que ara ja no era natural.

Ja feia molts anys que la humanitat vivia en búnquers a centenars de metres sota el subsòl. Les maquines governades per Lluna, la I.A. que s’encarregava de tota la gestió de les petites ciutats soterrànies. Controlaven i generaven el clima artificialment amb l’energia calorífica del mateix subsòl. Aprofitant els torrents volcànics i la condensació de la aigua generaven vapor de gran capacitat que feia moure les turbines i produïen electricitat. L’oxigen es bombejaven a través d’un complex sistema d’extracció i filtres.
Tot era autònom i els humans feia dècades que no intervenien en el manteniment dels búnquers.
En l’arquitectura soterrània hi existia una gran varietat de boscos enjardinats on es cultivaven molta quantitat d’insectes, que les maquines processaven fent una pols amb alt valor proteic. També hi havia camps de cereals. Algunes llavors es van poder recuperar de les reserves de gra, abans del gran col·lapse.

Del cataclisme climàtic només havia sobreviscut una petita part de la població mundial. L’aire de la superfície era abrasador i costava de respirar, per la gran quantitat de partícules en suspensió. El nivell del mar va enfonsar moltes ciutats.

Ara la vida era més tranquil·la, la majoria de la població, sobretot els joves no coneixia l’origen ni tampoc sabien que eren refugiats climàtics. Hi havia hagut un consens en els primers anys de captiveri, per no fer reviure el patiment del passat. Era millor ignorar-lo.

La Marina com la major part dels cercles, no coneixia res que no fos la vida comunitària de les ciutats soterrànies.
Els cercles eren el que antigament les famílies. Ja que ara les relacions sexual no tenien la clau de la reproducció. Això tampoc s’havia deixat a l’atzar. Un creixement descontrolat de la població hagués sigut un problema. En els primers anys es van programar les maquines perquè administressin petites dosis d’un esterilitzant temporal barrejat amb el menjar. Es concebia mitjançant un procés embrionari i una matriu artificial. Lluna feia petites modificacions genètiques per evitar malalties hereditàries.
Per tant en els cercles no hi havia parelles ni vincles de sang. El més semblant era un grup d’amics, moguts per l’afinitat en l’oci i les inquietuds personals.
Ningú treballava en el sentit mercantil, ja que el diner no existia com tal, ni tan sols l’intercanvi com a valor. Tothom agafava el que volia, que no era més que el que necessitava, perquè les maquines ho produïen tot.
La Marina havia tornat a somiar amb la gota de llum que queia i volia buscar una explicació. Va compartir la inquietud amb el cercle, però ningú l’hi va prestar atenció.
En el seu cercle hi havia la Janet. Una noia de vint i cinc anys, igual que la Marina. Amb qui compartia aficions, un caràcter fort i el mateix color carbassa de cabells. Tot hi que els ulls de la Janet eren verds amb tocs marronosos i els de la Marina blaus com el cel que mai havia conegut.
Els càlculs algorítmics de Lluna havien donat millor resultat els gens dels pels rojos a l'hora sobreviure amb una qualitat de vida més alta donades les condicions actuals. Les noves generacions s’adaptaven perfectament, com els nostres avantpassats a la falta de melatonina. Una paradoxa després de mil·lennis d’abandonar la vida a les cavernes ara s’hi havia tornat l’única llar possible.

La Marina no sabia el que havia passat, estava al terra. La Janet, amb una mica d’aigua l’hi estava curant el trau. El Tom i l’Ars intentaven d’una conversa perquè no perdés el coneixement. Ells eren els més joves del cercle i sempre feien bromes.
La Marina va començar a recordar, que mentre estava enfadada a dalt del sostre hi havia hagut un fort espetec i com una turbina rovellada, per falta de matèries primes, havia xafat un arbre. Després com ella s’havia enfilat per unes antigues escales que hi havia en el forat. Els altres i ella havien pujat a un elevador obsolet. De cop i volta un fort cop al cap amb una biga sortint de la plataforma.
Ara estaven a la foscor amb una porta infranquejable. La Marina es va aixecar com va poder i amb el dit va pressionar un botonera. Un fort soroll va obrir la porta. De cop i volta. La llum groguenca va inundar la vista i el vertigen de la immensitat, muntanyes blanques pintades per un sol rogent que s’anava amagant.

La Marina plorava com mai, per fi la gota de llum. Havia arribat l’hora que tots tornéssim a despertar.
  • Visto: 24

© 2022-2023 Inspiraciencia. Todos los derechos reservados. Los textos, ilustraciones, fotografías y documentos son propiedad de sus respectivos autores. Los relatos ganadores podrán ser publicados en medios físicos y digitales, siempre mencionando la autoría. Imágenes: Freepik, Unsplash